Esport per a discapacitats

Yuri Fernández

8 de novembre, 2006

Des que el doctor guttmann va introduir l’esport en la rehabilitació dels pacients l’any 1945, l’esport adaptat ha viscut un creixement vertiginós. avui dia, és una eina imprescindible als centres de recuperació i un espectacle esportiu de primera línia.

És sabut per tothom que l’esport ens reporta innombrables beneficis a nivell físic i psicològic. El culte al cos, la recerca de l’estabilitat emocional o el tractament de determinades malalties són alguns dels motius que han fet que, en els últims cinquanta anys, l’esport s’hagi universalitzat i hagi passat de ser un divertiment de les classes altes a una pràctica quotidiana a l’abast de tothom. Tant és així que fins i tot els governs el comencen a considerar com un tractament mèdic més, i porten a terme iniciatives com la de l’Estat espanyol, que finançarà, a càrrec de la Seguretat Social, una part important del cost de l’abonament a una instal·lació esportiva municipal, quan el metge així ho hagi prescrit.

Però hi ha un altre tipus d’esport que ja fa molts anys que gaudeix d’aquest estatus terapèutic: es tracta de l’esport adaptat, una pràctica que en mig segle ha recorregut un llarg camí des de la pura rehabilitació dels mutilats de guerra fins a la professionalització dels equips de bàsquet en cadira de rodes.


De la rehabilitació a la competició
L’esport adaptat es divideix en tres grans àrees depenent de la discapacitat de qui el practica. Hi ha les categories de minusvàlids físics, de minusvàlids psíquics i de persones amb discapacitat sensorial (bàsicament sords i cecs).

No acabaríem mai d’anomenar totes les disciplines d’esport adaptat, però n’hem escollit dues dels extrems de les múltiples possibilitats que presenta l’esport per a discapacitats, i que van des de la rehabilitació i teràpia que es duu a terme al centre d’equitació adaptada de la Fundació La Granja, a Sitges, fins a l’alta competició d’una disciplina gairebé professional com és el bàsquet en cadira de rodes.

L’any 2004, a Sitges, es va posar en marxa la Fundació La Granja, un centre d’equitació adaptada on grups de disminuïts psíquics aprenen a muntar a cavall amb l’ajuda de la Sira Matas i la Raquel Martín, les dues joves directores de la Fundació. La Sira és experta en equitació i la Raquel és diplomada social, i defineixen així la seva manera de treballar: “Voluntat, constància i no deixar de creure mai en els somnis.” En una petita entrevista en una quadra de l’hípica m’expliquen els beneficis que aporta l’equitació als discapacitats psíquics: “Una de les més visibles és la posició de l’esquena en afectats per distròfies musculars”. Diuen que “sobre un cavall, els problemes es veuen més petits” i que per als nois aprendre a muntar suposa una gran ajuda quant a autoestima i confiança. A més, l’equitació té algunes particularitats que la fan especialment indicada per als joves en cadira de rodes: “La gent que va en cadira de rodes sempre ha de mirar amunt, mentre que sobre un cavall mires la gent per sobre”. Encara que el que més remarquen són els beneficis pel que fa a la integració social dels nois. “S’ha de pensar que la majoria de gent del seu entorn no sap muntar a cavall i que, quan volen fer alguna cosa, es troben amb frases del tipus ‘Tu no pots, tu no hi arribes”. En canvi, quan competim no són ells qui van a veure el seu germà o la seva cosina, sinó que és a l’inrevés”.

L'altre Barça de bàsquet
Josep Medina és el cap de rehabilitació funcional de l’Institut Guttmann. Quedem al seu despatx, un cubicle de vidre situat al bell mig de la sala de rehabilitació de l’hospital, i parlem del llarg camí de la rehabilitació i de com l’esport és una peça clau al centre que porta el nom del Coubertain dels discapacitats.

Un camí en què, pel que fa a l’esport, hi ha tres fases: “la rehabilitació, les escoles d’iniciació esportiva (on el pacient aprèn els fonaments de l’esport adaptat i, depenent de la minusvalidesa, pot escollir la que més li agradi) i l’última etapa, que és l’arribada a algun club esportiu“. Aquesta darrera etapa té en el Winthertur FC Barcelona-Institut Guttmann el màxim exponent, perquè és l’equip degà de la lliga espanyola de bàsquet en cadira de rodes i un dels equips més potents de la divisió d’honor.

Un dels grans problemes amb què es troba l’Institut és el referent al finançament de l’equip. El Dr. Medina en té una opinió ben clara: “El gran objectiu dels clubs de persones amb discapacitat ha de ser el de pertànyer als clubs convencionals i ser-ne una secció més. Primer, perquè per a un hospital és insostenible mantenir un equip d’alta competició i segon, perquè provocaria un efecte inclusiu a la societat, ja que equipararia l’esport adaptat a l’alta competició, a més de poder aprofitar els canals de promoció dels clubs”. Més tard, a l’entrenament de l’equip, l’Álvaro Mora, que amb 17 anys va sofrir l’amputació d’una cama a causa d’un accident de trànsit, m’explica que a l’NBA aquesta ja és una pràctica habitual i que gairebé totes les franquícies tenen secció de bàsquet en cadira de rodes.
L’entrenador, l’Óscar Trigo, diu que “parlar de rehabilitació en aquests equips és impensable. Això és un club, com diem nosaltres, d’amateurs compensats, i jo busco la màxima exigència, perquè a mi se m’exigeixen els màxims resultats”.

També comenta les particularitats d’un club com el seu. “Per una banda, quant a rendiment hem d’anar al màxim, perquè representem el Barça, un dels primers clubs d’Espanya. I, per altra banda, quant a actitud, treballem moltíssim el respecte als valors que simbolitza l’Institut Guttmann. Mai no veuràs un jugador meu perdent els papers, sobretot perquè sap que seria castigat”. Una combinació difícil que ha portat el club a prendre algunes decisions singulars. Per exemple, “el Barça ens va oferir de jugar al Picadero, però vam preferir seguir jugant aquí per l’efecte mirall que això provoca. Pensa que el nostre pavelló és contigu a la sala de rehabilitació, la qual cosa provoca un efecte molt positiu en la gent que comença un procés de rehabilitació”.

LUDWIG GUTTMANN EL "COUBERTAIN" DELS DISCAPACITATS
El primer antecedent d’esport per a discapacitats de què tenim constància el trobem el 1918 a Alemanya quan un grup de mutilats de guerra va començar a practicar esport mentre durava la seva rehabilitació a l’hospital.

Va ser un neurocirurgià alemany qui, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, va començar a construir els ciments de l’esport adaptat, primer, i del moviment paralímpic, després. Ludwig Guttmann, jueu alemany exiliat a Anglaterra per la persecució nazi, va ser requerit pel govern anglès per fundar la unitat de lesions medul·lars de l’hospital d’Stock Mandeville, un hospital desbordat de pilots de la RAF (Royal Air Force), que havien estat abatuts i que arrossegaven greus lesions de medul·la. Fins aquella època, aquests pacients morien bàsicament a causa de les llagues i d’infeccions d’orina. El Dr. Guttmann (a la foto) va concebre l’esport com un element clau en la rehabilitació dels pacients. Va constatar que l’afany de superació de les pròpies marques feia treballar molt més intensament els malalts en la seva recuperació, i que la pràctica esportiva reduïa notablement els estats d’ansietat i depressió provocats per les lesions irreversibles dels excombatents. En paraules seves, “el fi més estable de l’esport per a minusvàlids és el d’afavorir la connexió amb el món que els envolta”. L’any 1948 es van organitzar a Londres els primers jocs olímpics després de la Segona Guerra Mundial. Al mateix temps, el Dr. Guttmann va idear la primera competició d’esport adaptat, els Jocs d’Stock Mandeville, que van adquirir una dimensió internacional pel fet que hi van participar arquers en cadira de rodes provinents d’Anglaterra i d’Holanda. Des d’aquell any i amb la creació de la Federació Internacional dels Jocs d’Stock Mandeville, aquesta competició es va programar anualment i, cada quatre anys, es faria coincidir amb les cites olímpiques. Finalment, després dels jocs olímpics de Roma l’any 1960, es van organitzar els jocs de minusvàlids, amb la participació de 23 països i 240 atletes paraplègics. La llavor del que un dia esdevindrien els jocs paralímpics ja estava plantada.

D’aquesta manera, i com li va dir el Papa Joan XXIII quan el va rebre en audiència privada, el Dr. Guttmann es va convertir en “el baró de Coubertain de les persones amb discapacitat”. I no és perquè sí, ja que després d’un llarg camí ple d’entrebancs, els jocs paralímpics han crescut fins convertir-se en part imprescindible de la cita olímpica. Els seus ideals són “fomentar l’amistat i l’entreteniment entre totes les nacions. Aportar, a través de l’esport la pau. Afegint-hi el benestar social de tots els minusvàlids del món a fi de conquerir els mateixos drets i les mateixes oportunitats que la resta dels éssers humans”.

L'ALTRE BÀSQUET
El bàsquet en cadira de rodes té unes normes adaptades per compensar les diferències entre els diferents graus de discapacitats dels jugadors. Cada jugador té una puntuació que va d’1 a 4.5 punts segons l’abast de la seva lesió. Per exemple, un jugador amputat a l’alçada del genoll és un 4.5, mentre que un altre que tingui una lesió medul·lar amb afectació de les primeres vertebres dorsals serà un 1. Cada equip ha de fer les seves combinacions per tal que hi hagi 14 punts sobre la pista, amb la qual cosa l’entrenador, a més de saber de bàsquet, ha de tenir certes habilitats matemàtiques.

El bàsquet adaptat, a més, té la particularitat de ser un esport mixt a causa de la falta de jugadores per organitzar-ne una lliga femenina independent. Per compensar les possibles diferències i també per incentivar la seva presència al parquet, les noies sempre valen 1.5 punts per sota de la puntuació real. És a dir, que una jugadora mai no pot tenir més de 3 punts. Tot i això, al panorama nacional hi ha grans esportistes, com ho demostra el fet que algunes juguen a la selecció espanyola. Aquest és el cas de Sonia Ruiz i Tania Romero, integrants del Fundación Polaris World-CB Murcia, un club que ha estat el primer de professionalitzar completament l’equip de bàsquet adaptat i que vol actuar de mirall per tal que aquesta sigui la tendència en tots els altres clubs del país.

l'autor

Yuri Fernández

Partner a Global Market Business Advisers

Llicenciat en Periodisme (UAB)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate