Els pares: fan bé el seu paper?

Cristian González

2 de novembre, 2009

El 67 % dels nens i nenes que estan a l’escola primària i secundària fan pràctica esportiva fora de l’horari escolar. Tot i aquest alt percentatge i la conscienciació més alta de pares i mares, l’esport d’iniciació encara ha de superar una sèrie de reptes per optimitzar-ne els beneficis.

Tot i aquest gran pas, l’esport d’iniciació encara té el gran repte de no ser un fenomen aïllat en la infància. Està comprovat que conforme la canalla es va fent gran l’exigència en la pràctica esportiva és més forta, perquè la majoria comença a iniciar-se en clubs. Al llarg dels primers anys es tracta d’una mera iniciació, però després, en estar inscrits en clubs, cada vegada se’ls exigeix més perquè la raó de ser d’aquestes entitats és competir per guanyar. Segons Albert Juncà, professor de sociologia de l’esport a Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Universitat de Vic, «cal que també hi hagi entitats que s’encarreguin de fer activitats esportives sense centrar-se només en la competitivitat».

També s’hauria reduir la diferència de nivells de pràctica esportiva entre diversos grups socials. «Per exemple, Ciutat Vella és un dels barris de Barcelona amb uns índexs més baixos pel que fa a la pràctica esportiva, i això no es deu al fet que tinguin poques infraestructures, sinó perquè la majoria de persones que hi viuen procedeixen de països on l’esport no es veu com una activitat útil i prefereixen que els seus fills adolescents comencin a treballar i a aprendre un ofici fora de les hores escolars», remarca Albert Juncà, per a qui cal fer pedagogia per equiparar la visió de l’esport que tenen les classes socials modestes a la que tenen les classes benestants, sovint més proclius a apuntar la seva prole a activitats físiques.

El paper de l'escola
Tot i els esforços fets en els darrers anys, la classe d’educació física continua sent considerada una «maria», és a dir, una assignatura amb poc nivell d’exigència per a l’alumne. «Se’m fa difícil entendre com podem considerar més important que els nanos coneguin matèries poc útils en el seu futur vital i professional i, en canvi, no es dediquin més hores a ensenyar-los a conèixer el seu cos i què poden fer per millorar el benestar físic oferint-los un bagatge motriu i cultural adequat», es lamenta Juncà, per a qui «la classe d’educació física és el millor moment perquè els alumnes s’interrelacionin d’una manera més propera, i és per això que seria fonamental desenvolupar un model d’escola en el qual els nens es moguessin més».

Josep Marí, cap del Departament de Psicologia de l’Esport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR), adverteix que «si el professor d’educació física només es dedica a fer que els nanos facin futbol, bàsquet i la cursa Navet sense dotar de continguts la classe, aleshores estarà cometent un error». El professor d’educació física és aquell que fa activitats orientades concretament a transmetre un determinat valor i, de fet, és el professor sobre qui recau més responsabilitat, perquè els altres ho tenen més complicat per inculcar valors mentre ensenyen la seva matèria. «Els valors es mamen, i a la classe d’educació física podem crear situacions en què els nanos aprenguin valors fonamentals com adaptació, compromís, autonomia i ser responsables», sentencia Marí (vegeu quadre adjunt).

Unir esforços
Al llarg dels seus vint-i-dos anys de carrera, Josep Marí sempre ha preguntat als esportistes que el van a veure si li poden dir algun valor que els hagi inculcat el seu pare o mare. «Abans gairebé tots sabien respondre’m, ara, la immensa majoria, prop del 80 %, no saben què dir-me. Vol dir això que són tontos? No, en absolut! Vol dir que la família ja no educa. Els pares d’ara han dimitit d’educar en valors», denuncia.

El poc temps disponible de què disposen pares i mares és la causa principal perquè aquests deleguin l’educació dels seus fills a l’escola, cosa que provoca el malestar de la comunitat docent. Per aquest motiu és fonamental que progenitors i escola treballin en equip. «No podem delegar sinó col·laborar els uns amb els altres, i aquí és fonamental el paper del professor d’educació física.» Actualment, hi ha instituts on es volen unir esforços. Es pretén implicar els pares i mares dels alumnes de l’escola a través de l’AMPA, més els professors, comandats pel professor d’educació física i també un tercer protagonista: els clubs en els quals els infants i joves fan esport. Es fan reunions trimestrals per establir quins valors es volen inculcar de manera coherent, coordinada i unificada. L’objectiu és que el nano rebi sempre els mateixos missatges allà on sigui.

El paper dels progenitors
Un dels problemes principals amb què es troben els docents en iniciació esportiva és l’extralimitació dels pares i mares. Els especialistes apunten que en els darrers anys s’han incrementat i agreujat els casos de mal comportament dels progenitors. «Conec entrenadors que fa molts anys que treballen amb famílies, i em diuen que es palpa que hi ha molt en joc perquè els pares, si veuen que el seu fill despunta en un esport, pensen que aquest els pot acabar retirant», explica Josep Marí. Si un nano despunta en un esport genera unes expectatives als pares, especialment si es tracta de futbol. «Jo sempre he dit que de Lionel Messi només n’hi ha un a tot el món, però que de pares de Messis n’hi ha molts», explica Marí. En aquest sentit, Albert Juncà adverteix als pares que no projectin les seves ambicions en el seu fill. «Jo els dic que, si es volen fer rics, tindran moltes més opcions si juguen a la loteria que no esperar que et surti un nano que acabi jugant professionalment, en especial a futbol, en què les possibilitats són escasses».

Educar els pares
Per evitar aquests comportaments negatius dels pares i mares, Josep Marí ha desenvolupat al llarg de la seva trajectòria professional un mètode per corregir males conductes. «Sempre faig tres xerrades al llarg de l’any: la primera la faig a l’inici de curs i es titula “Ser només pares”, en la qual els explico aquells comportaments que no són propis dels pares, com ara fer d’entrenador, d’àrbitre, de psicòleg o de directiu, i els remarco que en el moment que deixen de desenvolupar el rol de progenitors, aleshores l’esport deixa de ser una escola per a la vida i fins i tot pot ser negatiu per als seus fills.»

Al llarg de la primera xerrada, Josep Marí defineix els quatre tipus de pare que hi ha. En primer lloc, hi ha els «pares desinteressats», que són un mal menor perquè si bé no sumen tampoc no resten, senzillament es desentenen de tot el procés formatiu del seu fill o filla. En segon lloc, hi ha els «pares entrenador», que entren en contradicció amb l’entrenador i sovint li diuen al nano que faci allò completament oposat al que els demana l’entrenador. «D’aquesta manera posen en dubte les figures d’autoritat, i a la llarga se’ls pot girar en contra perquè quan el nano es fa gran no els fa cas ni a ells», comenta Marí. En tercer lloc, hi ha els «pares RACC» o «assistència tècnica en carretera», que sobreprotegeixen en excés els fills i això impedeix que el nano creixi, perquè no el deixen ni fallar, i cal recordar que l’errada forma part del procés d’aprenentatge. I, finalment, hi ha els «pares ben orientats psicològicament», que són els que es comporten com cal. «Un cop acabada la primera xerrada els ofereixo consells per modificar aquests mals comportaments», afegeix.

A meitat de curs Josep Marí fa una escapada per espiar els pares en algun partit sense que ells ho sàpiguen, i fins i tot els ha arribat a gravar. «A meitat de temporada ens tornem a reunir i analitzem el seu comportament. Els insisteixo que han de reconduir la seva manera de comportar-se i, si cal, els passo les imatges perquè els altres pares vegin què fan», explica Marí. Reconeix que «aquesta metodologia implica un cert càstig social perquè davant dels altres pares els renyo, i això resulta una eina de pressió per reconduir la situació».

A final de curs es torna a fer una reunió per treure conclusions de l’experiència i fixar objectius per a l’any vinent. Tot i les mesures, els pares canvien poc. «L’única vegada que vaig aconseguir un canvi important va ser quan vaig col·laborar al futbol base del RCD Espanyol: vaig actuar igual que sempre però en la primera xerrada vaig advertir que un factor per decidir la continuïtat del nano al club a l’hora de fer les valoracions de final de temporada seria que els pares s’haguessin comportat com cal», comenta Marí. Reconeix que «va ser un element molt útil perquè a final de temporada es va decidir no renovar dos nanos de l’equip, i es va precisar que un dels elements tinguts en compte per decidir-se per la no renovació va ser que els pares s’havien comportat molt malament. Et pots creure que la temporada següent va ser oli en un llum!?». És per això que Josep Marí considera fonamental utilitzar sancions per canviar el mal comportament dels pares.

Individual o en equip?
Una pregunta molt freqüent sobre l’esport d’iniciació és si el desenvolupament psicològic del nen o nena serà diferent en funció de si practica un esport individual o en equip. «No crec que l’esport que es triï acabi determinant el grau de sociabilitat de l’individu, perquè molts esportistes de disciplines individuals s’acaben entrenant en grup. Ara bé, el que sí que pot determinar és un major individualisme a l’hora de fer les coses», explica Josep Marí, per a qui és fonamental que el nen o nena provi moltes disciplines, perquè només així sabrà triar quina li agrada més. «Ningú no es compromet amb allò que no tria i aquí és on molts pares s’equivoquen, perquè molts volen saber des d’un principi per quin esport té talent el seu fill o filla», assenyala Marí.

Superar els estereotips
Encara en l’actualitat hi ha estereotips sobre els denominats esports per a nens i esports per a nenes. El futbol continua sent un esport majoritari per a nens en un 43 %, mentre que les nenes aposten més per fer dansa o natació sincronitzada. El sociòleg Albert Juncà explica que «els estereotips de gènere depenen de la cultura de cada país, com és ara, per exemple, el cas del futbol, que majoritàriament és de nois a tot el món però que, en canvi, als EUA és més de noies».

Albert Juncà destaca que, de manera pionera, en alguns llocs ja es treballa en un model que s’adequa als interessos i les necessitats de l’individu. «Abans era estrany trobar nois que no fessin bàsquet o futbol per pressió social, i ara cada vegada n’hi ha més que prefereixen fer altres esports. Passa el mateix amb les noies, que s’atreveixen a fer disciplines més per a nois.» D’altra banda, Josep Marí també recomana que durant els primers anys es practiquin esports en equips mixtos.

QUATRE VALORS QUE CAL INCULCAR
Adaptació: els grans esportistes d’elit tenen un factor comú: davant de l’adversitat n’aprenen i s’hi adapten. Mai no es queixen. D’aquí, se n’extreu una frase molt interessant que no tan sols podem aplicar a l’esport sinó també a la vida: «Els perdedors es queixen, els guanyadors aprenen.»

Compromís: assumir el sacrifici, la constància, les renúncies i ser exigent amb un mateix.

Autonomia: fer que l’infant estigui capacitat per assumir responsabilitats i tingui iniciativa pròpia com més aviat millor.

Educar en la responsabilitat: el nano ha d’estar capacitat per prendre decisions i assumir les conseqüències d’aquesta decisió.

l'autor

Cristian González

Llicenciat en Periodisme (UPF), Llicenciat en Història Contemporània (UB), Màster en Comunicació Empresarial Especialitat en Tecnologies Digitals (UPF).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate