Jordi Segura, membre de la Subcomissió de Dopatge del COI

"En tots els casos de dopatge que es jutgen hi ha molta imparcialitat"

2 de novembre, 2002

Jordi Segura és Doctor en Ciències Químiques i tota una eminència pel que fa als assumptes de dopatge. Des de l’any 1985 dirigeix el Laboratori de Control Antidopatge de Barcelona. Ell supervisa totes les analítiques que es fan per detectar el possible consum de substàncies prohibides. Però ell és també qui supervisa el funcionament dels 26 laboratoris que s’encarreguen de fer aquesta feina arreu del món. I és que també és secretari de la Subcomissió de Dopatge i Bioquímica de l’Esport del Comité Olímpic Internacional (COI).

Tenir un càrrec així significa rebre moltes pressions?
No gaires, perquè una de les coses que fem als laboratoris és treballar amb codis numèrics. El laboratori que rep una mostra no sap de quin esportista es tracta, el que fem és analitzar-les i enviar-les a una comissió que és l’encarregada de jutjar el cas. Tractem d’evitar que els laboratoris rebin qualsevol mena de pressió. Jo he jutjat casos de gent força important i no he viscut cap pressió, per això penso que en tots els casos de dopatge que es jutgen hi ha molta imparcialitat.

És possible avui ser esportista d’elit sense consumir suplements alimentaris o determinats medicaments?
Jo crec que sí! És possible, perquè hi ha moltes eines d’entrenament físic i psicològic que possibiliten que un esportista pugui ser d’alt nivell sense acudir a productes considerats prohibits. Hi ha molts aliments i vitamines que poden ser útils; moltes vegades, més perquè l’esportista pensa que això l’ajuda i això el fa competir millor, però crec que sense aquests productes una persona que té una complexió i unes característiques fisiològiques determinades pot ser un atleta d’elit sense problemes.

Els casos de dopatge es produeixen perquè els metges esportius porten al límit el consum d’aquestes substàncies?
I perquè la competició d’avui dia és molt dura. Hi ha esports que tenen partits dos o tres cops per setmana, que fan entrenaments gairebé diaris, hi ha molts desplaçaments… I tot això fa que la càrrega que un esportista suporta actualment sigui bastant més pesada que la que suportava anys enrere. Això fa que molts entrenadors portin les coses al límit, però penso que és culpa de l’esport actual.

És a dir, se’ls està demanant més del compte?
A vegades sí. En compensació, la societat els col·loca en un estatus social molt alt, els dóna diners. Però, per altra banda, els demana més. I per mantenir aquest estatus molts esportistes de vegades utilitzen mitjans que no serien del tot legals.

Per què se succeeixen any rere any els positius per dopatge si els esportistes són conscients de l’existència de controls?
A la societat hi ha molta gent que comet actes que no serien lícits amb l’esperança que no l’enxampin! El fet que un esportista hagi de passar un control depèn d’un sorteig o d’una situació determinada. Suposo que esperen que no els toqui a ells.

I els esportistes que consumeixen substàncies prohibides deuen patir-ne les conseqüències, després dels anys…
Se suposa que sí. A llarg termini sembla que sí, que tenen efectes, però no hi ha estudis concloents que ho demostrin. De tota manera, els casos de càncer detectats en els esportistes dels anys setanta, l’època en què es consumien més anabolitzants, fan preveure, efectivament, efectes indesitjables.

Com és un control antidopatge?
Doncs, perquè l’atleta guanya una competició o per sorteig, li toca passar el control. Quan acaba la competició, o per sorpresa, se l’avisa i ha de produir l’orina en presència d’un testimoni del mateix sexe. Aquest testimoni observa l’orina. La mostra es diposita i es precinta en dues ampolles diferents. La primera s’analitza en el laboratori immediatament i la segona es guarda en condicions fredes perquè el producte estigui estable. Si la primera dóna resultat positiu, s’analitza la segona en presència de l’esportista i dels experts que facin falta per garantir que el resultat és positiu.

Quines són les substàncies més freqüents entre els positius de dopatge?
Sobretot els esteroides anabolitzants, unes substàncies que imiten l’acció de la testosterona, que és l’hormona sexual masculina. Permeten augmentar la massa muscular. Després hi ha les substàncies més estimulants, que ajuden a tenir més agressivitat i més ganes de lluitar en el moment de la competició. Hi ha un altre grup composat per les hormones, que són substàncies que ja es troben en el nostre organisme. Els esportistes les prenen per incrementar l’efecte que ja produeixen les hormones normals en el nostre cos. Essent substàncies que ja tenim en el nostre cos, només detectem que n'hi ha més quantitat. I amb això no es pot dir segur que això sigui dopatge, perquè a vegades el flux d’hormones en el nostre cos varia en circumstàncies determinades.

Aquest és el cas de la nandrolona?
En certa manera. La nandrolona és un compost que té una fórmula química gairebé igual que la de la testosterona i, des de fa uns pocs anys, sabem que el propi cos també la produeix. Però la fabrica en quantitats molt petites. El que s’ha decidit (després d'estudis realitzats a centenars de persones) és que, per sota d’un determinat nivell, no es considera dopatge. I per sobre d’un determinat nivell queda clar que prové d’una administració externa.

En el cas del positiu de Josep Guardiola, opina que és possible que el seu cos hagi produït 4 nanograms per mil·lilitre?
Per les evidències que tenim fins ara, sembla que no. S’han fet bastants experiments, s’ha recollit molta informació, i tot sembla indicar que l’organisme humà produeix molt menys de dos nanograms per mil·lilitre. Tan sols sabem que, en situacions d’esforç, aquesta producció augmenta una mica. Amb el que sé avui dia, penso que el nivell de dos nanograms segueix essent adequat.

Els esportistes poden tenir problemes amb els medicaments fabricats als Estats Units?
Sí, perquè les substàncies que donen nandrolona no estan prohibides en les lligues professionals, la qual cosa fa que allà hi hagi un mercat de laboratoris que elaboren aquests productes. S’ha descobert que prop d'un 15% d'aquests laboratoris fabriquen productes en què a vegades introdueixen substàncies dopants que no expliciten les etiquetes. No se sap si és perquè les hi afegeixen expressament o perquè no netegen els estris que han fet servir per fabricar el producte anterior, i queda barrejat. És possible que algun dels casos que han donat positiu per nandrolona es pugui haver produït per aquest motiu.

Quin és el cas de dopatge que més l’ha marcat?
És un cas que es va descobrir a Barcelona. El de la millor nedadora irlandesa que hi ha hagut, Mishelle Degree, que va batre tres o quatre rècords i va aconseguir una medalla d’or als Jocs d’Atlanta. En un control posterior, en una mostra que ens va arribar a Barcelona, es va descobrir que hi havia barrejada orina amb whisky. Va ser un fet sorprenent, i així es va explicar. Vam saber que el control se li havia practicat per sorpresa a casa seva i que, intentant amagar la ingesta d’un producte prohibit, havia aconseguit la barreja. La seva esperança era que, en afegir alcohol, els mètodes no funcionessin. Vam descobrir igualment la substància que havia pres i va ser sancionada.

I el cas de Ben Johnson, l’any 1988, el recorda?
Sí, és clar, perquè va fer que el tema del dopatge passés a ser de domini públic. Era un assumpte del qual, fins aleshores, ningú n’era massa conscient.

També va causar un boom dels positius de dopatge.
És que va originar un augment dels controls. Es va decidir començar a fer aquests controls fora de competició, per sorpresa. Realitzant controls d’aquesta mena es van trobar molts més casos, però també es va atraure l'atenció dels mitjans de comunicació. Si es miren les estadístiques, en els últims anys no hi ha hagut un increment dels casos. Més aviat s’ha produït una davallada molt lenta: actualment hi ha 1,5% positius entre tots els controls que es fan i fa deu anys, el percentatge era del 2%.

Per què, segons quin sigui l’esport, les llistes de medicaments prohibits són completament diferents?
Canvis molt grans no hi ha, però sí que aquesta és una de les preocupacions que tenim des de fa molts anys. El COI sempre ha mirat de donar unes pautes generals, de manera que les diferents federacions s’hi acollissin. L’Agència Mundial contra el Dopatge té com un dels seus principals objectius harmonitzar aquestes llistes. Jo també estic d’acord que la situació actual no té massa sentit i, a sobre, crea confusió. Sobretot en com es sancionen els casos. A vegades, les llistes són relativament semblants, els productes són força similars, però potser una persona sancionada amb un producte fent un esport és sancionada diferent que en un altre esport. I això no s’entén.

Com s’acabarà, el dopatge, amb més sancions o amb més educació?
El més probable és que no s’acabi. Ara, com s’ha de lluitar? Possiblement de les dues maneres. En un món ideal, amb l’educació i amb la informació sembla que ja seria suficient, però a la pràctica, en el món real, queda demostrat que això no és suficient. Moltes vegades un esportista, i d’això s’han fet enquestes, sabent tots els perills que pot comportar una droga, si pensa que aquella substància el pot permetre aconseguir una medalla d’or en uns Jocs Olímpics, prefereix córrer el risc. La glòria d’un dia pot més que pensar en el futur. Per aquest motiu, no crec que es pugui afluixar amb el tema dels controls i de les sancions.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate