Alarma al planeta blau?

Ester Benach

1 de novembre, 2003

Durant anys hem pensat que l'aigua era un bé il·limitat. En canvi, avui no deixem de sentir paraules com estalvi, recurs escàs, trasvassaments..., en un debat que comprèn vessants diferents i opinions de tota mena. Però en un planeta on l'aigua ocupa tres quartes parts de la superfície, ens hem de preocupar per una possible falta d'aigua en el futur?

D'uns anys ençà, una de les carpetes que ocupa un lloc rellevant en les taules -tant de les administracions públiques com dels mitjans de comunicació, de les associacions ecologistes o dels ciutadans- és la de l'aigua. Hi podem trobar temes diversos, segons l'administració o l'entitat: des de l'esbós de la campanya per a l'estalvi d’aigua a l'avantprojecte d'un Pla Hidrològic Nacional. També hi ha qui treballa i omple la carpeta d'arguments en contra del Pla. Mentre uns escriuen i es documenten per evitar la construcció d'un camp de golf, uns altres elaboren plànols per traçar-ne el rec. D'altres, simplement, omplen la carpeta de factures d'aigua i vigilen que algun dia no es trobin una penalització per haver superat el límit de metres cúbics autoritzat.

 

Tres quartes parts del planeta són aigua...

L'aigua cobreix tres quartes parts de la superfície de la terra: d'aquí que se l'anomeni Planeta Blau. Amb tanta quantitat, doncs, com és possible que es parli d'estalvi o d'escassetat?

La resposta la trobem en la Guia d'Educació Ambiental editada per l'Ajuntament de Barcelona. Del total de l'aigua del planeta (que és a oceans, mars, rius, llacs i sota terra) el 97% és aigua salada, està en forma de gel o bé a grans profunditats i, per tant, és inaccesible per als organismes terrestres. El 3% restant és aigua dolça, però només el 0'03% d'aquesta aigua és apta per a l'ús humà.

També cal tenir en compte que en molts països, sobretot als subdesenvolupats, la manca d'infraestructures no permet xarxes d'abastament per regar les terres ni tampoc per a la població. I es donen grans paradoxes, com que un país com el Brasil sigui el més ric del món en aigua dolça mentre que el 80% de la seva població no hi té accés.

Usos, abusos i gestió

Greenpeace denuncia una situació problemàtica en constatar que "el 1995, Espanya era el tercer país en consum d'aigua, després dels Estats Units i el Japó. El 80% del consum es destina al reg (agricultura); el 14%, a l'abastiment de grans nuclis urbans i el 6%, a la indústria".

Hi ha qui es pregunta per què no es controla més el recurs en aquestes zones rurals, promovent-hi l'ús d'aigua de subsòl (aigües freàtiques) en lloc de la potable, o del reg per gota a gota en comptes del reg per inundació.

D'una banda, hi ha qui pensa que és difícil promoure l'estalvi d'aigua en aquestes zones rurals, en què el litre d'aigua costa al voltant d'un cèntim d'euro. D'altra banda, també hi ha qui critica la manca d'una gestió rigorosa per part dels governs. En aquest sentit, el responsable d'Aigües Continentals de WWF/Adena, Alberto Fernández, critica que en l'acció política no hi hagi un debat seriós sobre com es gestiona realment l'aigua, cosa que té com a conseqüència que existeixi un cert clientelisme i accions electoralistes: "Tots sabem que, per la llei electoral, als llocs on hi ha poca població cada vot pesa més. Per això les zones rurals estan molt cuidades des del punt de vista polític i, a pesar que són les que consumeixen més aigua, se'ls en dóna encara més".

La gestió de l'oferta

Com apunta Lluís Martínez, director comercial d'Abastament d'Aigua de la Societat General d'Aigües de Barcelona, un dels principals problemes fins ara és que "s'ha tendit a una gestió de l'oferta en comptes de la gestió de la demanda". Això significa que l'objectiu és obtenir tanta aigua com faci falta per tal de satisfer la demanda, cosa que comporta construir infraestructures, fer trasvassaments, crear noves dessaladores... En canvi, en la gestió de la demanda, les iniciatives s'orienten a controlar-ne el consum.

Precisament, l'oposició a aquest model de gestió és el que duu molts col·lectius a criticar accions com el Pla Hidrològic Nacional (PHN). Alguns, com Greenpeace, ja han expressat les seves sospites sobre el destí de les aigues trasvassades de l'Ebre. Segons Alberto Rodríguez, membre de la campanya d'aigües d'aquesta organització, "el PHN es va dissenyar i aprovar per a beneficis d'uns pocs. En les capçaleres dels rius, per a benefici de les empreses pantaneres i centrals hidroelèctriques i en el final del recorregut per a les grans promotores d'instal·lacions hoteleres i turístiques".

Altres factors de risc

L'Estat Espanyol ja ha estat expedientat per la Unió Europea pels índexs de contaminació que presenten alguns rius com el Segura i per la deficient depuració de les aigües residuals de Múrcia i Molina, la qual cosa podria representar la suspensió dels Fons Comunitaris.

El cert és que, a banda d'una gestió de l'aigua lligada al creixement, hi ha altres factors a tenir en compte en l'escassetat del recurs: el vessament de substàncies contaminants, l'erosió del sòl i dels boscos, l'explotació de les aigües subterrànies en les àrees costaneres (la qual cosa comporta la salinització dels aqüífers) i les prediccions d'experts internacionals en canvi climàtic (que auguren períodes més llargs de sequera i, per tant, menys precipitacions però més concentrades en la regió mediterrània).

A Catalunya, la situació és similar i l'Agència Catalana de l'Aigua destaca problemes com el manteniment dels cabals ecològics, la salinització dels aqüífers i la desaparició dels boscos de ribera com a manifestacions de la tendència al desequilibri entre disponibilitat i demanda.

Petites accions per estalviar a casa

Segons fonts de l'Ajuntament de Barcelona, els habitants de la ciutat utilitzem una mitjana de 122 litres d'aigua per persona i dia. Si tenim en compte que som 1.505.325 persones, segons la darrera xifra publicada per l'Institut Nacional d'Estadística (gener de 2001), el consum mitjà d'aigua a Barcelona supera els 180 milions de litres diaris. Les administracions i altres entitats sensibilitzades pel medi ambient conviden els ciutadans a estalviar aquest bé limitat.

Un cop ens dediquem a l'estalvi, no hi ha cap xifra ideal, ja que depèn dels hàbits de cadascú i del nombre de persones que viuen en una casa, tot i que es considera que 100 litres per persona i dia són suficients per atendre totes les necessitats.

Racionalitzar les quantitats

Actualment hi ha al mercat molts aparells que permeten racionalitzar l'ús de l'aigua. Per exemple, amb les cisternes de vàter de poca capacitat (volum màxim de 6 litres) o amb mecanismes d'interrupció voluntària ja podem estalviar-ne un 50% o més.

A la dutxa, els sistemes de monocomandament permeten graduar la temperatura de l'aigua d'una manera fixa, a fi d'evitar-ne el consum mentre trobem la temperatura ideal. I molts models d'aixetes per al rentamans incorporen limitadors de cabal.

Tot i així, si no teniu pensat fer cap canvi en els sanitaris i aixetes del bany, tancar l'aigua mentre ens rentem les dents o ens ensabonem i vigilar que les aixetes no degotin són accions senzilles que repercutiran en el consum.

Pel que fa als electrodomèstics, n'hi ha molts de baix consum i dotats amb mecanismes més sofisticats de regulació d'aigua. En tot cas, cal omplir bé la rentadora i el rentaplats, així com seleccionar-ne els programes adequats.

I si la nostra voluntat d'estalvi encara va més enllà, sempre podem aprofitar les aigues pluvials per regar les plantes o, si disposem d'un comptador d'aigua individual, podem fer-ne un seguiment més minuciós anotant la lectura en períodes curts.

Vetllar per la qualitat de l'aigua

Si bé una de les mesures més importants per evitar problemes en un futur és l'estalvi d'aigua, igual o més important és procurar que marxi de les nostres cases de manera òptima, sense agents contaminants.

Quan l'aigua desapareix per l'aigüera comença un cicle nou i de la qualitat d'aquesta aigua depèn que el seu destí pugui tornar a ser el consum humà.

Per això, és millor evitar l'ús de detergents i d'altres substàncies químiques que portin àcids, sosa càustica... i optar pels que siguin biodegradables i no portin fosfats.

Un altre hàbit que podem adoptar per millorar l'estat de l'aigua té relació amb el reciclatge. Els olis que utilitzem per fregir, els dissolvents, les pintures i colorants, les cremes o els productes de cosmètica perjudiquen la qualitat de l'aigua; hauríem de recollir-los amb un paper per llençar-los a les escombraries o dur-los a les deixalleries o punts verds.

I si els líquids són importants, els materials sòlids que van a parar al vàter o a la pica també ho són. Així, les tiretes, els bastonets, els mocadors de paper, les compreses, les cigarretes o, fins i tot, la brossa sòlida fruit de l'escombrada poden entorpir la tasca de depuració i, fins i tot, obstruir les depuradores.

El Pla Hidrològic Nacional (PHN)

Quim Pérez

Grup d'Aigües d'Ecologistes en Acció de Catalunya

Les propostes de PHN dels diversos governs estatals han suposat fortes polèmiques. La causa ha estat el manteniment de la política hidràulica tradicional, dissenyada als anys trenta, d'ofertar aigua sense límit a partir de la construcció de grans infraestructures, com els embassaments i trasvassaments. Grans obres que suposen conseqüències ambientals i socials greus, que produeixen la resposta de nombrosos sectors socials i, fins tot, de governs autonòmics.

El 5 de setembre de 1999, el Ministerio de Medio Ambiente va presentar al Consell Nacional de l'Aigua, del qual formem part, una nova proposta de Pla Hidrològic Nacional i va anunciar que la seva aprovació es considerava prioritària per a la present legislatura. Ecologistes en Acció va analitzar quina seria la incidència ambiental i social de les diferents actuacions previstes i va proposar la inclusió d'altres aspectes, fonamentals per a la planificació hidrològica, que no hi sortien. És el cas de la contaminació difusa, la gestió de les aigües subterrànies, el domini públic hidràulic, el preu de l'aigua, etc.

És important assenyalar que al PHN presentat hi ha aspectes i actuacions que considerem positives i que poden contribuir de manera important a millorar la gestió de l'aigua a l’Estat Espanyol: per exemple, la modernització de regadius, la construcció de nombroses depuradores d'aigües residuals o la possibilitat de declaració de reserves ecològiques al domini públic hidràulic. El PHN bàsicament se centra a regular en quines condicions podrien realitzar-se els trasvassaments entre conques (amb una forta aposta pel de l'Ebre), i a incloure una llista llarga d'obres hidràuliques a executar durant els pròxims vuit anys. Si considerem el PHN com un document de planificació hidrològica per al conjunt de l'Estat hem de catalogar-lo de clarament incomplet.

S'apujarà el preu de l'aigua?

L'anomenada Guerra de l'Aigua va aconseguir que en els rebuts s'incorporessin només els impostos de l'aigua i no altres taxes com la TANGREM (taxa per al tractament de residus sòlids i escombraries).

Actualment el preu que paguem no és tant el valor de l'aigua com a tal, sinó les infraestructures i els costos per portar-la a lloc. Per això, no és el mateix el preu de l'aigua utilitzada en regadius que el de l'aigua que utilitzem per a fins domèstics. En aquest darrer cas, el procés és més llarg i implica depurar-la i construir més infraestructures; per tant, és més cara.

D'aquí a poc, però, als costos actuals s'afegiran els ambientals i de recurs, com a conseqüència de l'aprovació, a finals de l'any 2000, de la directiva Mar de l'Aigua per part de tots els estats membres de la Unió Europea. Aquesta directiva entrarà en vigor en tots els països de la UE l'any 2004 i tracta diversos aspectes relacionats amb el món de l'aigua, com els econòmics. Segons Lluís Martínez, director comercial d'Abastament d'Aigua de la Societat General d'Aigües de Barcelona, "el que es pretén amb la directiva és que tots els estats membres tendeixin a unes polítiques tarifàries que recullin tots els costos derivats de la prestació del servei, no només de gestió i d'inversió sinó també els ambientals i els costos del recurs, és a dir, els derivats de l'esgotament d'un recurs que no podrà utilitzar més endavant un tercer".

Alberto Fernández, responsable d'Aigües Continentals de WWF/Adena considera que "tot i que cal garantir uns mínims a baix preu, hauria de penalitzar-se un ús indiscrimat i sumar-hi tots els costos".

De tot plegat es pot deduir que el preu de l'aigua s'apujarà, tot i que, com matisa Lluís Martínez, "l'augment dependrà del nivell de preus que ja tingui una ciutat o un país en concret. Si ja recullen de manera realista els costos, l'impacte serà menor".

l'autor

Ester Benach

Directora d'excel·lència i responsabilitat social

Llicenciada en Ciències de la Comunicació (UAB), Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UOC), Màster en Responsabilitat Social Corporativa (UOC)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate