PEDRA VIVA Treballadors del temple ens parlen amb passió de la seva feina

Ester Benach

6 de novembre, 2002

El Temple de la Sagrada Família parla. Ho fan les seves parets, que amaguen un significat en cada racó, també les pedres que es moldegen per aconseguir aquella escultura que transmeti emocions i, ho fan, per descomptat, totes aquelles persones que dia rere dia hi treballen pensant, picant, moldejant, soldant o acompanyant a tots els visitants

Acostar-se a la Sagrada Família és tot un plaer. Més enllà d'autobusos que col·lapsen el trànsit; més enllà de turistes despistats que obren els ulls -i els zooms de les càmeres- per intentar així copsar en una sola mirada la immensitat d'una obra plena de detalls, de formes i colors; més enllà, fins i tot, dels nervis d'aquells que vivim a la ciutat i que submergits en la quotidianitat no sabem aturar el rellotge de la pressa per contemplar... Més enllà trobem un temple que s'aixeca esplèndid i que amaga darrere les seves parets els treball, l'esforç i els pensaments de més de 100 persones que dia a dia -i ja fa 119 anys- viuen encoratjades per fer realitat el gran somni arquitectònic de Gaudí.

Un Temple expiatori

"És una obra que està en les mans de Déu i en la voluntat del poble". Aquesta era una de les frases més repetides per Antoni Gaudí. I és que el temple de la Sagrada Família duu en el seu nom la paraula "expiatori", que vol dir que només es pot nodrir de donacions i almoines.

Aquest fet és cabdal per entendre el ritme de construcció del temple, que des de 1883 ha passat èpoques molt crítiques, com el 1914, l'any en què Gaudí va haver d'aturar les obres per falta de mitjans econòmics dedicant-se mentrestant a revisar projectes i maquetes de les naus. O com el 1936, amb la Guerra Civil que va portar a 20 anys de quasi nul·la activitat (a més, va produir-s'hi un incendi que va destruir molts plànols i dibuixos, per bé que van quedar il·leses les maquetes.

Avui, veiem com la Sagrada Família avança de pressa i a bon ritme. I és que l'augment de les visites turístiques representa un bon finançament. Durant l'any 2001 van visitar-la més d'un milió i mig de persones i, a mitjans del 2002, les xifres indiquen que el còmput anual superarà en escreix aquesta xifra.

La Sagrada Família és el monument més visitat de Catalunya i les darreres dades del mes d'abril indiquen prop del mig milió de persones, més de 80.000 visites més que l'any passat per aquestes dates.

Teresa Martínez i de Dalmases, patrona de la Junta Constructora i Relacions Públiques afirma que "el Temple avança en funció dels diners que hi ha, mai endeutant-se, però si segueix aquest ritme podria estar pràcticament acabat d'aquí a uns 20 o 30 anys" .

L'obra acabada

Hi ha qui sosté que la Sagrada Família hauria de ser una obra inacabada i a qui no li agrada veure la mescla d'estils que comporta qualsevol construcció que perdura al llarg de dècades. Però aquells que viuen immersos en la vida i el creixement de l'obra tenen una resposta clara per als més detractors. Teresa Martínez, per exemple, no deixa d'inquietar-se davant el dubte de si cal acabar l'obra de Gaudí. Ella, com tots els que hi treballen, tenen clar que "qui ho afirma no coneix el projecte o no l'entén. A qui li passa pel cap que Gaudí ideés un projecte d'aquesta envergadura pensant en que no s'acabaria?". Quant a la marcada diferència d'estils, sobretot entre la façana del Naixement i la de la Passió, Martínez afirma que cal saber quin significat tenen i contextualitzar-les en el moment en què Gaudí les concep, així com en el moment que es construeixen: "La façana del Naixement la fa Gaudí volent expressar amb un estil més barroc l'explosió de vida; en canvi, la de la Passió significa la mort i, per tant, està tractada de manera més sòbria."

El debat, però, el conclouen les paraules de Gaudí: "Ja sé que el gust personal dels arquitectes que em succeeixin influirà en l'obra, però això no em dol; trobo que encara beneficiarà el temple. Marcarà la varietat del temps dintre de la unitat del pla general. Els grans temples no han estat obra d'un sol arquitecte".

La Bíblia en pedra

El biògraf de Gaudí, Joan Bergós, descriu en el seu llibre una anècdota que mostra la voluntat de Gaudí de reflectir la Bíblia en pedra. Explica que una tarda se'l va trobar assegut davant la taula amb una llibreta oberta i que, en veure'l, li va comentar: "Veu? En aquesta plana hi ha tota la Doctrina Cristiana". De fet, no arribava a una pàgina i Bergós afirma que hi va trobar un "quadre sinòptic amb tots els conceptes fonamentals enginyosament relacionats".

Manoli Ramiro, guia en visites de protocol i treballadora del punt d'informació, ha hagut d'estudiar a fons Gaudí, però també la Bíblia: "A la Sagrada Família tot és simbòlic. Cada torre és un apòstol, cada façana és una part de la vida de Jesús... Aquesta obra no només és bonica, està plena de sentit".

Gaudí plasma en la Sagrada Família tots els seus coneixements de la litúrgia, que són molts, n'estudïa l'acústica, la il·luminació, la geometria, la matemàtica, experimenta nous mètodes de construcció, aprofita els recursos de la ciència mecànica i de la indústria, utilitza motlles per crear formes verídiques ja fossin animals o persones... I de tots aquests factors en tenia una opinió formada, a vegades molt contrària a la d'altres arquitectes. És el cas de l'ús del motlle com a eina que permetia copsar tots els detalls dels elements de la natura i les figures per després traslladar-los de manera fidel a la pedra o el guix. I deia Gaudí: "Trobo tan ridícul aquest menyspreu a l'emmotllat com la pedanteria dels pintors i escultors que es donen de menys per consultar el natural i fan les figures de memòria".

Dels models -fossin amics, coneguts, moribunds, animals diversos...- en treia motlles que retocava i treballava... Dels motlles, reproduccions a escala que tornava a retocar... De les reproduccions a escala, la peça de guix a la mida definitiva, que col·locava i corregia segons la llum i el conjunt que formava amb els elements veïns.

Un mètode laboriós i lent que, en gran part, segueix vigent avui en dia. És per això que, per molts avenços tecnològics i diners de què es disposi, la Sagrada Família és una obra que requereix temps, paciència i la visió detallada i estudiada dels seus experts.

Deixebles del segle XXI

El 1883, quan Gaudí va acceptar fer-se càrrec del Temple Expiatori de La Sagrada Família, tenia 31 anys. Encara no era un arquitecte consagrat, però, sens dubte, és la Sagrada Família el que li marcarà la vida. Va dedicar-hi la resta de la seva vida, 43 anys. D'aquests, els últims 10 anys amb total exclusivitat renunciant a nous projectes, a clients, a diners i, fins i tot, traslladant-s'hi a viure.

En aquests darrers anys, Gaudí no és el mateix jove il·lusionat i apassionat que va assumir el projecte. Un seguit de circumstàncies canvien la seva personalitat i viu de manera plenament austera i ascètica. "Els més grans amics són morts: no tinc família, ni clients, ni fortuna, ni res. Així puc entregar-me totalment al Temple".

Molts creuen que, justament en aquest darrer tram de la seva vida, explosiona en ell la genialitat. En paraules del seu biògraf Joan Bergós "la producció dels seus deu anys darrers passa els límits de la més elevada arquitectura emportat per una creixent exultació lírica".

Els "deixebles de Gaudí" faran possible l'acabament de la seva obra en les primeres dècades del segle XXI.

Com Pol Vila, qui treballa al taller de modelistes, en una feina que li ha permès entendre l'arquitectura gaudiniana: "Res és fruit de la inspiració del moment. Tot té la seva lògica, la seva geometria... És una arquitectura brutal i, en contra del que sembla, no és difícil d'entendre". La seva feina consisteix a fer els models en guix, de tamany real i segons els plànols dels arquitectes, d'on sortiran els motlles que serveixen per fer el prefabricat. Però, abans d'arribar al model, hi ha la feina de les maquetes i de projecte: "Tots els projectes es fan a escala 1/10 o 1/25 i es van provant per veure que tot quadri bé".

Com ell, més de 100 persones treballen cada dia al Temple: paletes, picapedrers, mabristes, arquitectes, etc., que pertanyen a l'obra o a empreses contractades per la Junta Constructora. I el ritme actual és trepidant. Les escoles, que estaven al carrer Mallorca, s'estan traslladant cap al xamfrà de Sardenya, en una operació que ha d'estar llesta a l'estiu. I si observem el Temple des de Mallorca veurem com no para de créixer la façana de la Glòria, que il·lustrarà l'home dins l'ordre de la Creació, el seu origen i la seva fi, les Benaurances, les virtuts i els pecats capitals, l'infern i el purgatori...

Mentre la construcció avanci, nous significats s'aniran plasmant i quan es posi el punt i final serà quan podrem descobrir de manera definitiva la genialitat d'Antoni Gaudí

L'origen del temple

Era un dia de Sant Josep de 1882 quan es col·locava la primera pedra d'un temple dedicat a la Sagrada Família.

La idea naixia arran de la proclamació de Sant Josep com a patró de l'Església Universal en el Concili Vaticà I, de mans de Josep Maria Bocabella Verdaguer, un llibreter barceloní que havia creat l'Associació de devots de Sant Josep per implantar les teories socials de l'Església Catòlica al món obrer català. Bocabella va aconseguir comprar, el 31 de desembre de 1881, el solar més gran de l'Eixample, uns terrenys del terme de Sant Martí de Provençals, en una zona anomenada el Camp de l'Arpa.

Un cop iniciades les obres a càrrec de l'arquitecte diocesà Francesc de Paula del Villar i Lozano, la falta d'entesa entre aquest i Joan Martorell -que formava part de la Junta del Temple com a assessor tècnic- per com calia construir els pilars i els murs de la cripta va motivar que Villar renunciés a l'obra, perquè no es feia com ell desitjava.

I és aquest fet fortuït i casual el que fa entrar en escena Gaudí. Bocabella, quan Villar dimiteix, demana a Martorell que es faci càrrec de l'obra. Per educació Martorell rebutja l'oferiment, però proposa per a la feina el seu col·laborador Antoni Gaudí, el qual redissenya un projecte nou i més ambiciós.

El turista despistat

Quan Tot Claror arriba al Temple són les deu del matí. Només hi ha un grup escolar a punt per començar la visita i un turista despistat que intenta convèncer el noi d'atenció al públic perquè li deixi pagar 10 entrades amb la targeta (no duu diners, no té pin per treure'n del caixer i, per no tenir, no té ni la cartera per por a que algun carterista li prengui).

Al cap d'una hora, l'entrada és ja un formiguer i s'hi formen les primeres cues. El coordinador de taquilles, l'Ismael Pernas, controla que tot rutlli, atén els problemes dels turistes amb el tipus d'entrades i resol dubtes, alguns dels quals ben surrealistes. Potser per la confusió de l'entrada combinada (visita a la Sagrada Família més visita a la casa-museu de Gaudí que es troba al Park Güell), un turista despistat pregunta si pujant per l'ascensor s'arriba al Park Güell.

A les dotze, la cua de l'ascensor és notable o, millor dit, llarga, mentre nosaltres tenim la sort de fer-hi un viatge solets per parlar amb Vicens Johncox -que acompanya els turistes despistats al llarg dels 65 metres que recorre l'ascensor. En tres hores i mitja realitza uns 60 viatges mentre algun turista espantat -pujada sí, pujada no- crida perquè té vertigen.

Alguns els torna a baixar, els altres es disposen a enfilar-se per les escales còniques que arriben a 90 metres. Quan els torna a recollir, un turista despistat diu que les columnes es mouen -de fet ho assegura i afirma que al final t'hi acostumes- mentre un altre pregunta amb bona fe cada quan es rega el xiprès (i assenyala amb el dit la façana del Naixement).

A punt d'acabar la visita, alguns d'ells entren a la botiga. La Carme Pastor fa 24 anys que hi treballa i sap que el més normal és que hi comprin alguna postal, el producte estrella. Davant nostre, una parella japonesa -dels que més compren, segons la Carme- s'enduu una figura de la Sagrada Família, el drac del Park Güell i potser una desena de pins.

Quan surten de la visita, el turista despistat s'ha convertit en un turista il·lustrat que ja coneix millor Antoni Gaudí. Ja no anomena el Temple la "Granada Família" i ha descobert que l'única cosa que podria unir de manera física la Sagrada Família i el Park Güell és un telefèric d'uns quants metres de llargària.

l'autor

Ester Benach

Directora d'excel·lència i responsabilitat social

Llicenciada en Ciències de la Comunicació (UAB), Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UOC), Màster en Responsabilitat Social Corporativa (UOC)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate