Barcelona 1936: L'Olimpiada perduda

Sergi Larripa

11 de novembre, 2006

El 19 de juliol de 1936, el mateix dia que va esclatar la Guerra Civil espanyola, havia de començar a Barcelona l’Olimpíada Popular, una mena de Jocs Olímpics alternatius als de Berlín, promoguts pels contraris al règim hitlerià.

L’Olimpíada Popular no es va arribar a celebrar mai: el mateix dia que s’havia d’inaugurar va esclatar la Guerra Civil espanyola. Ara que, amb motiu del 70è aniversari d’aquesta guerra, els mitjans de comunicació han omplert espais rememorant-la, és un bon moment per recordar-ne les primeres víctimes: l’Olímpiada Popular i la il·lusió de milers de barcelonins, que van col·laborar en la preparació del que havia de ser el primer gran esdeveniment esportiu internacional de la ciutat.

La il·lusió per uns Jocs
Per entendre la gènesi de l’Olimpíada Popular és convenient recordar les candidatures de Barcelona als Jocs Olímpics de 1924 i 1936.
Després de l’èxit de l’Exposició Universal de 1888, Barcelona volia organitzar més actes internacionals. Així, el 1921, l’Ajuntament de Barcelona va sol·licitar al Comitè Olímpic Internacional (COI) l’organització dels Jocs Olímpics de 1924 i va iniciar la construcció de l’Estadi de Montjuïc. Però el COI va elegir París com a seu dels Jocs, i Barcelona es va centrar només en l’Exposició Internacional de 1929, amb motiu de la qual finalment es va inaugurar l’estadi.

Però els dirigents barcelonins no van renunciar a organitzar uns jocs olímpics. Com que el COI ja havia decidit quines serien les seus dels Jocs de 1928 (Amsterdam) i de 1932 (Los Angeles), Barcelona va presentar candidatura per als Jocs Olímpics del 1936.

Es va treballar fort en la candidatura, amb el suport dels industrials catalans i de la monarquia d’Alfons XII. A principi dels anys 30, després de l’èxit de l’Exposició Internacional de 1929, només van quedar dues candidates, Barcelona i Berlín que no havia pogut fer els Jocs Olímpics de 1916 a causa de la Primera Guerra Mundial.
La capital catalana semblava tenir molts números, i el COI, fins i tot, va decidir que la reunió de la seva 29a sessió, on s’havia de prendre la decisió definitiva, es faria a Barcelona entre el 25 i el 27 d’abril de 1931. Però els esdeveniments polítics van trencar el somni olímpic. El 14 d’abril de 1931, onze dies abans de la reunió del COI, es va proclamar la II República, que va acabar amb la monarquia d’Alfons XII. Tot i que les noves autoritats de la República van rebre els membres del COI amb tots els honors, amb el President de la Generalitat, Francesc Macià, al capdavant, la inestabilitat política va fer que només vinguessin a Barcelona 8 representants dels 53 comitès previstos. La falta de quòrum va obligar a ajornar la reunió fins el 16 de maig a Lausanne, on els aristòcrates del COI van optar per la conservadora Berlín (43 vots), en comptes de la republicana i progressista Bar-celona (16 vots)
.

Problemes al Berlín nazi
Raons polítiques, però, van tornar a marcar els esdeveniments. El 30 de gener de 1933, el partit nazi (NSDAP) va guanyar les eleccions a Alemanya, i Adolf Hitler va ser nomenat president del govern. Hitler de seguida va donar suport als Jocs Olímpics de Berlín, veient-los com una gran oportunitat propagandística per al seu règim. A mesura que avançava el seu govern, però, van començar a proliferar les crítiques internacionals al règim nazi i l’ús polític i partidista que feia dels Jocs Olímpics. A partir del 1935 va crèixer el rebuig al III Reich, i va nèixer als Estats Units un moviment que promovia el boicot als Jocs Olímpics de Berlín. Els mesos previs als Jocs de Berlín van ser molt moguts, i les delegacions de molts països es van plantejar no acudir a la cita alemanya.

La idea dels Jocs Populars
Les eleccions generals espanyoles celebrades el febrer de 1936 van donar la victòria al Frente Popular, a Madrid, i al Front d’Esquerres, a Catalunya. Com indiquen els historiadors Carles Santacana i Xavier Pujades en la seva obra L’altra Olimpíada, això va revitalitzar l’activitat de les entitats socials i esportives. Va ser en aquell moment, al març del 1936, quan va néixer el Comitè Català Pro Esport Popular (CCEP), amb l’objectiu de millorar “l’esport popular”, i fer-lo assequible a tothom, en contraposició a l’esport anomenat el·litista o burgès que practicaven les classes altes a exclusius clubs privats. I van ser els membres del CCEP els qui van tenir la idea, l’abril del 1936, d’organitzar uns jocs populars, de caire internacional, com a alternativa als feixistes Jocs Olímpics de Berlín.

Al maig del 1936, el CCEP va constituir el Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP), integrat per les institucions públiques i presidit pel President de la Generalitat, Lluís Companys. La feina del COOP va ser ingent. En només tres mesos, entre maig i juliol, es van crear tota mena de comissions, comitès representatius a diverses ciutats espanyoles, es van fer centenars de contactes internacionals, es va concebre el programa esportiu i es van organitzar totes les infraestructures. Tot això va ser possible gràcies a la feina de totes les entitats socials i esportives populars de Catalunya, dels comitès d’obrers i de milers de voluntaris que van col·laborar altruistament en l’esdeveniment.

Més de 6.000 atletes
Tot i que la participació als Jocs Olímpics de Berlín va ser molt debatuda a molts països, la majoria van optar, finalment, per anar-hi, afirmant que l’assistència a Berlín no significava legitimar el règim alemany.

Amb tot, els organitzadors de l’olimpíada barcelonina van aconseguir, en un temps rècord, la inscripció de més de 6.000 atletes. Aquesta quantitat suposava tot un éxit: cal tenir en compte que als Jocs Olímpics de Los Angeles, l’any 1932, hi havien participat 1.429 atletes de 40 països, i als Jocs de Berlín, d’aquell mateix any, hi van participar 4.106 esportistes de 49 països.

L’Olimpíada Popular havia de durar quatre dies, del 22 al 26 de juliol de 1936 (com indica el cartell oficial) però, a causa del gran nombre d’inscripcions, es va decidir ampliar-la a una setmana (del 19 a 26 de juliol), la meitat de dies que duraven uns jocs olímpics tradicionals.
En total es van inscriure atletes de 23 representacions nacionals: Suècia, Suïssa, Hongria, Palestina, Marroc, Noruega, Anglaterra, Bèlgica, Canadà, Estats Units, França, Grècia, Portugal, Holanda, Algèria, Dinamarca, l’antiga Txecoslovàquia, Jueus emigrants, Alsàcia, Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya.

Una de les peculiaritats dels jocs olímpics barcelonins era el caràcter representatiu dels equips. El tarannà progressista dels organitzadors va facilitar que hi haguessin equips de nacions sense estat, com Catalunya, Galícia, Euskadi, Alsàcia i Lorena, o el Marroc, aleshores sota domini francès. A més, es va permetre la inscripció d’un equip representant dels “Jueus emigrats”, que subratllava el caràcter antifeixista de l’esdeveniment.

Gairebé la meitat dels atletes pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya. La delegació internacional més nombrosa va ser la francesa, que va aportar 1.500 atletes.
Es van programar competicions en 19 modalitats esportives: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica i aviació sense motor.

Als Jocs Olímpics de Los Angeles de 1932 només hi havia hagut 14 modalitats esportives, i a Berlín, el 1936, en va haver 22. L’escenari principal de l’Olimpíada seria l’Estadi de Montjuïc, que, per fi, acolliria un gran esdeveniment esportiu. A més, els jocs es desenvoluparien en altres instal·lacions: la pista de Maricel Park, Piscines i Esports, l’Estadi de Les Corts del FC Barcelona i els camps de futbol del Júpiter i del Martinenc.

Un dels fets destacables era l’alta presència de dones esportistes, molt superior a la que va haver a Berlín. Un altre dels trets era que barrejava la participació d’esportistes d’elit (campions d’Europa i participants olímpics) amb la d’esportistes sense experiència en l’alta competició. I tot i que aquesta darrera característica va ser un dels arguments dels crítics, pels organitzadors responia a l’ideal de l’esport per a tothom.

Un somni trencat
L’acte d’inauguració estava previst de fer-lo el 19 de juliol a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, amb la desfilada de més de 5.000 esportistes i 3.000 folkloristes, i parlaments del President de la Generalitat, Lluís Companys. El 18 de juliol a la tarda es van fer els assajos amb la participació d’esbarts dansaires, colles castelleres i cinc cobles que van interpretar Els Segadors i La Santa Espina. També s’havia d’interpretar l’himne oficial de I’Olimpíada Popular, composat per Josep Maria de Sagarra. I és que, cal afegir que, paral·lel·lament als actes esportius, l’Olimpíada Popular va programar una extensa oferta cultural amb activitats a bona part dels teatres, casals i ateneus que hi havia repartits per la ciutat.

Acabat l’assaig, milers de persones es van quedar a dormir al mateix estadi, a la matinada, però, van ser despertades pel soroll de trets. S’havia acabat l’Olimpíada Popular: començava la Guerra Civil.

ELS DETRACTORS DE L'OLIMPIADA
L’Olimpíada de Barcelona no es va fer amb l’acceptació de tothom: els partits polítics i els mitjans de comunicació conservadors s’hi van oposar frontalment. A Catalunya, el partit més contrari va ser la Lliga Catalana. Aquest partit, a banda de dir que seria una olimpíada “d’estar per casa”, per l’absència de les grans figures de l’esport, deia que estava massa marcada pels interessos de comunistes i jueus, i que, en oposar-se als Jocs Olímpics de Berlín, Barcelona perdria l’oportunitat d’organitzar, en el futur, uns Jocs Olímpics “de veritat”. A més, els detractors deien que l’Olimpíada Popular de Barcelona barrejava “política i esport”.

A la resta d’Espanya també va haver-hi una forta oposició per part dels partits conservadors, com la CEDA, i diaris, com l’ABC, que va posar el crit al cel quan es va assabentar que la representació de l’Estat espanyol estaria dividida en quatre seleccions: Espanya, Catalunya, País Basc i Galícia. El Comité Olímpico Español (COE), format per monàrquics contraris a la República, no solament es va oposar a l’Olimpíada Popular, sinó que va fer campanya en contra, però no va poder impedir que moltes federacions espanyoles, com les de futbol o natació, autoritzessin els seus esportistes a participar als jocs olímpics barcelonins..

PROBLEMES D'INFRASTRUCTURES

El gran handicap de l’Olimpíada Popular va ser el pressupost. Com s’esmenta en el llibre L’altra Olimpíada, és difícil saber quin va ser el pressupost, ja que l’arxiu de l’olimpíada es va perdre durant la guerra. Tot i això, sabem que el govern francès va aportar 600.000 francs, el govern espanyol 400.000 pessetes, i la Generalitat de Catalunya 100.000. Un dels problemes més greus va ser l’allotjament. Es preveia la participació de 6.000 esportistes i 20.000 turistes, i els hotels i pensions de Barcelona no donaven l’abast. L’Estadi de Montjuïc va ser habilitat perquè poguessin dormir cada dia 2.000 persones, i es va fer una crida als ciutadans perquè allotgessin visitants a casa seva. Des d’una oficina de la plaça de Catalunya (vegeu fotografia) es tramitava el lloguer d’habitacions. La campanya va ser un èxit i en poques setmanes va arribar a haver més de 4.500 ofertes de particulars. Tot i això, l’organització va demanar a esportistes i turistes que no arribessin a Barcelona abans del 18 de juliol per no sumir la ciutat en un caos.

l'autor

Sergi Larripa

Director de la Revista Claror i Director de Marketing i Comunicació de Clubs Claror

Llicenciat en Ciències de la Comunicació per la UAB, Diplomat en Història per la UB, Master en Direcció de Marketing d’Entitats Esportives UB, Postgrau en Polítiques de Marketing IQS-URL, Postgrau en Marketing Digital i Inbound Marketing a Inesdi.

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate