Pol Amat, Millor jugador del món d'hoquei herba

"Vull arribar al Mundial 2010"

7 de novembre, 2009

El terrassenc Pol Amat ostenta el guardó de millor jugador del món d’hoquei herba. Aquest premi significa el reconeixement a una carrera esportiva que acumula un palmarès impressionant: dues medalles de plata als Jocs Olímpics, una Copa d’Europa de seleccions, set lligues espanyoles, cinc copes del Rei i una Copa d’Europa de clubs.

Pol Amat (Terrassa, 1978) ens rep a l’entrada de l’Institut d’Estudis Financers, on actualment està fent un màster en màrqueting. Amb el temps just reflexiona sobre el seu passat i ens explica quines sensacions té per encarar els reptes de futur, que passen per l’hoquei però també per consolidar la seva carrera professional.

Què vas sentir quan van pronunciar aquesta expressió: «Pol Amat, millor jugador del món del 2008»?
Al principi no m’ho vaig creure. Va ser tot un reconeixement a la meva carrera i quan en vaig prendre consciència em vaig sentir molt satisfet i alegre.

Creus que ha trigat massa temps a arribar aquest reconeixement?
Sí, aquest debat el van encetar alguns jugadors i entrenadors però jo no vaig voler entrar en la polèmica. Hi ha grans jugadors que també mereixen aquest reconeixement que vaig tenir però per tenir-lo s’han de donar una sèrie de circumstàncies perquè acabi passant, com ara estar a un gran nivell diversos anys.

Sempre has volgut col·lectivitzar el teu èxit personal...
L’hoquei és un esport d’equip i evidentment depens del que fan els teus companys i de com planifica l’entrenador. Són elements a tenir en compte però també és clar que el reconeixement és individual i és fruit d’un esforç personal. Sempre m’agrada dir que gràcies als èxits internacionals de l’equip espanyol he pogut rebre aquest reconeixement. Si no, hauria estat impossible. A més, sempre he dit que és molt millor celebrar una victòria d’equip perquè comparteixes sensacions que no pas en una d’individual.

Recentment Manel Estiarte ha dit que per ser el millor del món has d’aprendre a pensar més en l’equip i no tant en tu mateix...
En Manel té tota la raó, però aquesta presa de consciència s’aconsegueix amb els anys. A mesura que vas acumulant experiències t’adones que són els detalls els que decideixen els partits, perquè les diferències entre els equips són mínimes. Amb el temps també t’adones que pots fer alguna cosa més que jugar a un gran nivell i que pots aportar esforços perquè el joc d’equip millori. I això passa per valorar la feina dels companys i anar tots a una.

Provens d’una nissaga de grans jugadors d’hoquei herba...
Era clar que havia d’acabar jugant a hoquei herba, que era l’esport que sempre s’havia practicat a la família. Això sí, en cap moment els pares no em van obligar a res.

Què significa per a tu l’Egara?
L’Egara és el club de la meva família. De fet, el meu avi en va ser un dels fundadors i el seu primer president. Després el meu pare també en va ser jugador.

Amb quin dels clubs en els quals has militat et quedes?
Amb tots he viscut experiències inoblidables. Estic molt satisfet de tota la meva trajectòria esportiva.

La temporada 2005-2006 vas anar a jugar a Amsterdam. Només hi vas estar un any. Per què?
Anar a jugar a Holanda ha estat una de les millors experiències de la meva vida, tant des del punt de vista esportiu com també personal, perquè em va permetre jugar en la millor lliga del món, conèixer molta gent i aprendre anglès. Vaig gaudir molt però per temes personals vaig decidir tornar quan va acabar la temporada.

Què cal perquè l’hoquei herba passi a ser un esport més practicat?
Aquesta és la pregunta del milió. La veritat és que el tema és complicat. A Espanya només hi ha 6.000 llicències i no ens podem comparar amb altres països com Holanda o Alemanya, que cadascuna en té més de 200.000. I després ja tenim a molta distància els casos del Pakistan i l’Índia, amb un milió i escaig. És difícil que arrossegant tan poca gent es puguin aconseguir patrocinadors que hi posin diners. A més, tenim molt poc seguiment dels mitjans de comunicació, especialment de la televisió, que no retransmet partits. Per això es pot ben dir que és un miracle el que estem aconseguint a escala internacional. Amb les poques llicències que tenim i des del punt de vista de resultats esportius fa anys que som entre els quatre primers del món.

Es pot viure de jugar a l’hoquei herba o només ho aconsegueixen uns pocs?
Jo sí que podria viure’n i alguns jugadors internacionals també. Però si no ets internacional i per tant no reps la beca ADO, aleshores resulta molt complicat perquè els clubs et paguen poquet. Home, si vius a casa els pares, t’ho paguen tot i gastes poc pots viure’n, però seria més aviat sobreviure. Això sí, quasi tots els jugadors són conscients que l’hoquei no et solucionarà el futur.

Fins fa poc treballaves fent auditories. Això és una feinada!
Sí, era bastant dur. M’aixecava a les 7.30, entrava a treballar a les 9.00 i acabava a la feina pels volts de les 19.30. Aleshores me n’anava a entrenar fins les 23.00. També recordo que en l’època forta de les auditories, de gener a juny, havia de seguir treballant a casa després de sopar. Alguns dies anava a dormir pels volts de les dues. També em tocava treballar els caps de setmana.

Et resultava fàcil compaginar aquesta feina amb la carrera esportiva?
Era sacrificat, però a l’empresa van entendre que jo havia de competir en hoquei. Sabien que havia anat a uns Jocs Olímpics i que tenia una carrera esportiva, i van permetre’m adaptar horaris i fins i tot em donaven permisos a l’estiu quan hi havia competicions internacionals. La veritat és que vaig tenir sort perquè de juliol a setembre és quan en l’àmbit de les auditories hi ha menys feina i, precisament, és quan en hoquei es juguen els campionats internacionals. Però no en totes les empreses és així. Recordo fa uns anys que un jugador de hoquei va publicar un article en el qual es queixava que quan arribes als vint-i-cinc o vint-i-sis anys et trobes entre l’espasa i la paret perquè has de triar entre hoquei o professió per la poca adaptació de les empreses. És quan molts jugadors deixen l’esport perquè pensen en el futur. En aquest sentit estem a anys llum de països com els Estats Units, on els esportistes tenen la complicitat total de les empreses per compaginar feina i carrera esportiva.

Què els diries als esportistes que diuen que resulta gairebé impossible desenvolupar paral·lelament una carrera professional?
Doncs que tenen tota la raó, però en la vida cal esforçar-se per assolir allò que vols. A més, l’esport et dóna molts valors aprofitables per a la feina, com esperit de sacrifici, treball en equip, compromís, rigor i disciplina, però també et permet desconnectar de la feina. I també al revés, la feina et dóna maduresa. És el món adult, hi ha una competència impressionant i la veritat, aprens moltíssimes coses.

Què ha significat per a tu en Maurice Hendrix?
Ha estat un gran entrenador que m’ha ajudat a millorar. Ha dut la selecció espanyola a assolir una regularitat de triomfs que abans no teníem. L’hoquei espanyol ha après molt dels seus mètodes. Però ara ja és el passat perquè ha tornat a Holanda i ara hem de pensar en el present i el futur, i per això cal treballar a fons amb el nou seleccionador.

Quin és el millor record que tens de tots aquests anys de carrera?
Per mi la medalla d’or a la Copa d’Europa de Seleccions, perquè va ser un partit que anàvem perdent i al final vam remuntar. Vaig tenir unes sensacions que no he tornat a tenir. Va ser un clímax. Una explosió d’alegria.

Et veus competint més enllà del Mundial a l’Índia del 2010?
Bé, ja he comentat alguna vegada que vull arribar al Mundial que es jugarà a l’Índia el 2010. Més enllà ja veurem què faig. Tot dependrà de com em senti.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate