T'expliquem les fases de recuperació en la ruptura del lligament creuat anterior

Neus Vives

3 d'octubre, 2012

La ruptura del lligament creuat anterior és molt freqüent entre les persones que practiquen esports de contacte com ara el futbol o l’esquí. Per superar aquest tipus de lesió és necessària una intervenció quirúrgica i una fase posterior de rehabilitació dividida en tres etapes.

El lligament creuat anterior (LCA) està situat dintre l’articulació del genoll, de manera que des de fora no el podem veure ni tocar. És un lligament petit però molt robust que uneix el fèmur amb la tíbia i que evita que aquesta es desplaci cap endavant, tot donant estabilitat al genoll. Un cop s’ha trencat només es pot reparar amb cirurgia i una bona rehabilitació posterior.
    
Anatomia
Tothom ha sentit a parlar en alguna ocasió dels lligaments creuats del genoll i molts coneixem algú a qui han operat; així i tot, hi ha conceptes que encara es barregen. Dins el genoll hi ha dos lligaments creuats, l’anterior (LCA), que va de la part central de la tíbia al còndil femoral extern i de davant a darrere, i el posterior (LCP), que va de la part posterior de la tíbia al còndil femoral intern. La funció d’aquests lligaments és estabilitzar el genoll en sentit anteroposterior i en menor grau en la rotació de l’articulació.
Durant la vida diària, el LCP suporta una tensió més forta que el LCA, excepte quan baixem escales i, en canvi, les ruptures del segon són molt més freqüents.

Amb aquest lligament trencat es pot fer una vida activa sense limitació funcional, compensant la falta d’estabilitat amb una bona musculatura de quàdriceps, tot i que en esportistes s’aconsella la intervenció quirúrgica per poder retornar a l’activitat esportiva. La falta de lligament pot produir risc de trencament del menisc i aparició de processos degeneratius articulars del genoll (entre el 60 % i el 90 % dels pacients al cap de 10-15 anys de la lesió).

Mecanisme de lesió
La gran majoria de les lesions, entre el 70 % i el 90 %, es produeixen per un mecanisme indirecte, és a dir, per un mal gest forçat propi, sense que hi hagi cap cop ni cap contacte amb una altra persona o objecte. La ruptura es produeix en fixar el peu a terra i fer un gir brusc del genoll (rotació externa) inclinant-lo cap a dins (valg). Per exemple, en saltar i caure amb el genoll mal recolzat o en frenar bruscament després de córrer.

Els esports amb més incidència de lesions de lligament creuat són el futbol, el bàsquet i l’esquí. També s’ha vist que les dones tenen més propensió a lesionar-se que els homes, per les seves característiques anatòmiques.

En els traumatismes directes forts sobre la cara externa del genoll o en els indirectes molt enèrgics es pot produir una lesió combinada més greu: la ruptura del lligament lateral intern, el menisc intern i el LCA, anomenada la tríada d’O’Donoghue o tríada desgraciada.

Diagnòstic
Per diagnosticar una ruptura de LCA ens basem en l’exploració física i la clínica: un genoll inflat i amb sang a l’interior (hemartrosis), inestabilitat de l’articulació que nota el pacient (sensació que li falla) i que apareix a les proves específiques d’inestabilitat anterior (test de Lachman) i el ressalt en rotació interna.

Les proves complementàries, com ara la ressonància magnètica, són útils a l’hora de decidir la intervenció quirúrgica, ja que informa exactament de les possibles lesions associades de menisc i cartílag i el tipus de ruptura de LCA, tot i que pot donar falsos negatius a mesura que passa més temps d’ençà de l’accident.

Tractament
El tractament quirúrgic és el més aconsellat en la majoria dels casos. Les situacions en què no estaria indicat són en persones d’edat avançada i poca activitat física i en genolls en què el grau d’inestabilitat és mínim. Si hi ha lesions meniscals o de cartílag associades, val més fer un tractament precoç i reparar totes les estructures al mateix temps. La cirurgia més habitual és l’artroscòpica, en la qual, sense obrir l’articulació, es practiquen tres petites incisions a la pell per introduir un visor i l’instrumental dins el genoll i es repara el lligament. Aquesta tècnica implica molt poca agressió quirúrgica i molta precisió.

La tècnica quirúrgica consisteix en la reconstrucció del lligament amb un empelt que pot ser del propi cos (autòleg) o de banc de teixits, provinent d’un donant i conservat per via de la congelació (plàsties crioconservades) o la dessecació (plàsties liofilitzades). L’empelt es pot obtenir, tant si és propi com de donant, de la part central del lligament rotulià amb dues pastilles òssies als extrems (tècnica os-tendó-os) o de part dels tendons dels músculs semitendinós i recte intern. La plàstia es fa passar per uns túnels ossis practicats al fèmur i a la tíbia i es fixa amb uns implants que solen ser metàl·lics de titani (cargols interferencials) o de material reabsorvible. Quan el tendó està col·locat amb la orientació i la tensió correctes, es comença la rehabilitació i al cap de cinc o sis mesos de la intervenció el tendó adopta les característiques d’un lligament.

Rehabilitació
Tant si s’utilitza una tècnica com una altra el postoperatori d’una lesió de LCA són entre sis i nou mesos de recuperació. La rehabilitació es diferencia en tres fases de tres mesos. La primera fase consisteix a recuperar el balanç articular, sobretot, i a fer treball isomètric muscular. A la segona fase es treballa la propiorecepció, la tonificació muscular progressiva i es comença a iniciar la carrera suau. A la tercera fase, la persona s’incorpora progressivament a l’activitat esportiva específica, inicialment sense contacte.

Una ràpida participació a l’activitat física estimula el metabolisme, la vascularització i la recuperació del nou lligament fins a obtenir la força i la mida igual que el lligament normal, tot i que per a la reincorporació a la pràctica esportiva de competició s’aconsella esperar més temps per evitar l’aparició posterior d’artrosi en pacients intervinguts. El cartílag articular no torna a estar completament íntegre fins al cap de dos anys de la intervenció.

Amb la millora de la tècnica quirúrgica i sobretot amb una bona rehabilitació, els resultats de les lesions del lligament creuat anterior han millorat molt tant des del punt de vista funcional com del confort del pacient.

l'autor

Neus Vives

Cap de l’Àrea de Salut del Claror Cartagena

Metge especialista en Medicina de la Educació Física i l’Esport (UB)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate