Mens sana

Els amics imaginaris

11 de juliol, 2012

Picasso va dir que tots els nens neixen artistes, i és que els infants tenen una extraordinària capacitat creativa que es manifesta, per exemple, en la invenció d’amics irreals amb qui entren en el seu món de fantasia i imaginació lúdica. Juguen amb éssers inexistents com ara altres nens, objectes o animals. Sembla que parlin sols però estan dialogant amb els amics imaginaris, amb els quals estableixen una relació de suport emocional.

Aquests amics imaginaris són freqüents entre els dos i els vuit anys i afavoreixen la funció comunicativa, cosa que fa que siguin més sociables i creatius en la vida adulta. Els estudis mostren que les persones que han tingut aquests companys imaginaris quan eren infants tenen més habilitats per a l’empatia i un vocabulari expressiu més ric.
Fins i tot es va fer una sèrie d’animació que es va anomenar Foster, la Casa dels Amics Imaginaris. El món de Foster consisteix en un món on els amics imaginaris es tornen reals en el moment en què el nen els imagina. El problema ocorre que quan el nen creix, es comença a generar un desinterès per ells i per tant són abandonats i han de cuidar-se pel seu propi compte. Per aquesta raó, es funda una mansió perquè s’hostatgin tots aquests amics imaginaris abandonats pels seus creadors.

Aquest fenomen de crear personatges ficticis és més freqüent en fills únics o en nens que només conviuen amb adults, en primogènits i en nens imaginatius i sensibles. Els motius poden ser diversos, un dels quals és que els serveix per projectar els seus sentiments. Per exemple, si l’amic imaginari no vol que apaguin el llum del dormitori és molt poblable que al nen li faci por la foscor. O també per treure’s les culpes de sobre: si ell ha menjat les galetes dirà que han estat els seus amics imaginaris.

També poden exercir una funció de protecció i de companyia que els faci no sentir-se sol, sobretot en nens que no comparteixen les seves estones de joc amb altres companys de la seva edat. Si analitzem detingudament les converses amb l’amic imaginat entendrem les pors, aspiracions, angoixes i influències de l’infant.

El paper dels pares
Els pares han de comprendre que moltes vegades l’amic imaginari reflecteix alguna carència del seu fill i, per tant, és important no enfrontar-se amb la seva fantasia o negar-la. En tot cas, el que se li pot fer veure és que la trapelleria que ell atribueix al seu company imaginari realment l’ha fet ell.

Relació amb altres nens
És aconsellable que li busquem activitats perquè es relacioni amb altres nens de la seva mateixa edat, d’aquesta manera veurà satisfetes les seves necessitats de joc i anirà oblidant els amics inventats que en algun moment li van ser útils emocionalment.

Només haurem de preocupar-nos per aquest tema si el nen deixa de jugar i relacionar-se amb els seus amics reals i manté una relació exclusiva amb els seus éssers inventats, deixant de banda els seus compromisos i les tasques diàries, i també si es torna molt inhibit o té un comportament agressiu i rebel provocat per la relació amb un amic imaginari violent.

Excepte en totes aquestes situacions no hi ha motius per angoixar-nos davant d’aquesta conducta, ja que el nen no viu situacions sobrenaturals, ni té cap problema mental, i de la mateixa manera que aquests amics irreals arriben, se’n van i desapareixen amb el temps, normalment al voltant dels set anys d’edat, en l’etapa en la qual es desenvolupen les funcions del llenguatge, la lògica, la memòria i la intel·ligència.

Creació i originalitat
Aquesta és una evidència extraordinària de la creativitat humana i un factor que cal tenir molt en compte en el desenvolupament infantil, ja que si alguna cosa ha de potenciar l’educació és aquest procés de creació i de tenir idees originals. Hem de fugir de l’educació acadèmica estandarditzada, que crea monotonia i apaga la curiositat i la imaginació dels infants. La intel·ligència ha de ser diversa, dinàmica i interactiva i hem de potenciar el pensament divergent, és a dir, no acostumar els alumnes a seguir les rutines en què només hi ha una resposta correcta per a cada qüestió.

Pensem que els nens i nenes que comencen ara l’escolaritat es jubilaran l’any 2074, i el millor que podem donar-los és la capacitat de trobar noves solucions als problemes que se’ls plantegin al llarg de la vida. Si ni tan sols nosaltres sabem com serà el món d’aquí a cinc anys, el millor que podem donar-los són les eines perquè siguin capaços de trobar moltes respostes i formes d’interpretar totes les qüestions que se’ls vagin presentant en el seu esdevenidor.

Cal fomentar la seva creativitat i ajudar aquests nens i nenes més sensibles i imaginatius a canalitzar aquest potencial de forma satisfactòria.

Revista Claror nº78 - Juny 2012
Carme G. Camins
Doctora en psicologia i professora de psicoestètica



 

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate