José Luis 'Negro' Páez, jugador d'hoquei patins

"M'encantaria ser entrenador "

7 de novembre, 2007

Tots els esportistes tenen opinions però no tots tenen el valor de dir-les en veu alta. l’argentí ‘El Negro’ Páez, capità de l’equip d’hoquei patins del FC Barcelona i considerat el millor jugador de la història, ens explica en un català molt correcte quins plans de futur té i com veu el seu esport. José Luis ‘El Negro’ Páez acaba de finalitzar una temporada rodona amb el Barça guanyant la desena lliga consecutiva i una altra Copa d’Europa. Tot i aquest any gloriós, el capità no té clar el seu futur.

La decisió de retirar-se és definitiva o encara té algun dubte?
M’ho estic pensant encara. Al principi em vaig plantejar deixar-ho córrer perquè el club no m’oferia renovar per un any més, que és el que jo volia. Però recentment he rebut ofertes per continuar jugant a d’altres clubs d’Espanya i també d’Europa. Paral·lelament, amb el Barça estem parlant sobre quina feina em poden oferir perquè continui vinculat al club però no com a jugador. Al final decidiré què faig, si segueixo jugant o plego. Tinc aquest dilema.

Què li agradaria fer quan acabi la seva etapa com a jugador?
M’encantaria entrenar, i si hi sumo que la meva passió és el FC Barcelona, doncs ja està tot dit. Però la vida és més complicada i ja veurem què passa.

Anem als inicis. Quan va començar a patinar?
Vaig començar als tres anys i a jugar a l’hoquei, als cinc. Porto dalt dels patins 35 anys. Per això sempre dic que em sento més còmode patinant que caminant.

A la seva família es respirava i mastegava l’hoquei...
És que jo vaig néixer dins d’un club d’hoquei. Pensa que la casa on jo vivia estava a cinc metres de la pista. Vivíem en una habitació de vuit metres per quatre i érem vuit persones: el pare, la mare, l’àvia i cinc germans. Només la meva germana s’ha quedat a l’Argentina perquè els quatre nois hem acabat jugant a hoquei patins a Europa: dos al Barça i els altres dos a França, on també han guanyat lligues franceses. Fins i tot el meu pare havia jugat de porter. Es podria dir que podem formar un equip.

Molts el consideren el millor jugador d’hoquei patins de la història. S’imaginava arribar fins on ha arribat?
No m’ho imaginava, però això que sóc el millor no ho puc dir jo. Només em veig com un jugador d’hoquei enamorat d’aquest esport.

Va arribar al Barça la temporada 1994-95. En aquests 13 anys ha reunit un palmarès espectacular. Quin és el secret per no perdre mai la motivació i guanyar sempre?
Quan vaig arribar al Barça em vaig adonar que aquest club era molt exigent. El meu secret crec que és fer sempre les coses amb molta il·lusió, posar-hi ganes i entregar-se el màxim. S’ha de ser molt professional. Tot el que podia donar ho he donat.

Aquesta temporada heu tornat a rendir a un gran nivell...
Ja et dic, el secret és treballar amb molta intensitat i al final els resultats arriben. Hem guanyat quatre títols dels cinc a què optàvem. Un any increïble.

Quin és el treball d’un capità en el funcionament d’un vestidor?
El capità ha d’imposar un cert respecte a la resta de la plantilla però també està per fer de pont entre l’entrenador i el vestidor quan hi ha problemes. També ha de mantenir units els jugadors.

L’equip té corda per a anys o necessita una renovació?
Aquest equip té corda per a molts anys. Per què? Doncs perquè tots els jugadors de la plantilla podrien ser entrenadors. Això es deu al fet que durant 10 anys vam tenir el millor entrenador de tots els temps pel que fa a l’hoquei patins: el Carlos Figueroa. Ara juguem més ofensivament que abans, però mai sense oblidar la base de treball que ell ens va ensenyar. Va ser una llàstima que es retirés, hauria d’haver seguit. Amb ell hi va haver una química increïble entre tècnic i jugadors.

Què li passa a l’equip de futbol?
La veritat és que ho desconec. Sempre dic que cada família té les seves coses. El que puc dir és que quan les coses no van bé no es poden abaixar el braços mai. Mira, l’any passat a nosaltres ens van eliminar a la primera ronda de la Copa d’Europa i va ser per una sèrie d’errors que vam cometre. Aquest any hem après dels errors i l’hem tornada a guanyar. Suposo que la plantilla de futbol prendrà nota dels errors que ha comès aquesta temporada i mirarà de corregir-los per tornar a donar la talla. S’ha de tenir en compte que els esportistes també són persones i no sempre estan igual. El meu consell als jugadors és que es mantinguin units, és l’única manera de superar les adversitats que se’t presenten.

Sempre ha dit que la samarreta del Barça pesa molt... Què és per a vostè el Barça?
Des que sóc petit volia jugar al Barça perquè per a mi aquest és el millor club del món. Per això quan em vaig posar la samarreta vaig ser conscient de la responsabilitat que comporta defensar els colors blau i grana. Perquè sempre has de sortir a fer-ho bé.

En alguna ocasió va dir que ser del Barça és sentir-se català...
Quan vaig arribar aquí em vaig adonar de la realitat d’aquest país. De seguida vaig fer un curs de català per integrar-me a la societat catalana i ara m’hi sento plenament identificat. Tornant a la frase, la vaig dir perquè jugar al Barça t’obre moltes portes pel què significa aquest club a Catalunya.

Se sent completament identificat a la societat catalana?
És molt lògic fer un esforç per integrar-te en la societat on tens la teva feina. Crec que és necessari adaptar-te al teu entorn. Em sento completament integrat i de fet m’agradaria quedar-me a viure aquí a Catalunya, i si pot ser seguir treballant amb el FC Barcelona encara millor.

Una persona com vostè, argentina, però plenament integrada a la societat catalana, com veu la reivindicació de les seleccions esportives catalanes?
Mira, mai m’ha agradat barrejar la política amb l’esport. La política no és un món net. Ara, si em demanes una opinió et diré que els catalans tenim tot el dret del món a reclamar les seleccions esportives i ens ho mereixem.

Creu que algun dia seran oficials?
Crec que ho poden arribar a ser un dia perquè Catalunya és una potència en hoquei. Per què no tenir algun dia una selecció oficial?

Quin paper podria fer Catalunya en un Mundial A d’hoquei patins?
Molt bon paper. Primer haurien de superar el Mundial B, però estem parlant d’una potència mundial d’aquest esport. De fet, gairebé tots els jugadors d’hoquei de la selecció espanyola són catalans. Veure una final Catalunya-Espanya seria una satisfacció per a tots.

Argentina, Itàlia, Portugal i Espanya. Per què l’hoquei és només cosa de quatre països?
Històricament sempre ha estat així. I per què? Doncs perquè la majoria de directius de l’hoquei patins no han treballat prou entre ells per potenciar, modernitzar i promocionar aquest esport. Els directius haurien d’escoltar més les opinions dels jugadors. I és una llàstima perquè hi ha molta gent que juga a l’hoquei, tant a Europa com a Amèrica.

Sembla que l’hoquei no s’acaba de convertir en un esport de masses. Alguns diuen que és per les dificultats de retransmetre-ho per televisió. Canviaria alguna norma?
Com deia abans, s’ha de ser renovador i modificar algunes coses per tal de fer aquest esport més atractiu per a l’espectador. Com per exemple fer les porteries més grans per veure més gols o assenyalar passivitats per evitar el joc especulatiu de la majoria dels equips. Hi ha motes coses per canviar, però no hi ha la voluntat per fer-ho.

Creu que el domini dels clubs catalans dificulta la seva expansió a la resta d’Espanya? En altres paraules, a l’hoquei patins hi falta un Real Madrid?
(riu) Doncs la veritat és que sí. Si hi hagués un Real Madrid i més equips de la resta de l’estat faria incrementar la massa social de seguidors d’aquest esport. En hoquei un FC Barcelona - Real Madrid seria l’hòstia. I tant.

Quin és el moment més especial de la seva carrera esportiva?
Guanyar l’or als Jocs Olímpics de Barcelona 92.

I quin ha estat el moment més dur?
En dues ocasions me les he vist molt negres en finals europees jugades a Portugal. En una final d’una Recopa d’Europa els seguidors de l’equip italià al que havíem guanyat ens volien agredir quan estàvem celebrant la victòria. I una altra vegada ens va passar el mateix quan vam guanyar una Copa d’Europa contra el Porto. Ens van tirar de tot: monedes, cadires i fins i tot màquines de retratar. Vam haver de fer una rotllana al centre de la pista per defensar-nos i fins i tot els jugadors del Porto ens van haver d’ajudar. Sents molta por en aquests moments. La violència a l’esport és un fet, però el cert és que és molt difícil de controlar. Pots prendre mesures però la violència és com un virus.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate