Sílvia Parera anuncia el seu adéu a la natació

"Com els Jocs de Barcelona, cap"

10 de novembre, 1997

La millor nedadora espanyola de tots els temps ja no és a l’aigua. Després de dedicar tota la seva joventut a la natació, ser 31 vegades campiona d’Espanya i participar a tres Jocs Olímpics i guanyar una medalla de bronze a uns europeus de natació, Sílvia Parera va haver de veure els passats campionats d’Europa de Sevilla per la televisió. Un cúmul de sensacions deurien córrer pel cap d’una noia que, amb 28 anys, té ja inscrit el seu nom en la història de l’esport espanyol.

Tot Claror va voler conèixer quines eren les sensacions d'una noia que, tot i anunciar la seva retirada, segueix nedant cada dia a una instal·lació matarnina. És clar que la Silvia no està cremada amb les piscines. Li agrada l'aigua, és jove... però ho ha deixat. Preguntar-li el perquè assegura un somriure com a primera resposta. Desprès arriba la reflexió. 
Ja tocava. Són molts anys i...tot i que sé que ho trobaré a faltar, tard o d’hora això arriba. Crec que he acomplert el meu cicle i he fet el que havia de fer. De fet l’últim any havia estat ja una mica de transició: vaig reduir el ritme d’entrenaments, vaig començar a buscar feina, i em vaig anar mentalitzant per a retirar-me.

Ara que tot s’ha acabat, com recordes els teus inicis en la natació?
Va ser tot molt casual. A casa meva sempre m’havien impulsat a fer esport. Van apuntar-me a nedar amb cinc anys sense més propòsit que el d’aprendre a defensar-me dins l’aigua i passar les tardes fent un esport sa. Al principi no m’agradava gens. Vaig estar a punt de deixar-ho quan tenia dotze anys, però va donar la casualitat que aquell mateix any vaig guanyar la meva primera medalla en un torneig, i allò em va animar a seguir...fins ara.

En quin moment et vas plantejar prendre’t la natació seriosament?
Va ser quan tenia catorze anys. La meva entrenadora em va dir que tenia condicions i que, si m’ho prenia seriosament, tenia possibilitats d’anar a les olimpíades de Seül. Clar, jo em vaig quedar molt parada; era molt gros parlar de participar en una olimpíada. Però bé, vaig confiar en ella, i vaig començar a entrenar en serio a veure què tal. I sí, sí, va anar tot molt bé, molt millor del que mai podia haver imaginat.

Hi ha hagut alguna persona determinant en la teva carrera?
Sí, la meva entrenadora de sempre, Dolors Jané, que va ser qui, com et comento, va proposar-me de dedicar-me a això seriosament, i sempre ha confiat en mi al llarg de la meva carrera. A part d’ella, la meva família també m’ha recolzat sempre.

Quan vas decidir "professionalitzar-te", vas haver de deixar els estudis?
No, no, no. Els estudis els vaig deixar un any abans d’anar a Seül. Fins aleshores vaig compaginar els estudis de Formació Professional amb els entrenaments sense cap problema. M’ho anava traient tot. La incompatibilitat va arribar quan, abans d’anar a Seül, vaig anar a entrenar al Sant Andreu, a Barcelona, per tal d’intensificar els entrenamets. Després de Seül, però, encara vaig estudiar un any més. Després vaig dedicar-me a entrenar i estudiar anglès, perquè no vaig plantejar-me estudiar cap carrera.

Has hagut de sacrificar moltes coses en benefici de la natació?
Bastantes. No he pogut gaudir de moltes de les coses que viu la majoria del jovent. Però això tampoc no em va suposar cap patiment perquè, de fet, sempre he gaudit en el món de la natació. Aquí tenia el meu ambient. El pitjor ha estat no poder sortir amb els amics ni estar amb la família sempre que he volgut, ni practicar altres esports que sempre m’han agradat.

I suposo que, ara que t’has retirat, podràs acomplir moltes assignatures pendents?
Sí, anar a esquiar. Ja ho estic esperant. Fins ara no hi havia pogut anar pel risc de lesionar-me.

Després dels Europeus del 88, va arribar el teu repte sommiat, els Jocs de Seül. Quins records tens d’aquella experiència?
Molt macos. Els primers quinze dies que vaig estar a la Vila Olímpica estava en un núvol. No trepitjava de peus a terra. Va ser una experiència única. Estava com flotant de veure tants esportistes de diferents països i disciplines, tots junts. Me’n recordo perfectament de tot el que vaig viure.

Després, en canvi, t’acabaries convertint en tota una experta quant a olimpíades. Quines diferències vas veure entre cadascuna de les olimpíades de Seül, Barcelona i Atlanta?
La que més em va agradar i més vaig gaudir va ser la de Barcelona, va ser la més ben organitzada, a la ciutat més maca, amb la millor Vila Olímpica...no hi havia color. A més, en ser per a mi la segona olimpíada, ho vaig notar molt. L’experiència anterior em va permetre gaudir molt més de totes les coses. El fet d’estar a casa, amb el recolzament del públic, familiaritzada amb l’ambient va ser determinant. I els Jocs d’Atlanta em van decebre. Jo anava amb molta il·lusió perquè no havia estat mai als Estats Units. Pensava que els americans organitzarien el més gran espectacle del món, i vaig trobar-me amb una olimpíada més apagadeta, perquè els americans, per sobre de tot, volien fer negoci. Com els Jocs de Barcelona, cap.

D’alguna manera tots vam viure els Jocs de Barcelona. Però tu que vas viure’ls des de dins, quin és el detall que més recordes?
El recolzament de la gent. El suport de la gent envers els Jocs i els esportistes...la gent que pujava a la muntanya de Montjuïc sense entrades, només a participar d’aquell ambient festiu. Allò va ser maquíssim. Els esportistes vam notar molt el caliu d’una gent que es va volcar com no ho va fer ni a Seül ni a Atlanta.

Tens alguna espina clavada d’aquells Jocs?
No poder participar a la Cerimònia d’Inauguració. Em va fer molta ràbia. Però és que em tocava nedar el primer dia, l’endemà de la Inauguració, i haver participat a la Cerimònia hauria suposat un desgast. Jo havia desfilat als Jocs de Seül, i em va impressionar. Només pensar què hauria estat fer la desfilada a Barcelona...no vull ni pensar-ho. Ara bé, a la Cloenda sí que hi vaig participar.

Jocs Olímpics a banda, quin ha estat el millor moment de la teva carrera?
Home, sens dubte, els Campionats d’Europa de Sheffield, l’any 93, quan vaig guanyar la medalla de bronze als 200 metres estils. Mai no m’havia imaginat la possibilitat d’estar en el pòdium d’una competició així d’important. Sempre havia vist les cerimònies de lliurement de medalles per la tele. El dia que vaig veure’m allà dalt...va ser una experiència única.

I com es porta això d’estar considerada una de les millors nedadores espanyoles de la història?
No sé si n'hi ha per tant però, bé...es porta bé. Molt contenta perquè significa molt més del que mai m'hauria imaginat.

Això no comporta més responsabilitat?
La gent sempre t’exigeix més, però ho he portat bé perquè la primera que m’he exigit sempre el màxim he estat jo mateixa. Dins l’aigua sempre he sabut que havia de donar el màxim, però fora de l’aigua sóc una persona més.

Has notat popularitat?
No, no. En natació no hi ha popularitat. Per ser famós has de guanyar una medalla d’or olímpica o fer un rècord del món. Aleshores encara et coneixen, et poden aturar pel carrer i pots notar la popularitat, però sinó, no ets famós sent nedador. És un esport que no es difon massa. A més, el fet de portar gorro i ulleres fa més difícil el reconeixement per part del públic. T’han de fer moltes entrevistes per poder ser conegut.

Com t’expliques que la natació sigui un dels esports més seguits en uns Jocs Olímpics, però després no se li presti la mateixa atenció social?
Sí, és una cosa que no entenc però realment passa. Quan arriben els Jocs la natació és, junt amb l’atletisme, l’esport més important, però quan passen els Jocs se n’obliden. És un enigma.

O el producte no és bo, o no se sap vendre el producte?
Jo suposo que no se sap vendre el producte. Si no es difon un esport no s’entén, i el que no s’entén és difícil que agradi. La gent no acaba de conèixer les regles, els nedadors, les estratègies, les marques...i aleshores és difícil poder valorar una carrera i dir si ha estat bona o dolenta.

No serà perquè la pràctica de la natació és considerada avorrida a diferència d’altres esports individuals com l’esquí o els esports d’equip?
Home, puc entendre que hi hagi qui s’avorreixi nedant sol una bona estona. Hi ha gent que sempre m’ho diu: com pots estar entrenant tanta estona tota sola amunt i avall? I a aquesta pregunta mai no he sabut trobar-li una resposta. La natació, o t’agrada o no t’agrada.

En canvi ningú no dubta que és l’esport més complet i saludable?
Sí, sí. És l’esport més equilibrat. Treballes totes les parts del cos alhora. Qualsevol metge la recomana com a exercici de rehabilitació de lesions.

També hi ha qui diu que la natació és incompatible amb altres esports.
Jo diria que no. Qualsevol esportista pot fer natació. A l’inrevés potser sí és una mica incompatible. Si fas natació de manera seriosa i després te’n vas a còrrer per asfalt, a esquiar o a fer bicicleta pots endurir molt la musculatura. I això, després, provocar-te rampes nedant. Això és perjudicial perquè per nedar, si nedes molt, necessites la musculatura tova. Però, fins i tot en aquest cas, si nedes suau, tampoc no passa res.

Quina nota li posaries a la natació espanyola en general?
Hem viscut els millors anys de la història de la natació espanyola entre els Jocs de Barcelona i els d’Atlanta. Han estat quatre grans anys amb bons equips, nedadors que han disputat finals A i B a campionats importants. Actualment li posaria entre un set i un vuit.

Seguim molt lluny de les primeres potències?
Home, una mica sí. Però bé, jo recordo que en els meus primers anys amb la selecció no veia mai cap espanyol a una final, i això ha canviat. S’han vist pòdiums i s’han fet marques que abans no es feien.

És obligatori anar als Estats Units per a fer una bona preparació?
No, no és obligatori. L’avantatge d’anar-hi és que allà t’ajuden molt si vols compaginar els entrenaments amb l’estudi d’alguna carrera. Aquí, en canvi, compaginar-ho és molt difícil. Pots passar-te deu anys per fer una carrera que allà pots acabar en tres anys. A més, sempre va bé aprendre anglès.

I dins la natació espanyola, quin paper té actualment la natació catalana?
Estem en el millor lloc. Ara potser hem baixat una mica i s’hauria de treballar per tornar a estar més amunt, però sempre hem tingut el millor nivell d’Espanya i encara som l’Autonomia amb més potència.

Hi deuen haver coses que es podrien millorar, no?
Sí, sí, es podria millorar l’organització. El problema de sempre és que, als clubs, els nedadors molestem als socis quan entrenem, i viceversa. Hauríem de trobar la manera perquè tots estiguéssim contents: clubs, socis, entrenadors i nedadors, que haurien de tenir facilitats per a poder entrenar als seus propis clubs.

A nivell de subvencions esteu contents?
Jo he viscut el millor moment. No em puc queixar. No he guanyat ni la mil·lèsima part del què guanya un tennista o un futbolista, però ens han donat el suficient com per a poder entrenar sense preocupar-nos de guanyar diners treballant. El problema seria que decaigués aquest esperit col·laborador de les empreses, ja que s’ha demostrat que, quan s’han posat diners, han augmentat els resultats a tots els esports.

És just que una de les millors nedadores espanyoles de tots els temps no tingui la vida resolta quan sí la té un futbolista de mig pèl?
No ho trobo just perquè tots ens esforcem el mateix, però el tema està muntat així. Uns esports tenen més difusió que altres i, per tant, mouen més diners que altres. S’ha d’acceptar.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate