Heroïnes durant quinze dies: El 'boom' del waterpolo femení als Jocs Olímpics

Raúl Morón

22 de gener, 2013

Sense gaire ressò, les jugadores de la Selecció Espanyola de Waterpolo femení van aconseguir una classificació històrica per als Jocs Olímpics de Londres, on davant la sorpresa de la majoria es van penjar una medalla de plata que les va portar a la fama. Mesos després el waterpolo femení torna a situar-se entre el silenci i l’oblit.

De tant en tant, Laura Ramos encara obre la capsa on té guardada la medalla de plata abans de trobar-li un lloc més segur, «un cop passi tot el rebombori». Aquest rebombori, com explica la portera de la Selecció Espanyola i del CN Natació Sabadell, es fonamenta bàsicament en la curiositat d’alguns familiars i amics que encara no han vist el metall de prop. Ja no tant pels mitjans de comunicació, que aquest estiu van centrar part de la seva atenció sobre la Selecció Espanyola femenina de Waterpolo, sotscampiona olímpica a Londres, però que després d’uns mesos «ja no hi són; ens continuen seguint, però ja no tant com als Jocs», observa la Laura, que compagina l’esport d’elit amb els estudis de bioquímica.

Pocs eren els optimistes que comptaven, abans del gran esdeveniment d’aquest estiu a la capital anglesa, amb una medalla del waterpolo femení. No entraven en els pronòstics, tot i que ja hi havia veus que avisaven de les possibilitats després del bon rendiment a la Kirishi Cup de Rússia i al preolímpic de Trieste de les noies que dirigeix Miki Oca. Un dels més confiats era l’exwaterpolista Dani Ballart, medalla de plata a Barcelona 92 i comentarista de TVE a Londres. Ho recorda el periodista Ernest Riveras, especialista olímpic a la televisió pública espanyola: «És cert que el waterpolo femení no apareixia a les travesses, però Dani Ballart no parava d’intoxicar-nos, en el bon sentit de la paraula, alertant del bon paper que podien fer les noies als seus primers Jocs».

Però tot i els bons símptomes, fins i tot abans que l’equip es classifiqués per disputar la gran final contra els Estats Units, TVE tenia dubtes de si emetria l’últim partit en obert o en diferit, al seu primer canal o a Teledeporte. «Quan va arribar Espanya a la final no va haver-hi dubtes, però sí que hauria estat un dels esdeveniments que s’haurien emès en diferit a la nit», confessa Riveras. Els colors de la bandera d’una de les finalistes van ser, en aquest cas, decisius per emetre el waterpolo femení en directe i pel primer canal, no com en el cas del futbol, inamovible a La 1. Sense la presència d’Espanya, eliminada a la primera fase, la final entre Brasil i Mèxic va tenir un 13,6 % de quota de pantalla i va ser seguida per 1.453.000 persones. L’encertada aposta pel waterpolo femení també va donar una bona resposta a TVE per part de l’audiència: gairebé dos milions d’espectadors la van seguir (16,5 % de share).

Èxit inesperat i fugaç
Tampoc entre les jugadores no hi havia un sentiment de seguretat respecte a quin seria el rendiment en la seva primera participació olímpica. «Ens vam sorprendre a nosaltres mateixes i no, a la vegada. Des del 2010 que som amb el mateix equip, gairebé les mateixes jugadores, i totes sabem què volem i com ho hem de fer. Aquest any els resultats ens han acompanyat, però mirem enrere i observem que el treball sempre ha estat el mateix», argumenta Laura Ramos. Una mentalitat que no va evitar la incredulitat de les jugadores durant les hores posteriors a la victòria davant Hongria en semifinals. La portera de la selecció ho recorda amb simpatia: «Amb la Jennifer Pareja, la meva companya d’habitació, no podíem parar de repetir “que fort, que fort”. Eren les dues de la matinada i l’emoció i l’adrenalina no ens deixaven dormir.»

Una de les claus de l’èxit va ser la confiança de tot el grup i la mentalitat guanyadora que es va instal·lar en les jugadores després de la classificació a Trieste, resumida en una de les frases que el seleccionador, Miki Oca, va dirigir a l’equip un cop van aconseguir el bitllet: «A Londres no hi anem de vacances.» Un fet que, tal com explica el tècnic madrileny, «les jugadores no tan sols van entendre sinó que van compartir sent conscients que tenien el nivell i el joc adequats per arribar on vam arribar». Els Estats Units, contra qui Espanya va empatar a la fase de grups (9-9), els va privar de la medalla d’or, però les llàgrimes després de la final no van ser de tristor sinó d’alegria, un símbol de l’èxit que significava per a un equip tan jove i inexpert pujar al segon esgraó del podi en la primera participació olímpica. 

«Es van convertir en estrelles mediàtiques», diu el periodista Ernest Riveras. «Quan vam arribar de Londres va ser una bogeria. Un dia a la ràdio, un altre dia a la televisió», rememora la defensora de la porteria de la selecció. Però després d’uns mesos, els mitjans han desaparegut, no estan a les piscines. El mes d’octubre passat es va celebrar la Supercopa femenina entre el CN Sabadell i el CN Sant Andreu, amb la presència de set de les sotscampiones olímpiques i el partit, amb victòria final per a les sabadellenques (11-5), no es va televisar.

I no tan sols el primer títol de la temporada ha quedat desemparat del ressò mediàtic, sinó que cap televisió, ni estatal ni autonòmica, no emetrà enguany ni un partit de la lliga femenina. «Crec que hi ha un greu problema de política comunicativa de les federacions, no s’inverteix. I el més flagrant és que el 2013 se celebra un mundial a casa nostra i no hi ha una política clara per fomentar el waterpolo aprofitant l’èxit de les noies a Londres.» És la veu crítica de Dani Pajuelo, exwaterpolista professional, periodista i autor de l’anuari del waterpolo català, el qual a la vegada considera que la normativa de l’esport «tampoc no ajuda a fer que sigui més espectacular per a televisió, la gent vol atacs i gols i els partits cada vegada són més lents. Dels 30 segons de possessió en cada atac, 20 els gasten en la transició d’una porteria a l’altra».

Consolidar la relació
A Espanya el futbol és l’esport rei, el producte televisiu més consumit (el 2011, l’enfrontament de Lliga de Campions entre Barça i Madrid va ser el més vist amb catorze milions d’espectadors i un 67 % de quota de pantalla) i és difícil trobar a la graella altres esdeveniments que no siguin de bàsquet, motor o tennis que s’emetin amb regularitat. «El waterpolo no és un esport espectacular per televisió. No quan les piscines estan poc il·luminades, és complicat veure les accions de sota l’aigua...», planteja Riveras com una de les possibles causes del poc seguiment del waterpolo a la petita pantalla, i afegeix: «en els Jocs Olímpics això se soluciona amb moltes càmeres, diverses de subaquàtiques. Però en les competicions espanyoles això costa molts diners».

A Laura Ramos tampoc no li sorprèn que la premsa hagi passat de publicar reportatges a les pàgines centrals a dedicar senzilles ressenyes dels resultats de la jornada, tot i que el suport del paper o a través de la ràdio, la difusió no comporti tantes dificultats com a la televisió. «Sempre ha estat així», reconeix i, no obstant això, només té paraules d’agraïment per als mitjans que, durant algunes setmanes, han fet de trampolí perquè el waterpolo femení obtingués el reconeixement merescut. «El que hem fet aquest estiu ha estat una fita molt important per sortir als mitjans, perquè parlin de nosaltres i perquè sàpiguen que existeix el waterpolo femení. Però durant tot l’any seguim entrenant i jugant i és difícil que la gent s’interessi si els mitjans no fan res per informar d’alguna cosa més.»

Als agraïments s’hi afegeix Miki Oca, que considera que la relació entre els mitjans de comunicació i el waterpolo «és força bona», però que «sí que es podria millorar fent-la més constant i freqüent. Amb més seguiment hi hauria més comunicació sobre el nostre esport, seria molt positiu per a nosaltres perquè ens poden ajudar també a aconseguir espònsors i a donar més visibilitat a la nostra feina».          

Responsabilitat compartida
Per a Ernest Riveras és evident que la presència i el ressò del waterpolo femení als mitjans de comunicació és una responsabilitat que comparteixen les federacions esportives i els professionals de la comunicació: «Els mitjans anem a la solució més fàcil, omplir els minuts amb futbol i, en aquest sentit, crec que la guerra està perduda», i matisa «tenint en compte que el futbol, a Espanya, és el més important». Però també carrega part de la culpa als organismes federatius i els clubs, que són «incapaços de rendibilitzar l’èxit obtingut pel waterpolo femení del no-res, gairebé sense suport, organitzant esdeveniments i partits els dies que no hi ha futbol, per exemple, i quan les teles no tenim material amb què omplir».

En la mateixa línia s’explica Pajuelo, però puntualitza recordant que «els Jocs Olímpics són un clar exemple del retorn que aconsegueixes de la gent apostant per esports minoritaris, aquells que semblen funcionar molt bé només cada quatre anys». I afegeix: «Si els mitjans dediquen esforç a parlar del waterpolo, a fer programes de qualitat, es pot aconseguir un bon ressò, a més que seria bo per a ells perquè els atorga la varietat que moltes vegades els manca.» La recepta que proposa Pajuelo per aconseguir una major presència del waterpolo als mitjans és una barreja de treball, dedicació, interès i imaginació perquè «el waterpolo és molt difícil de vendre».

El Mundial de Natació del 2013 a Barcelona serà una nova oportunitat perquè l’esport que va donar una plata als Jocs Olímpics torni a la palestra mediàtica, un bon moment perquè federacions i mitjans de comunicació aprofitin la bona salut esportiva del waterpolo per evitar que torni a quedar en l’oblit.

l'autor

Raúl Morón

Especialista en mitjans de comunicació

Llicenciat en periodisme (UAB)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate