Un quart de mil·lenni

Ester Benach

7 de novembre, 2003

Passejar pels carrers de la Barceloneta produeix una sensació estranya. L'estretor dels carrers contrasta amb la immensitat del mar, que es divisa a quatre passes, i la brisa del mar t'arriba enterbolida per les aromes que surten de les cuines d'algun dels molts restaurants. Mentre gaudeixes de les sensacions, ensopegues contínuament amb detalls, amb bocins d'història d'aquest barri mariner.

La Barceloneta celebra enguany el quart de mil·lenni, és a dir, 250 anys. És el barri més jove del Districte de Ciutat Vella, però ha viscut experiències intenses i agitades que descobreixen un passat i un present sorprenents.

El tarannà de la seva gent té alguna cosa d'especial que no trobes enlloc més de la ciutat. Són "seus" alhora que extrovertits, són planers alhora que contundents, sobretot en les paraules. Poden donar-te tota la confiança, però ser molt durs si els traeixes... Sí. Tenen alguna cosa atípica i especial que es percep en el primer contacte i que condueix irremeiablement a interessar-te per la seva història, els seus orígens i els per quès dels seus hàbits i actituds.

Terres guanyades al mar
Una pedra exposada al Museu d'Història de la Ciutat recorda als visitants que va ser "la primera". És el testimoni de la fundació del poble de la Barceloneta, el 3 de febrer de 1753, sobre unes terres guanyades al mar des que l'any 1477 va començar la construcció de l'espigó del port.

La lenta sedimentació de terres entorn l'Illa de Maians (que es trobava de manera aproximada on hi ha l'Estació de França) va propiciar una multitud de barraques fetes amb materials pobres. Fins a mitjan segle XVIII, aquestes barraques van ser les úniques construccions de l'indret, tot i alguns intents per reurbanitzar la zona (com el projecte encarregat pel capità general Marqués de Castel Rodrigo a l'enginyer militar que va dissenyar la Ciutadella, Próspero de Verboom, datat el 1715 i que mai no va fructiferar).

No va ser fins l'any 1753 quan es va construir el barri nou, de la mà del capità general de Catalunya, el Marqués de la Mina (Juan Miguel Dávalos Spinola) i de l'enginyer militar Juan Martín Cermeño. El projecte perseguia diversos objectius, entre els quals hi havia acabar amb les barraques, millorar les instal·lacions del port, assegurar el control militar de la zona des de la Ciutadella i resituar alguns ciutadans que havien vist enderrocar les seves cases per la construcció de la Ciutadella al barri de Ribera.

Un barri mariner i industrial
La creació de la Barceloneta es considera un dels millors exemples de l'urbanisme barroc. La planificació es va fer en forma ortogonal, amb 15 carrers paral·lels al port i 3 de transversals. Les cases, alineades en illes rectangulars, allargades i estretes, eren petites construccions de planta baixa i pis per a una sola família.

Pocs anys després de la seva fundació, el 1759, la Barceloneta ja tenia 329 cases i 1.560 veïns.

La majoria dels seus habitants tenien professions relacionades amb el mar: pesca, construcció naval, activitats artesanals com la filatura de cànem, foneries, corders de viola...

Però un barri tan proper al port, al centre de la ciutat i per on (des del 1848) passava el ferrocarril va començar a ser llaminer per a les indústries, encara més quan el 1846 l'Ajuntament va prohibir que se n'instal·lessin de noves amb màquina de vapor dins el recinte emmurallat de la ciutat. Tot plegat va suposar que la Barceloneta es convertís en el segon nucli metal·lúrgic de Catalunya (després de Barcelona) i en la seu de famoses indústries relacionades amb el gas i les construccions navals. Els tallers de Nueva Vulcano, la instal·lació del primer gasòmetre que tenia la concessió de l'enllumenat de la ciutat, els tallers Alexander i els de Federico Ciervo en són un bon exemple. El millor, però, el trobem en la famosa La Maquinista Terrestre i Marítima (1855), una fàbrica que es convertí en l'empresa mecanometal·lúrgica més important de Catalunya, amb una extensió de 20.000 metres quadrats i on treballaven 1.200 treballadors.

De les cases unifamiliars al quart de casa
L'auge que vivia la Barceloneta quant a activitat industrial va comportar un augment molt important de la població. Així, durant la primera meitat del segle XIX, el barri va passar de poc més de 4.100 habitants (1822) a 15.000 (1859) i va superar els 20.500 habitants l'any 1900, tot i l'epidèmia de còlera i la febre groga, que els anys 1865 i 1870 van afectar la ciutat.

L'alta densificació de la població que, tot sigui dit, no anava acompanyada de les mínimes mesures per a una òptima qualitat de vida (abastiment d'aigua corrent a les cases, xarxa de clavegueram, enllumenat...) va donar lloc que les cases unifamiliars se subdividissin. Primer, va aparèixer la mitja casa: aprofitant que les cases s'obrien a dos carrers, es van dividir en dos. I després, van arribar els quarts de casa, separant-ne les dues plantes per crear uns habitatges d'uns 28 metres quadrats que avui dia encara existeixen.

Amb aquestes característiques no és estrany veure, tot passejant pel barri, la roba estesa en els petits balcons o finestres i, en èpoques de bon temps, els habitants del barri asseguts en cadires i, fins i tot, amb una petita tauleta en l'estreta vorera dels carrers.

Espai d'esbarjo
Amb tot, aquest barri mariner va intuir un impuls nou en l'oferta d'oci. Si les tavernes i les pudes oferien esbarjo a pescadors i mariners, els restaurants van saber aprofitar el reclam del mar i el peix per atraure els habitants de Barcelona.

Com va escriure Ricardo Suñé Álvarez en el pròleg del programa de Festa Major de 1947, "la Barceloneta es una barriada a la cual acuden todos los barceloneses para comer caracoles y moluscos. Sobre todo moluscos. Y se explica; porque allí los moluscos tienen otro sabor que en cualquier parte de la Ciudad. Allí se los come uno en su propia salsa. En la Barceloneta hay que comer marisco. Lo exige el ambiente..."

També es va convertir en la platja de la ciutat. Establiments com els Banys Orientals, de Sant Miquel o de Sant Sebastià, Astillero, La Deliciosa, La Sirena, El Tritón... van esdevenir des de principis del segle XIX l'espai de lleure dels ciutadans de Barcelona.

Avui, amb les platges i les instal·lacions esportives costaneres, s'ha recuperat el que es considerava el balneari de la ciutat. El Poliesportiu Maritím n'és un bon exemple, en ser el primer de la ciutat a oferir banys amb aigua de mar, tot recuperant la funció engegada per aquells banys de la Casa de la Caritat (finals del 1700), també anomenats d'en Soler o de la Sra. Tona, o el Banys Orientals, que van arribar a considerar-se entre els millors establiments d'Europa.

Segle XX, la lluita del barri
Però la Barceloneta ha hagut de superar importants entrebancs en el transcurs d'aquests 250 anys d'història.

Alguns dels més importants, en el recentment acabat segle XX. Per exemple, la Guerra Civil hi va tenir efectes devastadors. La proximitat del port i la ubicació de La Maquinista van fer que el barri fos un objectiu important per a l'aviació franquista. Ens podem fer una idea dels efectes de la Guerra si llegim el que recollia el diari Última Hora en l'edició del 4 de juny de 1937: "La Barceloneta (...), aquest barri compost per més de 35.000 habitants, va ser un dels llocs preferits per la criminal metralla feixista en el darrer vol sobre la nostra ciutat. El nombre de víctimes hagudes, les enormes destrosses causades, aquelles cases (...) completament esfondrades, han de fer meditar". Sens dubte, els bombardejos que van seguir (fins i tot, l'alcalde de la ciutat, Hilari Salvador, va planificar el trasllat dels veïns a altres llocs de Barcelona que fossin més segurs) i la postguerra van sotmetre la Barceloneta a una dura lluita per refer tot el que en menys de dos segles s'havia aconseguit.

Altres moments durs per als veïns de la Barceloneta van ser quan a les acaballes del franquisme es va aprovar el Pla de la Ribera, que plantejava la remodelació de tota la façana Marítima, des de la Barceloneta fins al Besòs. L'organització veïnal i les reivindicacions van aconseguir aturar el Pla. Anys més tard, però, la voluntat de modificar la façana marítima va tornar a evidenciar-se. Fruit de la Llei de Costes (1988), i quan Barcelona ja tenia la mirada posada en els Jocs Olímpics de Barcelona 92, la remodelació del passeig Marítim i la intenció d'obrir la ciutat al mar obligava a enderrocar "xiringuitos", restaurants, locals d'entitats esportives i socials... situats a tocar del mar.

Van ser pèrdues sentides, i així ho testimonien multitud de fotografies de l'època, quan els veïns no coneixien les alternatives al patrimoni que les màquines del MOPU feien fonedís.

Mirant el futur
El temps, però, ha tancat les ferides i les entitats, restaurants i "xiringuitos" han estat reubicades en altres indrets del barri. La Barceloneta mira el mar i els ciutadans de Barcelona s'hi passegen orgullosos. Ara bé, si ens endinsem al barri no tot és motiu d'orgull.

Més enllà de les reformes urbanístiques i de la progressiva obtenció d'equipaments públics, la Barceloneta està patint la marxa de molts veïns del barri. Dels 27.307 que es van registrar el 1970, el nombre d'habitants va disminuir fins els 15.083 de l'any 2001. Una quantitat igualment alta si tenim en compte que aquest barri triangular té una superfície de 146,3 hectàrees.

El preu dels pisos tampoc ajuda a fi que els fills del barri que es volen emancipar s'hi quedin. Malgrat que les dades més actuals del Cens de Població i Habitatge són de 1991, ens podem fer una idea de la situació: al barri hi havia aleshores 8.132 habitatges, dels quals 3.917 tenien entre 30 i 60 m2 i 2.147 no superaven els 30 m2 (els famosos quarts de casa). Doncs bé. Consultant en algunes immobiliàries trobem que comprar un pis entre 25 i 35 m2 a la Barceloneta ens pot costar de 18 a 24 milions de pessetes. Aquesta és una dada constrastada pel Departament d'Estudis Fiscals de l'Ajuntament de Barcelona (2002), que estima el preu d'oferta dels habitatges de segona mà a la Barceloneta en una mitjana de 2.765 euros el m2 útil, l'onzè lloc d'un rànquing de 38 barris. I el preu del lloguer no queda enrere. La Barceloneta és el quart barri més car de Barcelona, amb una mitjana de 10,47 euros/m2 al mes (abans hi ha Pedralbes, Sarrià i Poble Nou).

És veritat que el preu dels pisos ha pujat a tota la ciutat, però els veïns de la Barceloneta tenen clar el seu futur. Com comenta la Carmen, "la gent del barri de tota la vida marxa i, cada cop més, famílies de persones immigrants viuen en una mateixa casa que, entre tots, poden pagar. De l'altra, cada cop hi ha més estrangers enriquits disposats a pagar aquest preu i estar vora el mar". Amb un to crític, i relacionant-ho amb l'índex d'envelliment del barri (un 6,9% de la població té 70 anys o més i viu sola), afegeix que "la Barceloneta és una mina d'or per explotar i s'acabarà convertint en una Marbella o un Puerto Banús per a turistes amb ganes de platja".

Tan de bo que les prediccions no es compleixin i que els gestors de la ciutat sàpiguen trobar a la Barceloneta l'equilibri entre la història d'un barri mariner amb veïns fortament lligats a les seves arrels i la modernitat d'un dels millors espais on gaudir del lleure, el sol i la platja de Barcelona.

Somorrostro

La platja de Barcelona no ha estat sempre un espai per al lleure de ciutadans i turistes.

Durant el darrer quart del segle XIX, multitud de barraques s'estenien per la sorra des de la Barceloneta fins al Bogatell. Era el que es va anomenar Somorrostro, i va arribar a acollir més de 1.600 famílies que vivien en condicions infrahumanes (sense aigua corrent ni llum). D'això no fa pas gaire.

Algunes fonts apunten que va ser en aquest indret oblidat de la ciutat on va néixer Carmen Amaya (1913-1963), una de les millors cantaoras i bailaoras de flamenc. Una font, al carrer Sant Carles amb Conreria, la recorda com a veïna del barri.

Reconegut oficialment per l'Ajuntament com una barriada, el Somorrostro va trobar el final el 25 de juny de 1966. Les 600 barraques que encara hi havia van ser enderrocades en unes hores per la visita del general Francisco Franco, amb motiu d'unes maniobres navals que s'havien de fer a la platja. Els habitants del barri van ser traslladats a barracons mentre el barri de Sant Roc, a Badalona, s'acabava de construir.

Quart de mil·lenni: recuperant la història

La celebració del quart de mil·lenni ha proposat una pila d'actes, que s'han dut a terme des del 3 de febrer fins a la Festa Major, del 20 al 29 de setembre. Entre les activitats cal destacar aquelles que recuperen les tradicions del barri, com la Festa del Mascaró o la Sortida del canó.

"Senyor rector, volem el canó!"
Cada 29 de setembre, diada de Sant Miquel, patró de la Barceloneta, surt pels carrers del barri un canó que condueix un general napoleònic. És el canó de la Barceloneta que, obeint al crit de foc del general, fa explotar la metxa.

Tots el qui l'acompanyen en el recorregut cauen a terra ferits o morts, però només per uns instants, ja que les dolces bales que dispara fan ressucitar petits i grans, que s'apressen a recollir caramels.

Aquesta tradició no s'ha perdut des de 1944, tot i que es remunta a principis de segle (1912), quan Pancràs Farell, un matricer que treballava a La Maquinista i gran animador de les festes populars, va importar la idea de França.

En una època de baralles entre els partits polítics del moment, el senyor Pancràs va decidir que el canó no tornaria a sortir pel barri, i el va lliurar a la Rectoria. Però en arribar el dia de Sant Miquel els joves del barri van córrer a buscar-lo a la Rectoria tot cridant: "Senyor rector, volem el canó!"

La Festa del Mascaró: recuperar el Negre de la Riba
Més oblidat ha estat el Negre de la Riba, que aquest any s'ha retrobat amb el barri. Es tracta d'un antic mascaró de proa que recorda la importància de l'activitat marinera i comercial de la Barceloneta. La seva aparença suggereix la imatge d'un indi americà i per la seva lletjor solia espantar a tots els qui el veien, sobretot els més petits, considerant-se el "papus" de Barcelona.

Durant la dècada del 1860 va adornar l'entrada d'un magatzem d'efectes navals del moll de la Riba i, després de ser traslladat a diferents indrets -entre els quals, les cases d'aquells que el van anar adquirint-, ara el podem veure restaurat al Museu Marítim, indret que va abandonar durant unes hores per protagonitzar la cercavila de la Festa del Mascaró el 23 de setembre.

l'autor

Ester Benach

Directora d'excel·lència i responsabilitat social

Llicenciada en Ciències de la Comunicació (UAB), Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UOC), Màster en Responsabilitat Social Corporativa (UOC)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate