ESPORTIU CLAROR: 15 ANYS PER A RECORDAR

Ester Benach

1 de novembre, 1998

El 19 de desembre d'enguany s'acompleixen 15 anys des que un grup de gent amb ganes de fer coses es llançava a l'aventura obrint les portes de l'Esportiu Claror al barri. Durant 15 anys s'han engegat moltes aventures, però no sense meditar cadascun dels passos a fer. És una història de somnis, esforços i cooperació escrita per desenes de persones que han fet realitat allò que semblava impossible: fer dels soterranis d'una escola un dels poliesportius punters de la olímpica Barcelona. A tots ells va dedicat aquest reportatge.

La història de l'Esportiu Claror ha estat sempre marcada per una constant: l'empenta d'un grup de gent que, durant aquests 15 anys, han treballat per forjar un camí amb la intenció de satisfer les necessitats plantejades en el seu entorn. L'any de la seva inauguració va ser el 1982 però aquesta data no deixa de ser simbòlica i conseqüència d'una primera aventura que havia començat uns anys abans gràcies a un conjunt de pares i mestres de l'Escola Sagrada Família.

Antecedents

Podríem començar la història de l'Esportiu Claror l'any 1978, quan va néixer la Cooperativa Claror, però si volem saber d'on prové el seu nom i els vincles que manté amb l'Escola Sagrada Família cal remuntar-nos a principis de segle, al 1904.

On hi ha actualment l'Escola, hi havia una catequesi de les Congregacions Marianes de la Companyia de Jesús on alumnes dels Col·legis de Casp i de Sarrià feien obres socials. L'any 1917, la catequesi es va transformar en escola. Amb el pas dels anys, la seva capacitat pel que fa a l'alumnat estava saturada i l'edifici estava força deteriorat. Cap els anys 60 els jesuïtes van plantejar-se la construcció d'una nova escola, amb unes instal·lacions esportives complementàries, un garatge i una sèrie de vivendes destinades a la comunitat de vida cristiana, és a dir, grups de cristians catòlics afins als jesuïtes però que no eren capellans.

Les obres es van iniciar el 1975 però l'elevat cost de l'operació no va permetre acabar-les, deixant la part del soterrani pràcticament abandonada. Al problema econòmic se'ls va afegir la pèrdua del control ideològic per part de la Companyia de Jesús en topar-se amb el tarannà que el conjunt de pares i mestres, uns 500 els primers i entre 50 i 60 els segons, volien impregnar a la institució (pluralitat, catalanitat, integració al barri, participació de tots els estaments...)

Neix la Cooperativa Claror

Després de llargues negociacions entre els diferents estaments, el 1978 es va acordar transferir la titularitat docent de l'Escola de la Companyia de Jesús a una entitat mixta formada per alguns pares i mestres. Naixia la Claror Societat Cooperativa, que adquiriria la infraestructura als jesuïtes a canvi d'assumir el crèdit pendent d'allò corresponent a l'Escola i amb la intenció de reconvertir l'escola en pública, objectiu principal dels pares i motiu pel qual l'Escola va entrar a formar part del moviment català en defensa de l'escola catalana pública i de qualitat .

El gir que donava l'Escola era, en tots sentits, de 180 graus. Per això, segons ens explica Joana Céspedes, qui aleshores ja era mestre de l'Escola, "la Junta Rectora va decidir no canviar massa els noms. De "Complejo Educacional Sagrada Família" va passar a dir-se "Escola Sagrada Família" i la Cooperativa va adoptar el nom de Claror perquè era el nom d'una de les comunitats que hi havia quan l'escola era dels jesuïtes, dins la qual hi havia gent molt integrada en el nou projecte". Joana Céspedes seria, el 1982 la directora de l'Escola Sagrada Família i el 1993 la presidenta de la Fundació Claror.

La Junta Rectora de la cooperativa Claror la formaven vuit persones (a la columna de la pàgina 17 podeu veure la relació de totes les persones que han format part del Consell Rector de la Cooperativa o del Patronat de la Fundació Claror en els moments més importants de la història del Claror).

Eduard Franco, qui l'any 89 seria primer president de la Fundació Claror fins el 1993, ens explica l'esperit de solidaritat que hi havia: "pares i mestres estàvem junts gestionant un patrimoni, una propietat, però al mateix temps els pares teníem contractats els mestres. A la Junta de la Cooperativa hi havia representats els dos estaments, tot i així les decisions no es prenien per majories sinó que es batallava força per arribar a decisions col·legiades on les dues parts estiguessin completament d'acord".

Un cop obtinguda l'Escola, la Cooperativa es plantejà què fer en uns soterranis que encara no tenien cap utilitat. Es van valorar diferents opcions de les quals va tirar endavant la idea de fer una instal·lació esportiva on els alumnes, i per extensió la resta del barri, ja de per sí mancat d'equipaments esportius, poguessin fer esport. Pedro Andreu, però, ens transmet les pors d'aquell moment "quan en una assemblea de la Cooperativa es va plantejar la idea de fer el poliesportiu jo tenia seriosos dubtes que el projecte, tot i estar molt estudiat i ser viable, pogués tirar endavant. La responsabilitat era molt forta i queia en un nucli que, al principi, era molt reduït"

Professionals o col·laboradors

Totes les persones que van treballar, primer en el marc de la Claror Societat Cooperativa i després en la Fundació Claror, ho feien d'una manera no remunerada traient temps a la família i compaginant-ho amb les seves activitats professionals. Al principi, com deia Pedro Andreu, les persones implicades en el projecte eren poques però ell mateix afegeix que "una vegada la idea va començar a ser una realitat va sorgir una gran quantitat de pares que s'hi apuntaven per tal de gestionar temes concrets d'acord amb les seves experiències professionals. Tota aquesta gent va ser molt important i va aportar un valor afegit".

Gràcies a tots ells es va crear un grup de treball format per 4 comissions (tècnica, administrativa, esportiva i jurídica) i es va iniciar l'estudi del projecte amb Eduard Franco com a coordinador de les Comissions "les obres van començar el 81 i van acabar l'agost del 82. L'operació va costar 39 milions i només ens vam desviar del pressupost inicial de 200.000 pessetes. Recordo que al acabar-les, un diumenge, vam omplir la piscina i totes les Comissions van banyar-nos-hi a les fosques".

La inversió inicial de 39 milions es va fer amb les aportacions de la Generalitat de Catalunya (19 milions), de la Diputació de Barcelona (3 milions), de l'Ajuntament de Barcelona (1 milió). Els 16 milions restants va finançar-los la Cooperativa Claror.

1982, s'obren les portes

Els mesos de treball i d'esforç conjunt van ser mostrats al barri i, per extensió a la ciutat, el 19 de desembre de 1982. Floro González, l'actual Cap de Manteniment de l'Esportiu Claror, va ser la primera persona en entrar-hi a treballar i recorda amb molta satisfacció aquells principis "els soterranis eren un forat ple de runes. En aquella època el més normal era estar tot un cap de setmana treballant. Recordo que el divendres 17 va haver-hi un problema amb les màquines de piscina i vaig passar tota la tarda buscant, per Barcelona i a contratemps, les peces adients".

Tot i així, a la tarda del 19 de desembre tot estava ja a punt, i Ester Fernández, la nena de sis anys que havia de tallar la cinta, va poder-ho fer com estava previst. L'Ester té ara 21 anys, i 15 després d'aquell dia té un record molt positiu del que va viure. "Em fa molta gràcia. Sempre vaig dient que jo vaig tallar la cinta el dia de la inauguració. Recordo que no sabia ben bé què havia de fer i estava a l'expectativa. Em van dir que havia de tallar la cinta, que em farien una foto i que després havia de continuar tallant-la a trocets petits per repartir-la en una safata entre les personalitats".

La instal·lació es posava en marxa. A diferència de la Cooperativa, l'Esportiu Claror, sí que comptava amb una plantilla de treballadors; el 1982 eren 15 persones, totes sota la supervisió del Director Tècnic de l'entitat, Joan Llorca.

Durant els anys posteriors al 82 el principal objectiu era consolidar allò que s'havia aconseguit amb la intenció d'avançar a mesura que tot estigués ben afermat. "Aleshores -afirma Eduard Franco- era impossible que ningú pensés en fer un esportiu més gran". Es comptava amb un gimnàs, una sala de rítmica i la piscina de 25 metres. En total 2.200 m2 pels 1.927 socis amb els que havia obert les portes l'Esportiu Claror.

Recuperació de l'illa

Era l'any 1986 quan, a l'interior de l'illa delimitada pels carrers Sardenya, Rosselló, Sicília i Còrsega, una antiga fàbrica fa suspensió de pagaments i el terreny que ocupa queda sense utilitat.

A la Cooperativa se li va presentar l'oportunitat per engegar un nou projecte, poc considerat fins aleshores, però que podia donar resposta a un seguit de demandes coincidents:

En primer lloc, la necessitat del professorat de l'Escola de disposar de més espai per als alumnes en horari escolar.

En segon lloc, l'evolució de l'entitat, consolidada des del punt de vista esportiu, amb una estructura gerencial apartada dels temes docents i una instal·lació que havia arribat gairebé al sostre del que podia donar, amb un total de 2.973 socis, l'any 1986.

La incorporació de Joan Itxaso com a director-gerent de l'entitat, l'octubre de 1983, va ser, segons Eduard Franco, un tercer element decisiu en la recuperació de l'interior d'illa per "la seva empenta, la identificació total amb la nostra manera de fer i l'estar pensant, contínuament, en coses noves, donant vida econòmica i de gestió complementària". Pedro Andreu corrobora l'opinió d'Eduard Franco amb aquestes paraules: "el fitxatge de Joan Itxaso va suposar la professionalització en la gestió econòmica i tècnica de l'Esportiu Claror. A més la seva implicació va anar més enllà de les obligacions estrictes de la seva feina".

Després de diverses negociacions amb l'Ajuntament, la Cooperativa va recuperar l'interior de l'illa fent dues pistes exteriors i un jardí obert a tothom. El terreny era municipal però la Cooperativa adquireix el dret d'ús de la superfície, de 2.000 m2, durant 50 anys.

1989, Fundació Claror

El 30 de novembre de 1989, amb motiu de la integració de l’Escola Sagrada Família a la xarxa d’escoles públiques, la Cooperativa Claror va dissoldre's. L'anunci oficial apareixia en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOG) darrera de la famosa fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona. A partir d'aleshores es va crear la Fundació Claror, una empresa privada sense ànim de lucre que es faria càrrec de la gestió de les instal·lacions. Eduard Franco ens detalla el procediment que es va seguir: "Amb la venda de l'escola es va poder tornar al banc el crèdit que encara arrossegàvem, tornar als pares i als mestres les aportacions econòmiques que havien fet i pagar als jesuïtes allò que en el seu moment s'havia pactat. Però la venda ens va fer plantejar que, de cara a la operativitat de l'entitat, en comptes de funcionar com una cooperativa, que tenia l'objectiu, definit en els Estatuts, de gestionar una escola i acabar una sèrie de coses, havíem de pensar en unes altres alternatives".

Es va repartir entre diferents membres la tasca d'investigar cadascuna de les opcions: seguir com a cooperativa de pares i mestres, només de pares, constituir-se com una Societat Anònima, una de Limitada, etc. Estudiar els avantatges i desavantatges de ser una Fundació li va tocar a Pedro Andreu "Vam haver de buscar què deia la legislació al respecte, presentar-la i fer-ne una valoració. Tenia molt clar que la Fundació era la millor opció perquè corresponia perfectament a allò que volíem, tot el que pensàvem podia quedar plasmat en els objectius fundacionals que, a més, eren protegits per llei. La veritat és que no em va costar massa convèncer als companys"

La Fundació Claror arrancava, així, amb nous objectius: gestionar l'Esportiu, els patis i recollir l'herència de la Societat Cooperativa quant a mantenir uns certs vincles amb l'escola. Tenia una estructura similar a la Cooperativa, amb la incorporació de nous membres treballadors de l'Esportiu Claror. Eduard Franco va passar a ser el president de la Fundació treballant amb Pedro Andreu al seu costat com a primer secretari i amb Joan Itxaso com a director-gerent de l'Esportiu Claror.

La incidència dels Jocs

L'any 1991, la necessitat d'ampliar l'Esportiu i de donar nous serveis als seus socis i usuaris torna a marcar una etapa de creixement. Com que la Fundació tenia la concessió de la superfície de l'interior d'illa i els plans urbanístics permetien edificar sota el nivell del carrer es va pactar amb els organismes públics, la Generalitat de Catalunya, i l'Ajuntament de Barcelona, per fer realitat una altra aventura. El mes de setembre es va signar el conveni de finançament entre la Generalitat, l'Ajuntament i la Fundació Claror, aportant cadascún un terç del finançament del projecte. A canvi, la Fundació Claror rebia la concessió de la nova instal·lació per 50 anys.

Enric Truñó, va ser un dels socis fundadors de l'entitat i com a regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, des de 1981 fins al 1995, valora l'acord com "un salt endavant molt arriscat, però imaginatiu i profitós. És un dels bons models de gestió a la ciutat. I això no ho dic perquè em senti a prop de l'entitat, al contrari, precisament per això sempre he estat més rigurós. Perquè mai ningú pogués dir que s'han pres decisions perquè jo hi tenia una determinada implicació".

L'ampliació coincidia amb les Olimpíades, tot i així Eduard Franco té clar que "els Jocs no van tenir-hi una relació directa, tot i que en un moment determinat ens pogués servir com a argument davant l'Ajuntament ja que al ser una instal·lació municipal podia posar-se al servei dels Jocs". L'actual Directora Tècnica de l'Esportiu Claror, Núria Borràs, que també fa 15 anys com a treballadora de l'entitat, en fa una valoració en la vessant més esportiva: "es va produir un boom molt lligat al tema Olimpíades. Abans dels Jocs ja s'havia detectat el creixement que suposarien i després s'ha produït una autèntica bogeria per fer esport. La majoria d'instal·lacions esportives municipals d'ara estan en una situació similar, especialment les creades el 92 que ja valoraven el nou context"

Amb les obres, el jardí de l'interior de l'illa es va convertir en les pistes exteriors que hi ha actualment, es va fer el pavelló cobert, la piscina petita, 3 pistes d'esquaix, i la sala polivalent. D'aquesta manera es van guanyar més metres, concretament, 3.100 m2 de noves instal·lacions sota els patis, que sumats a les instal·lacions antigues esdevenien 5.300m2 per fer esport. Aleshores el Claror ja comptava amb 6.319 socis.

El 27 de febrer de 1993, es va fer l'acte d'inauguració de les noves obres.

Eduard Franco destaca d'aquell dia "la cara de sorpresa de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, quan va entrar i va veure el que s'havia fet en un espai, que en principi, semblava reduït. Recordo que en el discurs va comentar que Barcelona necessitava que "l'Esperit Claror" estigués a més llocs". Pedro Andreu també fa referència a aquest "Esperit Claror" que defineix com "una manera de desenvolupar-se i crèixer dins el marc dels objectius fundacionals de l'entitat".

Però, tot i la feina acabada molts ja pensaven en nous projectes, com per exemple renovar les insta·lacions antigues. La idea es va dur a terme poc després i el 1995 un altre acte inaugurava nous vestidors, mur d'escalada i rebatejava el nou gimnàs. Posteriorment, l'any 96, encara hi hauria una altra reforma: dues pistes d'esquaix van desaparèixer per poder encabir un espai de saunes i hidromassatges.

1996, la Carta de Serveis

L'Esportiu Claror va adherir-se al Pla de Qualitat dels Serveis Municipals posat en marxa per l'Ajuntament, sent una de les tres instal·lacions esportives municipals que tenen una Carta de Serveis que estableix, amb l'usuari, una sèrie de compromisos de qualitat en el servei.

Aquí acaba el relat d'una llarga aventura, que ha marcat la vida de moltes persones. Pedro Andreu, per exemple, considera l'Esportiu Claror com si fos un fill seu. "Jo tinc tres nenes i un nen. Hi ha una afectivitat especial cap a l'Esportiu Claror, el nen, i per molta gent que en forma part. Quan tens un fill experimentes una sensació irracional, et sents eufòric i deixes anar una descàrrega especial d'adrenalina. Una cosa semblant és el que passa quan veus en què s'ha convertit un projecte inicial, quan veus com s'amplia i com va creixent per altres camins". Una explicació semblant la fa Eduard Franco "sempre diem entre nosaltres que el millor que hem fet a les nostres vides és primer els nostres fills i després l'Esportiu Claror".

L'Esportiu Claror compta actualment amb unes instal·lacions de 5.300 metres quadrats. Però té un patrimoni encara més important: prop de 90 treballadors i més de 9.000 socis, co-gestors de la instal·lació, que han fet possible el creixement i el desenvolupament d'allò que un dia va ser, només, un somni.

I com hem canviat tots!

Cobi encara no havia nascut. La mascota preferida dels petits responia al nom de "Naranjito". La lliga espanyola no era la de les estrelles, però el mundial d'Espanya ja havia alimentat la febre pel futbol a un país que encara no era autonòmic i que acabava de celebrar el triomf per majoria absoluta del PSOE en una Espanya encara commocionada per l'intent de cop d'estat del 23-F. A Espanya, a Catalunya i a Barcelona tot era molt diferent aquell desembre de 1982. Per alguna raó han passat quinze anys!

El matí del diumenge 19 de desembre de 1982, la ciutat de Barcelona va despertar amb la ressaca d’una nit amb vents huracanats i nevades al Pirineu. El dia 18 havia estat el dia més fred de l’hivern i les temperatures previstes durant el dia (8’6 ºC de màxima i 5’2 ºC de mínima a la ciutat de Barcelona) aconsellaven quedar-se a casa.

El Periódico de Catalunya ja deia que "el otoño termina con viento, frío y sequía". Evidentment, ho deia en castellà, com ho faria durant els següents quinze anys fins a treure, com tots sabem, la recent edició en català.

En portada també hi havia referències polítiques. El tema de l'any era la victòria electoral, per majoria absoluta, d'un PSOE que il·lusionava a milions d'espanyols.

A les planes interiors "El Periódico" es preguntava "qué pasa con:...". Es referia a l’augment de les tarifes elèctriques, del preu dels transports per carretera i els aeris, del preu del paper i, fins i tot, de les entrades de cine.

Parlant de cinema, aquell desembre, el del 82, va ser el del triomf de la ja mítica "E.T. el Extraterrestre", que havia superat amb escreix les previsions de recaptació. En cartell també hi havia pel·lícules com "Victor o Victòria", "Carros de Fuego", o l'espanyola "Volver a empezar", que quatre mesos després s'enduria un Òscar de Hollywood.

El fred d'aquell diumenge 19 de desembre va decantar moltes persones a no anar al cinema. A casa s'estava més calent i la televisió era una bona alternativa. Per TV1 feien "La història del Circo contada por Ángel Cristo y su esposa Bárbara Rey", i per La 2 una pel·lícula d'acció, a banda del resum dels millors gols de la jornada futbolística. Aleshores no existien les cadenes privades de televisió, i TV3 encara era un projecte que trigaria uns mesos en fer-se realitat. En d'altres franges horàries, hi devien estar tots aquells que, com avui, seguien fil per randa les novel·les televisives. Fa 15 anys però, les importaven. Eren Dallas i Dinastia. En el món de la música, la cançó que més sonava a les ràdios i amb més èxit de vendes era "Amor de hombre" de Moce-dades, però la notícia de l'any havia estat la visita dels Rolling Stones a Madrid.

El Barça, aleshores entrenat per l'alemany Udo Lattek, havia perdut el dia abans a Las Palmas per dos gols a un. Hi van jugar homes com Schuster, Esteban, Migueli o l'ara televisiu Pichi Alonso... Hi faltava Maradona, perquè el crack argentí portava unes setmanes sent el punt de mira de molts "curanders" que s’oferien per sanar-li l’hepatitis.

Esportivament parlant l'esdeveniment de l'any havia estat el Campionat del Món de futbol que, durant el mes de juny, s'havia disputat a Espanya. La selecció, entrenada per Emilio Santamaría, havia donat una gran decepció. L'alegria d'aquell mundial se la van endur els italians, que guardarien per sempre en la memòria el nom de l'Estadi de Sarrià com a l'escenari dels seus grans èxits. L'Estadi de Sarrià!, qui s'imaginava aleshores que avui ja no existiria!

Per una petita part de barcelonins, però, la notícia del dia era la inauguració d’unes noves instal·lacions esportives al barri de la Sagrada Família. L’Esportiu Claror naixia aquell fred 19 de desembre de 1982 com una nova iniciativa i, tot i no ser superticiosos, un bon recolzament el donava la lectura de l’horòscop del dia: "la conjunción Sol-Neptuno de hoy, unida al sextil Marte-Urano de ayer hará que una corriente muy fuerte impulse a la gentes hacia lo nuevo, fuera y lejos de los planteamientos usuales. Las nuevas formas de vida seducirán".

Com viuen i pensen els nois i noies nascuts aquell desembre de 1982?

L'Adrià Mas (A) va néixer el 19 de desembre de 1982, el dia de la inauguració de L'Esportiu Claror. La Carolina Moral (C) va néixer uns dies abans, el 10 de desembre. Tots dos són una petita mostra d'una generació, la Generació Claror.

Viuen pensant en els problemes actuals i saben que al cap d'uns anys seran ells els qui els pateixin. L'atur, les guerres, les drogues... són temes que els preocupen "jo sóc dels que diuen que no a les drogues però és un món proper. Hi ha gent que hi cau perquè els camells, en principi, els les donen gratuïtament"(A). Creuen necessari estudiar per assegurar-se un futur que veuen difícil "l'escola cada cop fa més el paper de la família. Els estudis són importants més ara que és difícil trobar feina i que amb el mercat comú vindrà gent de fora i nosaltres haurem d'espavilar-nos" (A).

No tenen la pressió dels tabus que afectaven a les generacions passades, el sexe és un tema més de la seva vida "en parlem molt, cada cop hi ha més gent que comença abans. Passa com quan estàs mirant una cosa i te la treuen, aleshores tens més curiositat i ganes de saber-ho tot" (C), la família un nucli afectiu però divisible "ha d'estar unida. M'agrada estar amb els pares però quan tingui un futur marxaré de casa" (C).

Es declaren força agnòstics pel que fa a la religió "quan ets petit et diuen que has de creure en Déu i ho fas, però ara em pregunto si hi crec i ho dubto. Tampoc no em plantejo gaire el tema" (C), i també pel que fa a la política deixant en evidència la capacitat i la voluntat dels polítics per posar en ordre a les coses.

La indiferència és fruit de la barreja entre l'inconformisme i la incapacitat de fer sentir la seva veu. "La política m'és indiferent. Cada vegada va més avall, és com el futbol que els presidents no paren d'insultar-se. Caldria més respecte entre ells." (A).

Segur que hi ha altres tipus d'opinions, d'estils de vida, de comportaments, però les seves opinions ens retraten, de manera àmplia, una societat que ha sofert, al llarg de 15 anys, un canvi de valors, de ideologies i de maneres de pensar.

l'autor

Ester Benach

Directora d'excel·lència i responsabilitat social

Llicenciada en Ciències de la Comunicació (UAB), Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UOC), Màster en Responsabilitat Social Corporativa (UOC)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate