GAUDÍ Ment de pensador, ànima d'artista

Ester Benach

4 de novembre, 2002

En el 150è aniversari del naixement d'Antoni Gaudí llibres, conferències, associacions i institucions dediquen pàgines, hores i jornades intensives a difondre'n la veu, el càracter i l'obra. Tot Claror també vol contribuir a donar a conèixer aquest gran mestre de l'arquitectura universal i símbol de Barcelona

Estudiar la seva obra és una tasca complexa per la multitud de detalls, de formes i de materials. Estudiar el seu pensament, també. Les seves paraules, que ens arriben a través de persones que van ser-li molt properes, desprenen pensament i filosofia. Paraules d'un home que va reflexionar sobre temes tan diversos com la política, la intel·ligència humana, l'home i les seves capacitats, la natura i la Creació, els mètodes de treball, l'amor, la vida, la mort, el sacrifici…

Ombres i llums pesen sobre Gaudí per atribuir-li qualitats i dedicacions, com si es tractés d'aquells mites que els que ara són vius no van arribar mai a conèixer. Ombres que amaguen la certesa o incertesa dels que afirmen que era maçó, o dels que veuen en la seva obra un home profundament catalanista, fins i tot independentista.

Ombres des que Gaudí era nadó, perquè ningú no pot afirmar amb certesa el seu lloc de naixement: Reus i Riudoms batallen pel dret a ser ciutat natal de l'arquitecte. Hi ha documents -com el testament de 1911 o les sol·licituds de matrícula per als estudis- en què Gaudí va deixar anotat que era fill de Reus. Però, en contra d'aquests documents, alguns companys de feina afirmaven haver sentit dir al mestre, i en repetides ocasions: "Jo sóc de Riudoms". Sigui com sigui, Antoni Gaudí i Cornet va néixer al camp de Tarragona el 25 de juny de 1852.

Etern observador de la natura

Els estudiosos afirmen que la passió per la natura i la capacitat d'observació li vénen de ben petit. Abans dels sis anys, els atacs de reumatisme van impedir-li dur una vida com qualsevol altre nen. Mentre els companys jugaven, ell observava i admirava l'entorn.

Amb èpoques d'estada al Mas de la Calderera per pal·liar el reuma (lloc on hauria nascut en cas de confirmar-se la teoria de Riudoms), Gaudí va passar la infància a Reus i va estudiar a l'escola dels Pares Escolapis. Allí va rebre formació religiosa i humanística.

Als setze anys es va traslladar a Barcelona. Va acabar el batxillerat, va cursar els estudis de preparació per a la universitat i als vint-i-un anys va ingressar a l'Escola d'Arquitectura. En aquesta escola, alhora que lluitava per aprovar les assignatures, adquiria coneixements de tota mena (vegeu el quadre L'arquitecte autodidacta).

Tot i que en l'època d'estudiant va executar alguns projectes i va treballar com a delineant per a alguns professionals, en la seva trajectòria seria cabdal la coneixença amb Eusebi Güell i Bacigalupi, mecenes i, passats quaranta anys de relació, bon amic. I és que, tot i el caràcter estalviador que s'atribueix al Comte de Güell, quan es tractava de les obres d'art i socials no escatimava recursos.

L'inici del "gran" arquitecte

L'any 1883, quan Antoni Gaudí tenia trenta-un anys, va rebre tres encàrrecs que es podrien considerar els inicis de la gran obra gaudiniana i la consagració de l'arquitecte: la Casa Vicens, El Capricho i l'assumpció de les obres de la Sagrada Família.

La Casa Vicens, ubicada al carrer Carolines de Gràcia, és un habitatge amb una distribució i una estructura força simples, però decorada amb l'empremta gaudiniana. I és que en la concepció de Gaudí com a artista no només té cabuda la vessant com a arquitecte, sinó també la d'escultor, pintor, decorador... Va fusionar totes les disciplines en una concepció global de l'obra.

Per entendre la seva faceta de decorador val la pena de transcriure l'opinió que Joan Bergós escrivia a Gaudí, l'home i l'obra: "Veiem (...) que els graons, rampes graonades, passamans, àmpits, seients i mobiliari són d'una comoditat excepcional i que la situació i la forma dels poms, manetes, reixats, etc. són les més avinents per al seu maneig; no cal dir que les mides, il·luminació, ventilació i agençament tèrmic de les dependències de les seves construccions civils són veritables models d'humanització de l'arquitectura".

Al mateix temps que treballava en la Casa Vicens, va rebre l'encàrrec d'idear una casa d'estiueig a Comillas (Santander). Quan va concebre El Capricho, construït entre 1883 i 1885, Gaudí va crear una maqueta molt detallada. Aquesta maqueta seria el model a seguir per part del company de carrera Cristòbal Cascante Colom, que dirigia les obres.

En aquest sentit, no es pot assegurar que Gaudí hagués visitat mai Comillas, tot i que probablement no ho considerava necessari. Posseïa una gran habilitat per tenir en compte el més mínim detall a l'hora d'idear el projecte i també en el moment de triar els col·laboradors. Encara que molts continuen en l'anonimat absolut, tenen gran part de responsabilitat en l'obra del geni.

Va ser també l'any 1883 quan Gaudí va rebre l'oferta de fer-se càrrec del Temple Expiatori de la Sagrada Família.

La primera pedra s'havia col·locat el 1882, segons el projecte de l'arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar y Lozano, assessorat pel tècnic Joan Martorell. A causa de discussions internes, els dos van abandonar l'obra i Martorell va proposar el seu col·laborador Antoni Gaudí com a màxim responsable. A pesar que el projecte no partia de zero, el va acceptar de manera immediata i va convertir la Sagrada Família en la seva obra magna. Es poden explicar tantes coses del Temple que Tot Claror ben aviat li dedicarà un reportatge.

Del Palau Güell a Astorga

Cap al 1985, l'activitat de Gaudí s'incrementa de manera considerable. Després d'haver realitzat alguns elements per a la Finca Güell (murs d'entrada, xemeneies, elements per al jardí i la porta principal amb un drac de ferro forjat), Eusebi Güell li va encarregar la construcció del Palau Güell, que es troba al carrer Nou de la Rambla.

El Palau, inaugurat l'any 1988 amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, va ser centre de totes les mirades, de les visites més il·lustres, de crítiques i d'acudits. Avui dia, però, es considera un dels símbols de la Renaixença, de la prosperitat i de l'afany cultural de la burgesia catalana.

Aproximadament un any abans d'inaugurar-se el Palau Güell, el bisbe d'Astorga Juan B. Grau Vallespinós va triar el seu paisà Gaudí -també era de Reus i tenien bona amistat- perquè es responsabilitzés de la contrucció del Palau Episcopal, destruït a causa d'un incendi.

Obres paral·leles

Sens dubte, Gaudí devia ser un bon director d'obres, perquè mentre s'aixecava el Palau Güell, el Palau d'Astorga, la Sagrada Família i el pavelló de la Companyia Transatlàntica per a l'Exposició Universal encara va assumir dos projectes més: l'acabament del col·legi de Santa Teresa de Jesús (del qual s'havia alçat fins al primer pis) i la Casa de los Botines, a Lleó (anomenada també Casa Fernández-Andrés, els cognoms de dos comerciants de teixits clients d'Eusebi Güell).

Totes aquestes obres el van ocupar fins al 1895, quan Güell li encarregà el celler que trobem a les costes del Garraf. Les Bodegues Güell tornen a exemplificar que el geni treballava amb uns col·laboradors magnífics. S'explica que el propi Gaudí va afirmar que el celler l'havia ideat en Francesc Berenguer i Mestres, ajudant seu des de 1887.

Els "senyors de l'Eixample"

A punt d'entrar en el segle XX, Gaudí es va encarregar de la construcció d'una casa de pisos de lloguer: la Casa Calvet, al carrer Casp. L'arquitecte, per causa de les limitacions espacials i físiques amb què sovint es trobava, va utilitzar-hi tots els recursos per treure'n el màxim profit. Plànols, maquetes, motlles... I un tret molt significatiu de la personalitat de Gaudí era el seu mal geni: com que l'Ajuntament va fer-li retallar l'alçada del coronament de la casa, va presentar de nou el projecte amb una línia vermella que tallava l'obra. La va deixar inacabada. Finalment, però, la Casa Calvet es va fer com pretenia l'arquitecte i a més el consistori li va concedir el premi al millor edifici acabat de l'any 1900.

Seria aquest any quan Gaudí començaria una de les seves obres inacabades: el Park Güell. La intenció del Comte era urbanitzar la zona, de quinze hectàrees, i vendre's les parcel·les per a la construcció de setanta cases. Però no serien cases obreres com les que després va manar fer a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló. Gaudí, per plasmar aquesta voluntat, va envoltar el recinte d'un mur i d'una porta principal, darrere de la qual hi ha el famós drac que dóna la benvinguda. Segurament, la idea no va tirar endavant per causa de la mort del Comte Güell. En aquell moment, el fill va oferir el parc a l'Ajuntament i es va decidir convertir-lo en parc públic.

Durant la primera dècada del segle XX, Gaudí va dedicar-se a altres obres: Bellesguard, la decoració de la casa dels marquesos de Castelldosrius (la marquesa era filla d'Eusebi Güell), la restauració de la catedral de Mallorca i el retorn als "senyors de l'Eixample" amb la Casa Batlló i la Casa Milà. En la primera, Josep Batlló Casanovas va decicir mantenir la planta principal per a habitatge i llogar la resta d'espais. La reforma va ser total, des de la façana -que li dóna el nom de Casa dels Ossos- al pati, passant per parets, balcons, sostres i terres.

Tot just acabada la Casa Batlló, el 1906, va començar amb la de Pere Milà i Camps. En la Casa Milà o Pedrera, de pisos de lloguer, el procés de construcció va ser més senzill.

A l'interior, La Pedrera no té més parets que les de la caixa de l'escala i els envans deixen una estructura totalment lliure que se sosté amb pilars de pedra, de maó i ferro colat. Es tracta de la planta lliure que Le Corbusier propugnaria el 1915.

L'arquitecte Joan Bassegoda, conservador de la Càtedra Gaudí de Barcelona, escriu en el seu llibre Gaudí, la arquitectura del espíritu: "Un món irreal es percep passejant per aquests pisos de la Casa Milà, amb els sostres movent-se com la superfície arrissada d'un llac (...) En una sala d'estar en tres dels costats hi ha una creu, una bandera amb quatre barres i un cor: són la fe, la la pàtria i l'amor dels Jocs Florals. En el quart hi ha la signatura de l'arquitecte. (...) A més d'una obra d'art de primera magnitud, La Pedrera és un immens càntic marià".

Acabem un ràpid recorregut per la vida i l'obra de Gaudí. Recordem que va dedicar els darrers anys a la Sagrada Família. El 7 de juny de 1926 va ser atropellat per un tramvia quan es dirigia a l'Oratori de Sant Felip Neri. Tres dies més tard va morir a l'antic Hospital de la Santa Creu i, des d'aleshores, ha passat per èpoques d'oblit, de crítiques i d'ignorància.

Enguany, que es commemoren els 150 anys del naixement, Gaudí torna a resorgir. Aquells que sempre l'han recordat ens ensenyen la trajectòria i l'obra d'un home que de jove il·lusionat, ben posicionat i apassionat va passar a viure de forma ascètica i centrat en la gran passió dels últims anys: la construcció del Temple de la Sagrada Família

l'autor

Ester Benach

Directora d'excel·lència i responsabilitat social

Llicenciada en Ciències de la Comunicació (UAB), Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UOC), Màster en Responsabilitat Social Corporativa (UOC)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate