CASTELLERS La tradició en alça

Ester Benach

1 de novembre, 1999

Actualment a Catalunya hi ha 58 colles castelleres, 41 de les quals han estat creades des de 1990. Una xifra que, ajudada per les fites dels últims anys, la popularització -gràcies als mitjans de comunicació- i el bon estat de forma de les principals colles, fa pensar que la tradició castellera viu la seva segona època daurada.

"Entre tots ho farem tot". Aquesta és la insigne empremta que envolta la cultura dels castellers.

Quan s’aixeca un castell, tothom qui hi vol participar hi té cabuda. Cadascun dels braços que s’uneixen per a la pinya són necessaris per formar una bona base i , no només carregar-el castell, sinó també descarregar-lo amb èxit. En paraules del músic, poeta i polític Josep Anselm Clavé, per fer i desfer un castell es necessita "força, equilibri, valor i seny", postulats que formen part de la seva composició musical Los Xiquets de Valls, datada el 1867. I és que els castells humans constitueixen una de les expressions més originals i genuïnes de la cultura popular catalana, i deixen bocabadats els estrangers sense deixar de sorprendre mai els de casa.

D’on neix la febre dels castellers?

Trobar una data que situï el començament de la tradició castellera al nostre país és una tasca difícil. Els orígens es basen en la documentació que s’ha anat compilant any rere any, però segurament ja abans de la primera dada històrica trobada ja existien els castellers. Sembla demostrat que la procedència més immediata va lligada al Ball dels Valencians, una sèrie de quadres de dansa, amb força càrrega religiosa, que finalitzaven amb l’aixecament d’una petita torre humana de no gaire alçada. La referència més antiga d'aquest ball és del 1687. A poc a poc, però, el fet d’aixecar una torre humana va anar agafant sentit propi.

Lligar els orígens més remots dels castellers amb el Ball dels Valencians condiciona, en part, els orígens geogràfics. Segurament, l’arribada a les comarques de Tarragona i del Penedès devia ser gràcies a l’actuació dels Balls dels Valencians en aquestes terres.

Valls, ciutat bressol

Però els castells humans que es feien al Ball dels Valencians poc tenien a veure amb els que coneixem actualment, pel que fa a la tècnica i a l’estructura. Per aquest motiu deu ser que és la capital de l’Alt Camp, Valls, la que gaudeix del reconeixement unànime de tot el món casteller, considerada ciutat bressol i element vertebrador i irradiador de la cultura castellera. De Valls provenen les primeres referències, ja el 1805, de l’existència de colles castelleres i, actualment, compta amb dues de les més importants i conegudes de Catalunya: la Colla Vella dels Xiquets Valls, la més antiga, ja que els seus inicis es remunten al segle XIX tot i que va ser reorganitzada el 1946; i la Colla Joves Xiquets de Valls, creada el 1971. La rivalitat i la coexistència de dues colles vallenques alhora ha estat el tret distintiu de la història dels castellers a la ciutat.

Un altre fet que ratifica aquesta importància de Valls com a ciutat bressol és la iniciativa del Museu de Valls de posar en marxa el Museu Casteller de Catalunya, amb l’objectiu d’aplegar, conservar i estudiar tots els elements relacionats amb els castells i difondre'n l'origen i l'evolució, així com les diverses tipologies i construccions, la tècnica o les fites més significatives.

La primera època d'or

La història dels castells, les èpoques d’or i les de decadència, han estat sempre marcades pels èxits assolits i per les condicions socials i econòmiques del país. Així, trobem la primera època d’or a mitjans del segle XIX, el 1851, quan es descarrega a Tarragona el primer castell de la història dels castells: el tres de nou amb folre. Després d’unes dècades d’èxit i de proliferació de l’activitat, la plaga de la fil·loxera, la Guerra de Cuba i la Primera Guerra Mundial van representar una davallada estrepitosa, patent amb la impossibilitat de carregar i descarregar castells més importants que els aconseguits fins aleshores. Però, a partir dels anys vint, a les dues colles vallenques s'hi van sumar una primerenca colla a Tarragona i els Nens del Vendrell (1926). Potser va ser la rivalitat de les quatre colles la que va revi far altre cop la tradició castellera. S'entrava a una renaixença dels castellers.

La segona època d’or començaria el 1981, concretament la Diada de Santa Úrsula, celebrada a la plaça del Blat de Valls. En aquella actuació es van aconseguir dos castells nous d’aquest segle: el cinc de vuit completat per la Jove de Valls i el quatre de nou amb folre de la Vella dels Xiquets de Valls.

Des d’aleshores l’evolució dels castells ha fet un tomb impressionant. Tres factors en donen fe.En primer lloc, els castells de més envergadura cada cop sovintegen més i són a l'abast de colles que no són les de sempre, és a dir, les de Valls i les de Vilafranca.

En segon lloc, l’aparició de noves colles a zones sense tradició. Fins i tot, actualment, n'existeix una a la Catalunya Nord i dues a les Illes Balears. I, en tercer lloc, la popularització, en fer-se ressò de les diades castelleres els diaris d’àmbit nacional i la televisió.

La rivalitat creada pel sol fet que hi hagi tantes colles té més conseqüències positives que negatives. L'afany per descarregar castells insòlits i per batre rècords motiva els castellers i dóna vida a aquesta tradició centenària. Res de negatiu pot haver-hi en una activitat en què la col·laboració entre les persones i l'esforç conjunt és l'única garantia d'èxit.

Quatre de vuit, tres de nou, folre, manilles??


TIPUS DE CASTELLS

El castell pot ser de diferents tipus en funció del nombre de persones i la manera com es carrega:

Pilar: a cada pis un casteller. A la foto en podeu veure un de set amb folre. El primer es descarregà l'any 96.

Torre: cada pis format per dues persones, és a dir, dos pilars.

Castell: tres o més persones per pis.

Per designar-los s’utilitzen dues xifres: la primera indica el número de castellers per pis i la segona el número de pisos. Per exemple, un tres de vuit és un castell de vuit pisos amb tres castellers per pis. Tot i així, quan es tracta d’un pilar o d’una torre només s’anomena el número de pisos (pilar de quatre o torre de set, enlloc de dir 'un de quatre' o 'dos de set').

ESTRUCTURA

La pinya. És la base. Tot el cos de castellers i persones alienes a la colla s'agrupen al voltant del tronc del castell per donar-li suport. Quan més gent hi participa, més compacte i segur resulta.

El tronc. Estructura des dels baixos fins al pis immediatament inferior als dosos, excloent la pinya i el pom de dalt.

El peu del castell. Part més interior de la base on cadascú, a diferència de la pinya, té una funció específica.

–Els baixos: Ben travats i fent rotlle formen el primer pis. Compten amb un equip que els dóna suport:

–Les crosses: col·loquen l'espatlla sota l'aixella del baix i l'ajuden a aguantar el pes del castell.

–Els contraforts o contracordó: se situen darrera del baix, pit contra esquena, per evitar que s'obri, s'ensorri o es desquadri el castell. S'agafen els braços i, en cas que no hi hagi crosses, passen els braços per sota del baix per fermar-lo.

–Les agulles: a l'interior del castell, de cara als baixos i amb els braços alçats. Fermen els segons.

–L'equip de mans: és format pels primers cordons de mans altes, els laterals i els vents. Tots ells ajuden els baixos a suportar els segons. Les primeres mans n'aguanten les natges des de darrere de cada contrafort. Els laterals, a cada costat de les primeres mans i darrere les crosses, els agafen per les cuixes. Els vents, entre crossa i crossa, obren els braços en creu i amb cada mà en subjecten un de diferent.

Els pisos. Un cop feta la base, ja poden començar a pujar segons, terços, quarts... Si el castell és de molta envergadura s'acostuma a afegir:

–El folre: segona pinya al pis dels segons que dóna suport als terços.

–Les manilles: tercera pinya col·locada al pis dels terços, a sobre del folre, que sustenta els quarts.

El pom de dalt. És format per les tres últimes parts del castell i va a càrrec de l'equip de "canalla" de la colla:

–Els dosos: parella d'infants que pugen sobre l'últim pis del tronc.

–L’aixecador, acotxador o cassoleta: es col·loca eixarrancat sobre les espatlles dels dosos.

–L’enxaneta: és el nen o nena que culmina el castell. Normalment hi puja per un cantó i en baixa per l’altre després de traspassar l’aixecador tot fent un gest amb el braç, l’aleta, que indica que el castell ha estat carregat.

Grallers: Ells són els que marquen les fases de construcció del castell a tota la colla, per tant, no hi poden faltar mai. Les melodies més típiques són el toc de matinades, el toc de castells, el toc de pilar i el toc de vermut.

l'autor

Ester Benach

Directora d'excel·lència i responsabilitat social

Llicenciada en Ciències de la Comunicació (UAB), Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UOC), Màster en Responsabilitat Social Corporativa (UOC)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate