Falta personal: crisi al col.lectiu arbitral

Yuri Fernández

1 de novembre, 2005

La campanya engegada per la Federació Catalana de bàsquet és prou explícita: “Falta personal”, no hi ha prou àrbitres per als 3.800 partits de bàsquet que es juguen cada cap de setmana a Catalunya. Tant en bàsquet com en futbol, la crisi de vocació arbitral s’accentua fins al punt que, si les coses segueixen així, en pocs anys es pot donar el cas que s’hagi de frenar el ritme de les competicions d’esport base a Catalunya per falta de personal arbitral.

I per què aquesta crisi? La majoria de persones entrevistades per a l’elaboració d’aquest reportatge apunten dues direccions. Es tracta de dos culpables situats a l’esfera més alta del panorama esportiu espanyol. Es tracta del periodisme esportiu i dels clubs de la lliga professional de futbol. En Jaume Reverter, vocal del Comitè Català d’Arbitratge de futbol, diu que “aquests missatges de crítica ferotge dels mitjans de comunicació tenen un doble efecte pervers, sobretot en l’esport de base. D’una banda, si el diari diu taxativament que els àrbitres espanyols són dolents, un pare en un camp de regional no té cap problema a dir-li de tot a l’àrbitre. Pensarà: si ho diu el diari...I d’altra banda, aquests missatges desanimen a molts nois a provar sort en la carrera arbitral. I després es parla de falta de vocació...”

Enmig d’aquesta polèmica en què clubs i periodistes escalfen els ànims a parts iguals, les declaracions d’un exàrbitre de futbol ens donen una pista de quines són les intencions reals d’aquesta croada contra els àrbitres espanyols. Ignacio Fernández Hinojosa va declarar recentment que “l’arbitratge té un futur molt negre mentre segueixi en mans de Victoriano Sanchez Arminio. El nivell dels àrbitres està baixant moltíssim i el gran culpable és Sanchez Arminio i el president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel Maria Villar, que és tan inútil i tan inepte com ell”. I és que, en un món com el del futbol, on hi ha multitud d’interessos en joc, s’ha de saber llegir entre línies perquè, moltes vegades, les coses no són el que semblen. En Valentí Junyent, màxim responsable arbitral de l’Associació de Clubs de Bàsquet (ACB), explica d’on ve i, sobretot, a quins interessos respon aquesta tempesta mediàtica: “Els àrbitres de futbol, al contrari dels de bàsquet, depenen directament de la federació espanyola. Per tant, els clubs, quan carreguen contra els àrbitres, en realitat carreguen contra la federació”.

Però aquesta no és l’única diferència entre els dos esports majoritaris d’aquest país. Junyent n’explica una altra, molt més subtil i complexa, que pot ajudar a entendre per què el futbol projecta aquesta imatge constant d’enfrontament i violència. “Jo crec que té molt a veure amb el tarannà de la gent que practica un i altre esport. Sempre s’ha dit que la gent que juga a bàsquet té un altre nivell formatiu, i és clar que sempre hi ha excepcions, però en general el bàsquet sempre ha estat molt més lligat a l’àmbit escolar i universitari que el futbol”. El que vol expressar en Valentí Junyent, malgrat que pugui ferir algunes susceptibilitats, ho podem comprovar fàcilment amb un exercici pràctic: Comparem les últimes declaracions que han fet els dos jugadors més decisius de la passada temporada d’un i altre esport, Ronaldinho i Luis Scola (MVP de la passada edició de la Lliga ACB). Després de sentir-los parlar entendrem fàcilment el que vol dir Valentí Junyent quan diu que futbol i bàsquet “són dues cultures diferents”.

Una dona a l'ACB
L’Anna Cardús és l’única dona àrbitra de l’ACB i està absolutament d’acord amb el seu cap. “L’afecció del bàsquet és molt més tranquil·la que la del futbol, té una altra manera d’entendre l’esport. Per exemple, a la Copa del Rei, pots veure les afeccions del Barça, del Madrid i de la Penya assegudes juntes. No hi ha valles de separació, ni entren per portes diferents... Per mi aquest és un dels valors més importants del bàsquet”.
 

Parlant amb l’Anna sobre les dificultats d’una dona en un món d’homes em diu que “l’única diferència és que el públic té més varietat per insultar-te. Per la resta, tot és absolutament igual. Tant pel que fa a les oportunitats com al respecte que et tenen jugadors i entrenadors”.
 

Però l’Anna s’ha topat amb un problema: “L’any passat vaig aconseguir l’internacionalitat i vaig demanar a la feina que em deixessin dividir les meves vacances per poder anar a arbitrar els partits de l’Eurolliga. De cop se’m van tancar totes les portes i he hagut de renunciar a la meva plaça d’àrbitra internacional”. Algú podria entendre que una empresa privada no fos sensible als problemes d’una àrbitra internacional, però resulta que no. L’Anna treballa al Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. Un departament que gasta milions d’euros en campanyes per promoure la integració laboral de la dona i que, pel que sembla, no pensa permetre que l’Anna sigui la primera dona catalana a arbitrar partits de la Copa d’Europa de bàsquet.

Patis d'escola
El més perjudicat per tota aquesta polèmica és, sens dubte, l’esport de base. El Joan Carles Mitjana, director tècnic de l’Escola d’Àrbitres de la Federació Catalana de Bàsquet, fa algunes reflexions sobre com i per què hem arribat a aquesta situació: “Abans l’esport de base s’articulava al voltant dels col·legis, on hi havia mestres i capellans. En aquells patis no s’hi veia res d’antisportiu. En canvi, quan van començar a manar els pares a través de les AMPES la cosa va empitjorar molt. I amb això no vull dir que hagin de tornar els capellans...”

En Joan Carles apunta que la relació entre pares, clubs i jugadors té una importància cabdal en el futur de l’esport base del nostre país. “Fa uns anys van anar a una reunió a un club, i la presidenta em va dir que ella no podia aturar els pares perquè ells eren els qui pagaven la quota. Encara hi ha una gran majoria que té aquesta concepció. És un cercle viciós”.

Els nostres veïns del nord, ja han començat a prendre una sèrie de mesures que caldria tenir molt en compte: “A França alguns clubs fan firmar un compromís eticoesportiu entre el nen, el pare i el club. Un contracte on es compromet a seguir l’ideal del club, i on queda clar que, de no seguir-lo, pot ser expulsat del club”.

Per acabar, el màxim responsable dels àrbitres catalans, vol llençar algunes preguntes a tall de reflexió: “Ens fa falta tanta competició pel que fa a petits? Fan falta tantes classificacions?”. I fins i tot qüestiona la seva pròpia feina en els àmbits de formació: “Cal la figura de l’àrbitre en les categories d’iniciació?”

Històries de regional
En Ruben Lopez Arias, a més d’àrbitre de futbol en categoria regional, és estudiant de quart curs de dret. Parla com un advocat i corre com un futbolista “11 quilòmetres de mitjana és el que arriba a córrer un àrbitre en els 90 minuts de joc”. En Ruben m’explica com, moltes vegades, aplica els seus coneixements sobre l’ordenament jurídic quan “imparteix justícia” en un camp de futbol. Per exemple in dubio pro reo és la frase llatina que expressa la presumpció d’innocència, un principi legal que resa que qualsevol acusat és innocent fins que no es demostri el contrari. Doncs bé, en Ruben opina que “en cas de dubte la decisió ha d’afavorir la conducta menys lesiva per al culpable”. Per als no iniciats en el llenguatge jurídic: si un àrbitre dubta, no ha de pitar res. I aquí no s’acaben els símils jurídics d’en Ruben. També m’explica que una vegada va llegir una sentència d’un cas d’agressió a un àrbitre on hi havia un fragment que tothom hauria de tenir molt present abans de criticar l’actuació dels àrbitres: “Els errors dels àrbitres formen part del joc, i, de fet, aquests errors són previsibles per la velocitat del joc, igual de previsibles que els errors dels jugadors”.

Oriol Camacho Marí és llicenciat en economia i àrbitre de vocació. Diu que el del futbol “és un món cruel”, i no li falta raó. A ell, sense anar més lluny, una vegada el van agredir a puntades de peu entre quatre jugadors i, gràcies a la ràpida intervenció d’altres jugadors i espectadors, no va patir lesions greus. També explica que no fa d’àrbitre per diners (un àrbitre com ell cobra entre 30 i 80 euros per partit depenent de la categoria), ho fa perquè li agrada, i cada cop hi està més enganxat. “És com una droga”, apunta. L’Oriol es mostra molt crític amb l’actitud dels pares dels jugadors de categories inferiors “en un camp de futbol la gent treu el pitjor de si mateix. A mi em fa gràcia veure pares pegant un calvot al nen per parlar malament i després veure’l posant a l’àrbitre de fill de puta cap a dalt...”.
Ens acomiadem, i en to de broma els dic: “Espero insultar-vos algun dia per la tele!”. “Tan de bo”, contesten ells. “Millor que t’insultin al Bernabeu que a un camp de sorra qualsevol”.

ÀRBITRES O ARBITRARIETAT
Arbiter és la paraula llatina de la qual deriven arbitrar, arbitri, arbitratge, etc. Significa fonamentalment testimoni o espectador. Al Diccionari de la llengua d’Enciclopèdia catalana es defineix arbitrarietat com un acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis... dictat pel caprici.

Així doncs, què és un àrbitre? I, sobretot, quina és la seva funció? El que s’espera de l’àrbitre que faci de testimoni i que doni fe del que ha vist, que piti totes les incidències i, en cas de dubte (per exemple amb la famosa frase del reglament que diu que una entrada que toca la pilota s’ha de sancionar només si està feta de manera temerària o amb una força excessiva) arbitri encara que no n’estigui segur. En aquest cas haurà de recórrer al seu propi arbitri que, quan menys segur estigui, més arbitrari haurà de ser. Ha de prendre una decisió en un segon i no pot abstenir-se davant el dubte, perquè això voldria dir decantar-se a favor d’un equip i en contra de l’altre. L’única arbitrarietat que li està prohibida a l’àrbitre és la de fer servir diferents barems per als dos contrincants.
Això és tot el que es pot demanar als àrbitres. Ni ubiqüitat ni omnipresència. Els àrbitres no són més que testimonis. Per tant, no ens queda una altra opció que admetre l’arbitrarietat com a part consubstancial del joc.

MITJANA, UN SICARI DE L'ACB
Joan Carles Mitjana és el director tècnic de l’Escola d’Àrbitres de la Federació Catalana de bàsquet. Porta 22 anys arbitrant a la lliga ACB i és l’àrbitre més veterà de l’Eurolliga. En tots aquests anys, les ha vistes de tots colors en un camp de bàsquet. Diu el Joan Carles, que el perfil ideal d’un àrbitre s’assembla bastant al d’un executiu agressiu. De fet, una vegada els van fer unes proves psicològiques a un grup d’àrbitres de l’Eurolliga. “La teva mare és una puta, ho sabies?” li va dir al Joan Carles un dels psicòlegs. Ell no va moure ni una cella. “En acabar els tests el resultat va ser concloent. El meu perfil s’acostava al d’un assassí a sou. Es veu que és dels millors per ser un bon àrbitre”.

l'autor

Yuri Fernández

Partner a Global Market Business Advisers

Llicenciat en Periodisme (UAB)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate