Melcior Mauri, ciclista

"Guanyar carreres cada cop costa més"

6 de novembre, 2001

Deu anys després d'haver guanyat la Vuelta a Espanya, el ciclista català Melcior Mauri se sent amb prou energia com per intentar batre el rècord de l'hora. Aquesta entrevista es va realitzar el dia abans que marxés cap a Burdeus per al repte. En el moment de tancar aquesta edició, però, encara no se sabia si ho havia aconseguit. Tot i així, quinze anys com a professional de la bicicleta el converteixen en tota una institució amb qui val la pena parlar sobre tot el que envolta el món del ciclisme.

Per què vas decidir intentar el rècord de l’hora?
Quan vaig aconseguir la victòria de la Vuelta Ciclista, vaig veure que se m’havia escapat una oportunitat d’intentar-ho. Després va haver-hi un boom, i el rècord de l'hora es va anar batent successivament fins que Boardman el va deixar en un rècord increïble de 56.375 quilòmetres l’hora. Aleshores, quan vaig veure que la UCI havia decidit, amb una normativa nova, considerar com a rècord vàlid el d'Eddy Merck, se’m va tornar a encendre una mica aquella il·lusió.

Demà marxes cap a Burdeus per intentar batre el rècord. Estàs nerviós?
Nerviós no, estic una mica intrigat per veure com sortiran les proves. He dedicat molt de temps a entrenar-me, i aquests dos dies que em resten seran claus per decidir si ho tiro endavant o ho aparco. Tinc una mica aquells dubtes i aquelles ganes de saber com aniran aquests dos dies d’entrenament.

En un moment decisiu com aquest, qui t’ajuda més?
Els amics, els pares, els companys, tothom. La gent que està a prop teu sempre t’anima, sobretot quan passes moments difícils. Quan vius moments dolços, pràcticament no necessites el suport de la gent; és més complicat quan hi ha altres moments en què no aconsegueixes victòries, llavors és quan necessites més suport.

Et sents reconegut?
Sí, potser no tant com podria ser-ho pels triomfs que he aconseguit, però em penso que sí, que la gent, en general, em té bastant ben considerat.

En alguna ocasió has dit que Miguel Induráin va ser l’arbre que no deixava veure el bosc.
Bé, vulguis o no la gran figura de Miguel Induráin va eclipsar una mica els que érem darrere d’ell. I potser jo en vaig sortir una mica perjudicat, d’aquesta situació.

Què succeeix perquè Melcior Mauri, amb una carrera plena d’èxits, hagi de marxar a Portugal?
Que els equips actuals espanyols o no em motivaven o no em sabien motivar suficient, i no sols econòmicament, sinó també esportivament. Sempre envoltat de grans figures, sempre pendent dels altres… Quan vaig tenir l’opció de marxar a Portugal vaig veure l’oportunitat, per primer cop, de poder esdevenir el cap de files d’un equip. I, en aquells moments, era una motivació extra que necessitava.

Com veus el ciclisme espanyol actualment?
Després d'Induráin semblava que ens quedaríem una mica orfes, perquè ell va deixar el llistó molt alt. D’Induráin no n’ha sortit cap altre, però em penso que el ciclisme espanyol està actualment en un nivell molt bo, amb corredors joves en els quals s'ha dipositat molta confiança.

I el català?
El ciclisme català no està pas malament del tot. Penso que actualment han pujat nois joves, i això fa que torni a reviure una mica. Va passar uns anys de sequera, però actualment Fletxa o Rodríguez són dos corredors que poden tenir una trajectòria important i il·lusionar els corredors amateurs catalans, un fet important.

Què ha canviat més del ciclisme professional des que vas començar?
El ciclisme és espectacle, el material ha anat evolucionant, les bicicletes són cada vegada millors i guanyar carreres cada cop costa més. Els ciclistes cada cop es preparen més i qualsevol victòria costa molt d'aconseguir, la qual cosa li dóna un valor especial. Coses dolentes? Evidentment, l’escàndol del dopatge que va sortir al Tour de França del 98 és un dels records més dolents que en aquests moments guardo.

Creus que el Tour de França ha quedat tocat després dels escàndols pel dopatge?
És evident que no l'han afavorit.

Com es poden evitar aquests escàndols?
Jo penso que actualment s’ha posat mà en tot això, i que la UCI està preparant unes normes perquè aquest tema no vagi a més.

És possible avui dia quedar ben classificat en un tour només menjant espaguetis?
Menjant només espaguetis no. La medicina esportiva existeix i ha d’existir, sobretot en un esport tan dur com és el ciclisme. Però el que està clar és que ha d’existir sempre dins de la legalitat.

Un altre gran problema suposo que és el de la inseguretat a la carretera.
És una de les coses amb què ens podem trobar tots cada dia, sortint a entrenar-nos com sortim diàriament. Hi estem exposats contínuament. Quan sents que un company teu, el coneguis o no, ha perdut la vida a la carretera, t’entristeix molt.

Què ha de canviar?
S’han de construir carreteres condicionades perquè el ciclista pugui circular conjuntament amb els automòbils amb tranquil·litat i espai. Se n'han de millorar els vorals, que siguin amples i nets, perquè la majoria o estan asfaltats només la meitat o estan plens de pedres.

Creus que l’accident dels germans Ochoa ha marcat un precedent perquè les coses comencin a canviar?
Espero que sí. És molt trist que hagi de passar una cosa així, una desgràcia així, perquè realment es posi fil a l’agulla. Però, dins de la desgràcia que hi ha hagut, que almenys la gent o les autoritats se n’adonin i siguin una mica més seriosos en la seguretat vial del ciclista.

Però encara hi ha ciclistes que circulen sense casc.
Jo aconsello a tothom que, tant entrenant-se com competint, el duguin. El casc és molt important, ja que el cap és la part més vulnerable i qualsevol cop pot ser fatal.

Amb 35 anys, et sents un privilegiat pel fet de poder seguir practicant aquest esport?
Sí, perquè no tots els ciclistes poden arribar a aquesta edat. Pocs hi arriben, però els que ho fan tenen, a part d’un físic important, un bon cap a l’hora de mentalitzar-se, a l’hora d’entrenar-se i a l’hora de seguir patint a la bicicleta.

Et sents amb les mateixes ganes que quan vas començar?
Amb menys ganes, és clar, però encara en tinc moltes, perquè si no ja no seguiria en aquest món. Quan et vas fent veterà el que perds és això. T’emportes molts deseganys al llarg de la carrera esportiva, en diferents àmbits: personals, econòmics, esportius… de tot. I això va minvant una mica aquesta moral, aquestes ganes de seguir patint i lluitant. A mi m’ha passat, però per sort segueixo amb aquelles ganes i aquella ambició necessària per entrenar-te i sacrificar-te contínuament.

Estàs fart que t’insinuïn la retirada?
Sí, perquè quan arribi ja arribarà, però mentre jo m’ho passi bé, rendeixi bé i gaudeixi, és igual que al carnet d’identitat posi 35 o 37 anys. Quan no m’ho passi bé a sobre de la bicicleta, seré el primer a dir que això s’ha acabat.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate