Jose Luís Doreste

"Els espanyols som individualistes, som artistes"

11 de novembre, 2004

Jose Luís Doreste va ser l'única medalla espanyola als Jocs de Seül 88. Està casat i té dues filles i no és casualitat que la petita es digui Mar. Intenta recuperar el temps perdut en la competició des de la seva consulta a l'Institut Dexeus on em rep. Repassem la seva trajectòria i parlem del seu últim projecte: l'equip espanyol de la Copa Amèrica.

D'on li ve això de la vela?

El vincle és un oncle meu que navegava i que va ser qui va promocionar la vela infantil a les Canàries. Així que per començar la promoció ningú millor que els seus nebots, fills i amics. I així ens vam embarcar tots en un club nàutic on hi havia molt de senyor gran però on nosaltres érem els únics nens. Ens van mimar molt. I sembla que d'allà ha sortit una gran generació de regatistes.

Sempre s'ha dit que el món de la vela és una mica elitista....

Això és perquè la gent desconeix la realitat del món de la vela. Sí que és cert que la vela, en competició, no és barata. Però com a afició no és cara. El que passa és que moltes vegades la gent confon una cosa amb l'altra.

Que gent com el Rei practiqui la vela no deu ajudar...

Són aquest tipus de coses les que han fet que la vela tingui aquesta imatge tan elitista, pero no és real, només fa falta creuar els Pirineus per veure com n'és de fàcil i barat navegar, per exemple, a França.

I què es podria fer per aconseguir que la vela arribés a tothom?

Que l'administració l'entengués com un dret i no com un luxe. Que posés ports municipals més econòmics. Ara mateix a Espanya hi ha molt pocs ports esportius i, a sobre, la gran majoria són privats, amb la qual cosa els preus estan pels núvols.

No és contradictori que en un país amb tanta costa sigui tan car navegar?

Sí, pero fixa't que és molt més car el pàrquing d'una embarcació que l'embarcació en si. A la gent el que li impedeix navegar és la preocupació de què farà amb l'embarcació, on la deixarà.

Però jo li he sentit dir que algun dia la vela serà tan popular com la bicicleta. No és passar-se una mica?

Mira, abans hi havia més barreres d'entrada. Avui en dia, si tu tens un port municipal, que no sigui un club nàutic privat, et pots comprar una embarcació de segona mà a un preu raonable...

Canviant radicalment de tema. He llegit que està participant en el projecte espanyol per la copa Amèrica...

Sí. A Espanya li han concedit l'organització d'aquest esdeveniment tan important i nosaltres estem intentant que a més també hi pugui estar representada. Però per això fa falta un finançament molt gran, construir un vaixell, trobar la tripulació... Ara estem a la fase inicial que és la de trobar els diners. Sembla que podrem arribar a acords amb els patrocinadors i llavors començarà la fase més bonica: dissenyar el vaixell, reunir els tripulants, etc...

He sentit que Antonio Banderas també hi està ficat...

Sí, sí. El grup que porta els assumptes d'Antonio Banderas és part de l'equip que ha d'aconseguir el finançament.

I vosté què fa?

Jo sóc l'organitzador esportiu.

Barcelona serà la seu dels entrenaments per a la Copa Amèrica?

Podria ser. És la candidata favorita, però encara no està firmat.

Què li dona el mar perquè li dediqui tantes hores?

Més que el mar, la conjunció del mar i el vent. En un vaixell, és clar. Un vaixell que et permet aquesta sensació de domini, de velocitat, de control. I també el plaer estètic d'una vela sobre el mar...

Com són els piques al mar?

La veritat és que hi ha molts piques. I insults, sobretot en confrontacions properes.

Es diu que els mariners són gent traïdora...

No, no hi estic d'acord. Això devia ser a l'època dels pirates.

Com va viure ser l'únic medallista espanyol a Seül 88?

La veritat és que no en vaig ser gaire conscient fins que vaig arribar aquí. Nosaltres, els regatistes, no estàvem a Seül, sinó a una ciutat una mica apartada. A més, la vela mai havia comptat amb gaire atenció dels mitjans. Fins llavors ens inflàvem a guanyar mundials i no ens feien ni cas. Però en arribar a Espanya, en llegir la premsa, vaig veure la ressonància que havia tingut

Ho dic perquè fins ara la vela era la gran esperança de medalla espanyola...

Sí. Perquè en vela seguíem essent molt poquets però érem gent amb una gran dedicació. I també perquè la vela és bastant individual i l'espanyol sempre ha brillat més en els esports individuals que en els d'equip.

Creu que aquesta afirmació es pot fer també fora de l'esport?

Potser sí. Els espanyols som molt individualistes, molt artistes, molt creatius...però sempre a nivell individual. Sembla que ens costi unir esforços.

Es fan molts amics en unes olimpíades?

Home jo sempre he tingut molt bona relació amb els alemanys i amb els russos (va anar a una escola alemanya), encara que amb els russos era més difícil per la pressió política que es vivia.

(...)

Recordo una trista anècdota d'aquests jocs quan vaig tenir un problema amb un anglès en una regata. Va haver-hi un rus que ho va veure tot i que se'm va oferir per fer de testimoni davant el tribunal. A la nit, el rus no es va presentar a la sala del tribunal. Al cap d'una estona em va venir el rus plorant i dient-me que ell havia intentat venir però que el seu comissari polític no l'havia deixat.

I l'esperit olímpic?

Al pol oposat, va aparèixer un neozelandès, quan ja tancaven el tribunal, que també havia vist la trifulga amb l'anglès. Es va oferir per fer-me de testimoni. I ho va fer. El més curiós és que el rus anava molt endarrerit a la classificació així que no li importava si em desqualificaven o no. Però el neozelandès anava just darrere meu, i amb la seva declaració va perdre un lloc al podi. Al final jo vaig guanyar l'or i ell el bronze.

Quan podria haver guanyat la plata...

Efectivament. Eren la cara i la creu de dues civilitzacions distintes.

Així que es feia amics dels "dolents"?

És que jo vaig estudiar a un col·legi alemany i he fet molt bons amics d'aquest país. De fet tinc una molt bona amistat amb un alemany de l'est amb el que teníem grates converses del que passa al món. Però sempre a l'aigua. En arribar a terra no podíem dirigir-nos la paraula, perquè els comissaris polítics els tenien marcats molt de prop.

Així doncs, ni que fos per parlar amb els amics, es devia alegrar de la caiguda del mur?

Me'n vaig alegrar moltíssim. Jo vaig treballar a Berlín a un centre de medicina de l'esport, quan encara hi havia el mur, i tenia molts companys que havien fugit de l'Alemanya comunista. M'explicaven com era la vida a l'altre costat...i no hi ha per menys que alegrar-se'n.

Ja acabant. Què li ha donat l'esport?

Una visió més sana de la vida. I molts amics.

I què li ha pres?

Temps. Temps per a la cultura, per anar al cine, per llegir...

Quan es va retirar, va tenir la impressió que havia de recuperar el temps perdut?

Sí. Vaig començar a practicar tennis, piragüisme, a anar en bicicleta...L'alta competició et focalitza en allò teu i només en allò. No tens temps. El dia té 24 hores i te les passes senceres pensant en la vela.

On guarda la medalla?

A casa.

I no lluiria més aquí, a la seva consulta?

Segurament, però tinc dos amics a qui els han robat les medalles. A l'Abascal li van robar a casa seva, i no es van emportar res més, només la medalla.

Fetitxistes!

Sí. Perquè una medalla olímpica no té cap valor econòmic.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate