Pedro García Aguado, exwaterpolista

"El millor èxit? Deixar la droga"

7 de novembre, 2008

Ha estat un dels millors jugadors de la història del waterpolo espanyol. campió olímpic, del món... un currículum impressionant. ara, però, acaba de publicar un llibre en què explica que, de tots els seus Èxits, el més gran ha estat vèncer les drogues que van acabar amb la seva carrera esportiva.

Pedro García Aguado, Toto al món del waterpolo, ho va tenir gairebé tot amb aquest esport: els millors títols, reconeixement, diners... A la primavera del 2003, a les portes dels Mundials de natació de Barcelona, va ser expulsat de la selecció espanyola de waterpolo per l’enèsim acte d’indisciplina. Dies després va ingressar a la clínica Marenostrum (la mateixa on temps després es suïcidaria el seu company Jesús Rollán) per mirar de guanyar el partit més important de la seva vida: vèncer la seva addicció a l’alcohol i les drogues. Cinc anys després, travessat el desert, Toto ha publicat un llibre on narra el seu calvari. El títol (“Mañana lo dejo”, de l’Editorial Bresca)... però, és enganyòs, perquè en Toto ja ho ha deixat. Ha guanyat el partit, i ens ho explica en aquesta entrevista concedida a casa seva; un piset a Sant Andreu on no s’exhibeix cap de les moltes medalles guanyades en la seva etapa esportiva, i sí una petita placa d’agraïment lliurada pels alumnes d’una escola on recentment ha anat a donar una conferència per informar dels perills de les drogues.

Qui és Pedro García Aguado?
Un “paio” de 40 anys que es lleva cada matí feliç, que sap gaudir la vida sense consumir drogues, i que treballa de terapèuta a la clínica on vaig estar ingressat per mirar d’ajudar els altres.

Saps perquè començo preguntant-te això, oi?
Sí, és clar. Al 2003, en la primera entrevista que vaig tenir amb el psicòleg del centre, em va preguntar qui era jo. I vaig respondre: “Sóc un jugador de waterpolo d’elit, campió olímpic, campió del món...”. Li vaig dir totel meu currículum, però ell em va respondre: “No. Tu ets Pedro García Aguado, politoxicòman”. Va ser molt dur reconèixer-ho. Però va ser el necessari principi de la recuperació.

Quan vaig dir que et faria una entrevista per a la revista em van dir: “compte, que ningú es pensi que un jove, tot i drogar-se durant anys, pot acabar sent un triomfador esportista d’elit...”

No, perquè les drogues, primer, no em van deixar gaudir els èxits amb plenitut, i al final van acabar amb la meva carrera. Amb el llibre -que he escrit com a part del meu procés catàrtic-, i amb totes les entrevistes que concedeixo, intento trasmetre el mal que em van fer les drogues, que em van treure mooolt més del què em van donar. He intentat que sigui un llibre d’esperança i superació, explicant les coses tal i com van ser per si li poden servir a algú.

Has rebut molts el·logis pel llibre. També alguna crítica?
Sí. Hi ha hagut gent que m’ha dit que amb el llibre estava fent molt mal al waterpolo. Suposo que és la gent a qui li agradaria que se seguís pensant que en aquell equip que va guanyar tants títols tot era de color de rosa. Però no era així. Jo tenia greus problemes... i fins i tot va haver un component, el meu “germà” Jesús Rollán, que es va acabar suïcidant, tot i que per altres raons... Jo no he volgut castigar el waterpolo... en tot cas m’he castigat a mi mateix exposant les meves misèries. A més, no culpo ningú del què m’ha passat, perquè cadascú és responsable dels seus actes.

Algú que et va conèixer fa molts anys també em va dir que eres una persona altiva, distant, superba...
Doncs probablement té raó, tot i que jo no era conscient.. L’èxit, els diners, tenir lluny la família, la falta d’un bon assessorament... i les drogues, em feien ser així. De dia era distant i fins i tot tímid, i de nit podia ser molt extrovertit i simpàtic...quan anava “col·locat”. El resultat era una persona desgraciada, tot i que mirava d’aparentar el contrari. Les drogues, tot i que aleshores no ho veia, m’havien fet un altre.

Al llibre dónes molta importància als teus inicis al waterpolo, quan eres un nen. Vas tenir un entrenador que et va aportar molt com a “competidor” però...
Com a esportista ens va convertir en autèntics competidors. Feia uns entrenaments duríssims, amb un altíssim nivell d’exigència, ens picava i insultava, mai ens felicitava, sempre ens trobava errades, ens obligava a estar en tensió permanent per superar-nos constantment... Això ens va fer persones que, tant dins com fora de la piscina, estàvem sempre competint, intentant destacar, ser els millors... Per a ser esportista ens va servir, però aquest tipus d’educació ens va fer, a la llarga, persones desvalgudes, sempre insatisfetes de tot.

Permetries que una filla teva s’entrenés amb un tècnic així?
No. Ara entenc que a un nen o a un jove, persones encara en formació, no se’l pot tractar així, perquè conec els efectes secundaris. Se’l pot traumatitzar. He conegut nens que van col·leccionar tots els caballets que es poden aconseguir als cursets de natació, i que després no han volgut tirar-se mai més a una piscina.

Quan vas començar a drogar-te?
Amb només 14 anys vaig començar a beure alcohol. Sense saber-ho, en aquella edat em vaig començar a enganxar en relacionar la diversió i la droga. I molt de compte amb això! De vegades s’és “tolerant” amb els adolescents que s’emborratxen pensant que “són coses de l’edat”, sense saber que la genètica de cada persona és diferent i, epr a segons qui, quatre copes poden ser el principi d’una addicció.

Amb només 17 anys arribes a Barcelona fitxat pel CN Catalunya...
...i la cosa ja es comença a “desmadrar”. Estic a una ciutat nova, plena d’alicients, i lluny dels pares i qualsevol persona que em pugui controlar. Jove, amb diners i ganes de menjar-me el món, i allotjat a la Residència Blume on, a diferència d’ara, no hi havia control i fèiem festes dia sí dia també. Tot va derivar en major addicció, tot i que aleshores ni m’ho imaginava ni ho volia creure, és clar.

Com és que no et van enxampar mai en un control antidopatge?
Mai m’he drogat per millorar el rendiment. Jo em drogava, primer, per passar-m’ho bé, i després...perquè ja estava enganxat. A la lliga espanyola no hi havia control antidopatge, i abans d’un esdeveniment internacional feia un esforç per no consumir i acudir-hi “net”.

Mai ningú et va dir “no vas bé”?
En això hi ha dues coses. Primer, abans dels Jocs de Barcelona vaig dir a la Federació que tenia aquest problema, i em van intentar ajudar. Però la veritat és que penso que no sabien ni com havien de fer-ho. No estaven preparats per afrontar una cosa així. Suposo que van pensar que “era una cosa de l’edat”, que seria passatgera. D’altra banda he de reconèixer que jo, aleshores, tampoc li feia massa cas a ningú. Hi ha una cosa que es diu “silenci clínic”: durant anys pots estar perjudicant el teu cos sense que el cos protesti. I com que no protesta, segueixes fent excessos...i quan protesta, i te n’adones, ja és massa tard.

Què et van robar les drogues?
Gairebé tot. Molts diners, la personalitat... i l’alegria, perquè gairebé no vaig ni gaudir els éxits esportius. I sobretot l’estabilitat emocional, la família, i a dues filles a les què sortosament ara he pogut recuperar.

Et penedeixes d’haver deixat els estudis?
Sí, molt. Però ¿com convènces un xaval de 20 anys que té èxit i diners que ha d’estudiar perquè això algun dia s’acabarà? És una assignatura de l’esport espanyol, perquè en molts casos ens retirem i amb 30 anys no sabem què fer a la vida.

Què li diries al Pedro García Aguado de 23 anys si el tinguessis ara mateix al davant?
Uf! aquesta pregunta no me l’han feta mai... Li diria que no fes el burro. Que no cal ser el millor, ni a l’esport ni a cap altre aspecte de la vida. Que l’esport, com la resta de plaers de la vida, s’han de disfrutar al màxim de manera sana. I que si beus o et drogues no els disfrutes, encara que pensis que sí. Li donaria el màxim d’informació sobre l’alcohol i les drogues. Li diria que no per col·locar-te destacaràs ni lligaràs més. I que si ets tímid i et tremolen les cames davant d’una noia, deixa que et tremolin, que ho acabaràs superant sense necessitat de prendre drogues que et poden destrossar la vida. Li diria que fos humil, que estudiés i estalviés pensant en l’endemà... li diria tantes coses! Miraria d’ensenyar-li a gaudir els petits plaers de la vida.

I què li diries a una persona que ara mateix estigui en un procés de dependència com el què vas passar?
Que si es posa en mans de bons professionals i posa voluntat, se’n sortirà. Que pot tornar a ser una persona nova, tornar a disfrutar dels sentits del tacte, l’olfacte... Recuperar la il·lusió i sensacions oblidades... Que si vol, pot tornar a ser feliç de veritat.

UN CURRÍCULUM ESPORTIU IMPRESSIONANT

Pedro García Aguado (Madrid, 1968), conegut al món del waterpolo amb el sobrenom de Toto, va ser professional d’aquest esport entre 1986 i 2003, quan es va haver de retirar a causa dels seus problemes amb les drogues. Durant aquests anys va jugar a tres clubs: el CN Catalunya, el CN Barcelona i el CN Terrassa. A nivell estatal, ha estat campió de la Lliga Espanyola 7 cops i campió de la Copa del Rei 6 vegades. A nivell individual, a la temporada 2000-2001 va ser escollit millor jugador de la lliga espanyola, així com millor jugador de la final.
Amb la selecció espanyola de waterpolo, i junt a homes com manel Estiarte o Jesús Rollán, va aconseguir ser un cop campió olímpic (Atlanta’96) i un cop sotscampió (Barcelona’92); un cop campió del món (Perth’98) i dos cops sotscampió (Perth’91i Roma’94), així com un cop sotscampió d’Europa (Atenes’91).

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate