Jordi Alumà, pintor de l'esport

"No s'ajuda les arts plàstiques"

4 de novembre, 2008

Jordi Alumà, conegut com el pintor de l'esport, ha participat en més Jocs Olímpics que molts esportistes però en la seva categoria, la pintura. Als seus 84 anys conserva unes ganes de treballar inesgotables. Una de les seves darreres obres ha estat el cartell dels "25 anys del Claror".

Jordi Alumà ens rep al seu estudi, un espai situat a les golfes de casa seva. Les parets estan totes plenes de dibuixos i esboços però també de retalls de premsa i escrits familiars que no només recorren tota la seva trajectòria artística sinó també familiar.

A vostè la professió li ve de família. Es pot ben dir que hi ha una nissaga d’artistes Alumà...
I tant. El pare era un cartellista en els anys 30, l’avi patern era gravador i dibuixant, i l’avi matern era escultor. Per tant, jo no podia ser altre cosa que pintor.

Quan va començar a pintar?
Als 13 anys i en plena Guerra Civil feia les il·lustracions i els dibuixos còmics de la revista de l’escola.

Quan esclatà la Guerra Civil, en quina situació es va veure immers?
Doncs com la de la majoria de la gent. Fent cues per aconseguir pa, sucre, arròs, etcètera. Vaig fer tantes cues com d’aquí a París per culpa del racionament. I després el meu pare va haver de complir condemna perquè havia estat del bàndol dels republicans. Durant la postguerra jo em dedicava a fer cartells per a botigues i els venia. Vivia al dia.

Canviem d’aires. L’anomenen el pintor de l’esport. Li agrada aquesta etiqueta que li han penjat?
No és que m’entusiasmi aquesta etiqueta. Fins i tot m’han arribat a dir ‘el pintor olímpic’ (riu).

Quan va començar a centrar-se en la temàtica esportiva com a font d’inspiració artística?
Tot va començar el 1957 quan em van donar el premi de la Biennal de Barcelona de l’art en l’esport gràcies a una obra que es titulava ‘Sprint de ciclisme’. A partir d’aquí vaig entrar en el món de la cultura en l’esport.

No se sent limitat?
Jo sempre he fet altres obres i no només de temàtica esportiva. El que passa és que el fet d’haver guanyat la Biennal em va permetre conèixer el senyor Joan Antoni Samaranch, que em va encarregar la primera suite olímpica que constava de nou quadres per als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968.

Va fer diversos encàrrecs per al Comitè Olímpic Internacional. Com va ser la seva experiència amb el senyor Joan Antoni Samaranch?
Doncs un dia, tres anys després d’haver guanyat la Biennal, em van trucar des de Madrid per dir-me que el senyor Samaranch, aleshores Secretario de Deportes, em volia veure personalment per oferir-me un encàrrec. I a partir d’aquí tot és sabut. Vaig començar amb els Jocs Olímpics de Mèxic el 1968 i després vaig fer obres o exposicions per als de Barcelona 92, Atlanta 96, Sidney 2000 i els Jocs d’hivern de Nagano al 1998. Va ser una etapa que en dic d’eufòria olímpica.

El senyor Samaranch té fama de ser un negociador força dur...
Miri, vaig a dir una cosa. Ha anat molt bé que nasqués un senyor com en Samaranch perquè és un gran col·leccionista i promotor d’art. Té una col·lecció de 3.000 quadres. Ara, com a polític s’ha de mostrar molt dur perquè pensi que tothom li va al darrere. Jo per agraïment sempre he dit que mai m’ha creat cap problema, al contrari. Ha ajudat molts artistes d’aquest país i jo en sóc un d’ells. Pensi que també és un gran mecenes d’art i a més va ser ell qui va restaurar tot el Palau de la Generalitat.

Què van significar per a vostè els Jocs Olímpics de Barcelona 92?
Els Jocs de Barcelona van significar una gran porta a l’exterior per a aquest país. En el meu cas particular jo vaig fer una exposició relacionant espais de Barcelona amb diferents esports.

Per què creu que els esportistes, en termes generals, sempre són tan políticament correctes en les seves opinions i no s’arrisquen mai?
Miri, en el cas dels esportistes d’elit, les seves opinions sempre es mouen pel lema “el client sempre té la raó” i per això no es casen amb ningú. Pensi que hi ha massa interessos pel mig, com ara els patrocinadors. En canvi, els artistes anem a la nostra i som completament independents. A nosaltres ens és igual què pensen els clients, no ens importa.

Creu que està sobrevalorat l’impacte als mitjans de comunicació del món de l’esport?
Doncs francament sí. S’exagera massa i en canvi les institucions d’aquest país no ajuden els professionals de les arts plàstiques. Pensi que a Barcelona no es convoca cap concurs de pintura des de fa anys. No hi ha res de res i això és molt dolent no per als pintors com jo que ja estem consolidats sinó per als joves que comencen.

Vol dir que la situació en aquest país és tan delicada a nivell pictòric?
M’explico. El món de les arts plàstiques és molt bonic però arrencar la carrera costa. Abans, ara i sempre serà difícil fer-se un nom. La gent capitalista no creu en els pintors joves, els exploten molt. Però això no només passa a Catalunya sinó també a França, Anglaterra i Estats Units. El que un artista que comença ha de tenir clar és que primer haurà de deixar que els galeristes se n’aprofitin i un cop ja s’hagi fet el nom ja es guanyarà millor la vida. Però costa, ho reconec.

Però aquí molts han de marxar a fora per fer-se un nom?
Tots hem acabat anant a fora perquè aquí a Catalunya no s’arrisca. Jo quan em vaig casar li vaig dir a la meva dona que primer és la pintura, després la família i després són els amics. Jo no em podia estar per sempre pintant a La Rambla i per això me’n vaig anar per vuit mesos a Itàlia per aprendre de veritat. Va ser una experiència refrescant.

Quin és el seu esport preferit?
El tennis, per descomptat. El practico des de 1960, just després d’haver-me passat un any a Nova York. Necessitava fer exercici perquè un any a Nova York és per acabar al psiquiatre. Pensi que vaig anar per fer-hi una exposició i ningú em va fotre cas, ara, em van encarregar molts retrats. Amèrica és així, vas per una cosa i te’n surt una altra.

Tornem a la seva faceta més creadora. Quina és la seva metodologia de treball?
És a base de posar-te a treballar al matí que abans que arribi la musa et trobi treballant. Perquè pensa que si et ve la musa i no et troba treballant fot el camp i aleshores no surt res. Aquesta és la base de la meva metodologia.

És cert el mite de la inspiració que irromp de sobte en l’artista?
Sí que existeix. En el meu cas necessito estar treballant i aleshores, de vegades, com et deia abans, es presenta la musa de la inspiració. La musa és un mite que existeix, és un lema que tenim els creadors. Els artistes som sempre uns romàntics però cal treballar molt. Un altre ingredient que necessito per crear és estar sol.

Vostè és dels que dóna moltes voltes a les seves creacions?
A mi m’encanta treballar. M’estic fins a nou hores pensant què és el que vull pintar. Anoto pensaments que tinc, dibuixo apunts, faig esbossos. Quan agafo els pinzells i entro en escena ja sé què és el que vull. Tinc molt pensat i estudiat què faré. Ara, això no vol dir que en algun moment improvisis perquè estàs creant i et vas emocionant. Però jo m’hi penso molt a l’hora de començar un quadre. Pensi que abans de començar a pintar puc arribar a fer fins a cent dibuixos.

Quin és el nivell artístic català?
En aquests moments és confús i baix per la manca de concursos oficials que donin caliu als joves creadors. No tenen estímuls per crear. I a més, han desaparegut pintors de gran talent com en Guinovart, Modest Cuixart, Pruna, Amat, Duran Camps i molts més. Tota aquella escena dels anys 60 ha anat desapareixent. Aleshores, si les generacions grans van extingint-se i les institucions no ajuden els que comencen es crea un buit. I és una llàstima perquè hi ha talent per invertir. Els artistes necessiten que els mimin.

Vostè ara té 84 anys. Mirant enrere, hi ha alguna cosa que li hagués agradat canviar?
Sí. M’hauria agradat estar més temps a Amsterdam. És una ciutat captivadora pels seus colors. Té una llum que la fan perfecta per pintar.

Quina opinió té sobre la mort?
Sobre la mort et puc dir que a reveure i fins demà. No em preocupa però sí allò que em sabrà molt greu és morir-me havent deixat un quadro a mitges.

Com li agradaria que els llibres definissin la seva vida i obra?
Com un treballador constant, amic dels amics i amb molta sort a la vida. Em sento molt afortunat per tot el que he viscut i fet.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate