Jordi Tarrés

El millor 'trialero' de tots els temps

1 de novembre, 1998

No hi ha dubte que anar a Rellinars és anar a casa de Jordi Tarrés. No és l’alcalde, el capellà ni l’amo del poble; Jordi Tarrés és molt més. És la persona que ha situat la petita població del Vallès Occidental (uns 200 habitants) com a capital mundial del trial durant tota una dècada. No és difícil deduir que Jordi Tarrés és l'ídol del poble. Per això, la revista Tot Claror va voler-se apropar a un poble que ha vist de prop el procés de creixement i maduració de Jordi Tarrés com a persona i com a campió. Voliem veure-ho i que ens ho expliqués el propi Jordi, ara que ha decidit deixar el trial.

Diuen els teus veïns que abans de tenir edat per anar en moto ja eres un expert pilot.
Bé, en moto no hi anava encara que m’agradava molt. Vaig començar anant en bicicleta, fent trial-sin. Quan vaig ser un pèl més gran sí vaig començar a agafar-li la moto al meu germà.

Quantes multes t’havien posat en aquella època?
Multes? No, no -riu-, no van posar-me multes, pero sí em va costar que m’aturés la policia alguna vegada.

Vas tenir problemes amb els teus pares per la teva afició, de petit, per les motos?
El meu germà, quatre anys més gran que jo, va ser qui va obrir el camí. Ell anava en moto, així que els meus pares no van patir tant amb mi. No em van inculcar l’afició per les motos, però tampoc van posar-me obstacles.

Si avui dia t’aturessin uns pares i et demanessin consell sobre si comprar-li o no una moto al seu fill, què els diries?
Depèn molt de la moto que vulguessin comprar. Jo considero que és molt més perillós anar en moto per la ciutat que fer trial a la muntanya. Penso que el trial és un esport molt poc perillós. Jo, per exemple, mai m’he trencat un os en la meva carrera. Com que anem a poc a poc, el perill és mínim.

A banda de per a fer equilibris, t’agrada anar en moto de carretera, córrer?
No massa, no. No sóc amant de la velocitat, precisament perquè crec que és molt perillós. A mi m’agrada treure-li el màxim suc a les motos; com que això no puc fer-ho corrent per la ciutat o a la carretera, per això no en tinc.

Tot i així, el teu primer esport va ser el trial-sin, amb bici. Com i quan vas decidir canviar els pedals pel motor?
A mi, ja de petit, el que realment m’agradava era el trial. El meu germà el practicava, tenia amics... com que, per l’edat i els mitjans econòmics no podia tenir moto, vaig optar per la bicicleta, amb la que vaig competir durant tres o quatre anys fent trial-sin. Quan vaig tenir l’edat de portar moto vaig fer el canvi.

Aleshores compaginaves la moto amb la feina de paleta. Seguiries sent paleta de no ser pel trial?
Sí, sí. Després de deixar els estudis vaig estar un any treballant de paleta al meu poble, a Rellinars. El meu objectiu no era ser paleta tota la vida, però aquell període em va anar bé per guanyar alguns diners i pagar-me el que m’agradava, anar en moto. Va ser una feina dura que em va servir per a valorar el que costa guanyar diners.

T’imagines com hauria estat la teva vida si no t’haguessis obert camí en el món del trial? Hauries treballat de paleta tota la vida?
M’imagino que m’hauria dedicat a la mecànica. Hauria treballat a algun taller de motos, probablement. Però com que a Rellinars tampoc hi ha massa oportunitats, és fàcil que hagués acabat treballant de manobre.

Diuen els entesos que tu vas començar molt tard en això del trial, un esport en el que, sembla ser, començar als 16 anys com tu, és començar massa tard.
Començar actualment amb 16 o 17 anys és començar tard, però quan jo vaig fer-ho no, perquè aleshores no hi havien motos de trial de cilindrada inferior als 350cc, i agafar una moto d’aquelles amb tretze o catorze anys era molt difícil.

Vas ser el primer en guanyar un campionat del món tenint més de 25 anys. Una altra casualitat o coincidència, o té més a veure amb qüestions com la professionalitat, la concentració, saber-se cuidar...?
L’últim títol que vaig guanyar va ser amb 28 anys, lluitant contra rivals de 17. Però penso que això depèn de l’experiència, la concentració i el treball, més que d’una altra cosa. Els campions que em van precedir no es prenien la carrera amb la seriositat que es mereixia. Jo vaig ser, potser, el primer, en seguir un règim de concentracions i planificacions com cal.

Els motociclistes tenen fama d’excèntrics, de ser una mica "bojos"? T’ho han dit alguna vegada?
Sí, bé, la veritat és que és un tòpic dir-ho, especialment quan es refereixen als motoristes de velocitat. Però realment, aquells que arribem a aconseguir bons resultats, en la categoria que sigui, estem molt poc bojos. Perquè sabem fins a on podem arribar, i assumim els riscos amb un gran autocontrol.

En què ha canviat la vida d’en Jordi Tarrés des de l’última cursa?
Intento descansar una mica més, perquè ara és quan m’ha sortit el cansament acumulat durant tants anys. La veritat és que, des que vaig disputar la darrera cursa, no he tornat a tocar la moto. Ara miro de gaudir més de les coses petites de la vida quotidiana; estar per casa amb la família...tot i que, al mateix temps, segueixo estudiant projectes de futur i preparant-me físicament per no perdre el bon nivell de forma que tant temps em va costar aconseguir.

Portes bé la retirada?
Sí, perquè em retiro amb la satisfacció de saber que he aconseguit tots els reptes que em vaig marcar. Ara, és aquell altre tòpic que es diu, "ja em puc morir". En el món del trial ja no podia dir res més.

I el futur?
La meva intenció és seguir lligat a aquest món, que en el fons és el que més conec. De fet, amb tants anys, molt poques persones sabem què és ser campió del món de trial, així que m’agradaria poder transmetre tots els meus coneixements a la gent jove formant algun equip.

En total, entre 1987 i 1996, en 9 anys, vas aconseguir 23 campionats mundials o d’Espanya. No t’aburries de la falta de rivalitat?
No, jo crec que, tot i que pugui semblar el contrari, no m’ha faltat rivalitat. Vist ara, sem bla com si ho hagués tingut fàcil però, ja diuen que és més difícil mantenir-se que arribar-hi, i és ben cert. Revalidar els títols era sempre un repte que em donava pressió.

Entre tant títol, quin és el moment que ara recordes amb més emoció? Allò que et va fer més alegria?
Esportivament, el que més m’ha marcat va ser la consecució del primer títol mundial i tot el que ho va envoltar; la il·lusió, la rebuda que van fer-me a Rellinars... Després sempre tens més facilitats per aconseguir espónsors, tenir la moto que vols i tot això. Però el primer títol que aconsegueixes té realment molt de mèrit. A més, només tenia 20 anys, imagina’t quina alegria!

Un dels pocs anys que no guanyes el campionat del món és l’any 92; quedes segon per darrera de Tommi Ahvala. Justament l’any del Jocs de Barcelona, de la Copa d’Europa del Barça, no vas poder-te sumar a la festa.
Sí, sí. Si et fixes, no vaig guanyar mai el títol els anys olímpics, ni el 88, ni el 92 ni el 96.

Aleshores, l’any 92, vas prendre una decisió criticada: deixar la firma italiana Beta, amb qui havies guanyat quatre mundials, tres d’ells seguits, i signar per l’empresa gironina Gas Gas. Aleshores vas rebre moltes crítiques: van dir que hipotecaves el teu futur esportiu i que ho feies només per diners. Va ser el pitjor moment de la teva carrera?
Sí, el 92 va ser molt dur. Vaig ser subcampió perdent el campionat en la darrera cursa. Però, tot i així, la premsa va dir que havia arribat el meu declivi esportiu, i les crítiques van marcar-me molt interiorment. Perquè jo no em sentia acabat. A més, aquell any havia tingut problemes amb la moto, amb l’equip... Així que vaig decidir buscar una marca amb motivació que realment cregués en mi. I vaig decidir-me per una marca catalana, un altre repte. La veritat és que vaig rebre moltes crítiques per tot allò. Crec que l’opinió pública no tenia un coneixement real de què passava, per això m’acusaven d’hipotecar-me per diners.

En canvi, els resultats posteriors van demostrar el contrari.
Sí, vaig guanyar tres títols mundials consecutius amb Gas-Gas.

En definitiva, va ser el pitjor episodi de la teva carrera. És cert que vas arribar a perdre la motivació per guanyar?
No, al contrari. El fet que se’m giressin en contra tants elements em va motivar molt. Va ser un repte. I de fet, penso que, en la meva carrera, l’haver estat subcampió un parell de vegades m’ha servit per tornar a plantejar-me els reptes cada vegada amb més ganes.

Guanyes tres nous títols mundials fins que arriben uns nous Jocs Olímpics. L’any 1996 no només perds el mundial sinó que veus com el guanyador és un compatriota, Marc Colomer. L’afició catalana, la teva afició, es divideix en seguidors d’un i seguidors de l’altre. Què sents en aquell moment?
Bé, realment va començar a ser diferent als anys precedents. Però, en el fons, com a esportista no canvia massa que el teu rival sigui d’aquí o d’allà. De fet, a mi m’ha agradat més competir contra un rival d’aquí que no pas contra un estranger, perquè la rivalitat no és tan forta. Al ser tots dos d’aquí, la pressió periodística també es va repartir.

Una de les preguntes que més deus haver respost és què en penses d’en Marc Colomer?
És un pilot que ha seguit molt les meves passes. Al principi va fer una progressió gairebé idèntica a la que havia fet jo, tenint fins i tot les mateixes motos i mecànics que jo havia tingut. Era com si es tornés a repetir un altre Jordi Tarrés. Però després va trobar-se amb la meva rivalitat i, durant tres anys, vaig trencar-li la progressió. Però la veritat és que és un pilot molt complet tant esportiva com psicològicament. La veritat és que lluitar contra ell ha estat una mica com lluitar contra mi mateix. Moltes vegades m’he vist reflectit en ell.

Nadal de 1997. Estàs retirat. Què et queda de tants anys dedicat en cos i ànima al trial?
A nivell personal em queda la satisfacció, que molts pocs tenen, de saber que has estat el millor en alguna cosa, i a més, durant tants anys, trencant els motllos que hi havia establerts.

Has gaudit la joventut, o penses que se t’han escapat algunes coses per culpa del trial?
Sí, per suposat que he deixat de fer coses que per a moltes persones són molt normals. Però tampoc sóc una persona que m’hagi hagut de sacrificar, perquè realment m’agradava i disfrutava amb el que feia.

Penses que l’esport català, l’esport espanyol t’ha reconegut els teus mèrits com mereixes ?
Sóc conscient que el trial és un esport minoritari que no mou masses i, en aquest sentit, penso que he estat reconegut fins i tot més del compte. Però si ho comparem a nivell de títols mundials aconseguits per un esportista, està clar que no estic valorat com un Induráin. Tot i així, em sento realment bé del reconeixement que he tingut.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate