Pep Marí: «No pots anar de col·lega amb l’esportista»

Cristian González

29 de gener, 2013

Entrevistem un dels psicòlegs de l'esport amb més reputació a Catalunya, en Pep Marí, que exerceix la seva professió des del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat.

Per aconseguir resultats en l’esport d’elit cal ser molt dur?
Si jo haig de fer que tu ofereixis el teu màxim rendiment sempre, segur que hi haurà un conflicte entre tu i jo tard o d’hora. Perquè si no hi ha conflictes vol dir que jo no t’estic forçant a treure el teu màxim rendiment.

Màxim rendiment significa rendir per damunt de les pròpies possibilitats?
No. En l’àmbit esportiu, el màxim és la millor marca que té l’esportista al llarg de la seva carrera. El màxim és allò que una persona pot donar en el millor dels casos. Ara bé, remarco l’expressió «pot donar». És clar que si li exigim per sobre del que pot donar passen dues coses: la corda de la confiança entre l’entrenador i l’esportista es trenca i ja no es pot recuperar. Es trenca la confiança i la relació entre tots dos. Per tant, s’ha d’exigir però sabent el límit de cadascú perquè si ens passem, es trenca la relació.

Com s’ho fa l'entrenador per saber si l'esportista està oferint el màxim?
La manera de fer-ho és basar-se en dos elements. En primer lloc, l’experiència, és a dir, què m’has anat oferint fins ara al llarg de la teva evolució. Quantes vegades m’has dit que no eres capaç i al final ho has estat? L’experiència diu a l’entrenador que moltes vegades quan l’esportista diu que no és capaç en el fons sí que ho és. Per tant, no val que l’esportista digui que ja no pot més si l’entrenador té l’experiència que li demostra que sempre que se li ha exigit, l’esportista al final ha evolucionat i millorat la seva marca. L’entrenador no es pot refiar només de les sensacions de l’esportista perquè potser aquest no es coneix prou i no sap que ha de saber pair millor el patiment.
En segon lloc, combinat amb l’experiència, és fonamental treballar en equip.

Treball en equip?
Vull dir treballar amb diferents professionals que representen diferents aportacions a l’esport. Científics o especialistes que tenen formació i experiència en aquell àmbit, que coneixen els esportistes perquè hi han treballat altres vegades i que quantifiquen les coses. Els científics en l’esport fan una aproximació objectiva. Utilitzant els números objectius es pot assessorar un esportista. A més, sempre hi veuen més vuit ulls que només dos. Si ens basem en un seguiment científic de l’esportista i amb l’experiència que té l’entrenador treballant i exigint a l’esportista, podrem afinar més a l’hora de saber quin és el màxim i el límit de l’atleta i evitar que es trenqui la corda de la confiança.

També hi intervé la força de voluntat de l’esportista
Més que força de voluntat és tolerància. L’esportista ha de tolerar moltes coses: les càrregues d’entrenament, el dolor, el risc, l’estrès i la pressió a l’hora de demostrar que pot fer allò que se li exigeix i també ha de tolerar moltes incerteses que tindrà sobre el programa d’entrenament que se li imposa. I el que més desgasta és l’exigència del dia a dia. Com més tolerància tingui l’esportista més podrà demanar-li l’entrenador però, això sí, sense passar-se. Perquè si es passa pot provocar la lesió de l’esportista o pot afectar la relació de confiança que té amb ell. La recepta per no passar-se és experiència, treball en equip i coneixement científic.

S’ha de ser rígid, dur i estricte?
Sí. Perquè si no, no hi arribarem. No es pot anar de col·lega perquè l’esportista pot confondre els rols. En una relació professional en la qual l’atleta és entrenat per millorar no es pot tenir una relació d’amistat. L’entrenador està per fer millorar l’esportista i això requereix exigència perquè l’objectiu és fer canviar i evolucionar l’esportista. L’entrenador ha de voler canviar el seu pupil.

Hi ha d’haver un moment per a tot?
Evidentment. Hi havia un entrenador soviètic de gimnàstica que deia «després d’estudiar una mica els esportistes arribo a la conclusió següent: la combinació ideal és tres carícies i un clatellot».

Quan arriba la frustració?
La frustració ve quan no pots aconseguir l’objectiu que persegueixes perquè malgrat posar-ho tot de la teva part al final no et surt el que vols fer. Aquí pot passar que l’objectiu no estigués ben formulat perquè no era realista i estava fora de l’abast. Quan ens proposem un objectiu ha de ser difícil però realista, no un impossible. Tampoc no ha de ser fàcil perquè aleshores no genera il·lusió. Cal trobar l’equilibri entre el que és possible i el que és difícil.
L’altra possibilitat del fracàs és que l’esportista no ha treballat prou bé potser per una mala planificació de l’entrenament o per un excés de relaxació.

l'autor

Cristian González

Llicenciat en Periodisme (UPF), Llicenciat en Història Contemporània (UB), Màster en Comunicació Empresarial Especialitat en Tecnologies Digitals (UPF).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate