T'expliquem les diverses causes de les lesions tendinoses

Albert Giménez

19 de març, 2014

El terme tendinitis és un mot que s’ha utilitzat de manera indiscriminada i abusiva per designar la majoria dels trastorns que es prodeuxien al tendó i en el qual freqüentment s’observen fenòmens associats a la inflamació.

Els tendons són estructures anatòmiques situades entre el múscul i l’os. La seva funció és transmetre la força generada pel primer cap al segon i permetre així el moviment articular.
Els tendons tenen en tota la seva longitud tres zones específiques: 
1. El punt d’unió entre el múscul i el tendó o unió miotendinosa
2. La unió entre el tendó i l’os o unió osteotendinosa
3. La zona mitjana o cos del tendó
 
La composició dels tendons és de col·lagen en un 30 %, d’elastina en un 2 % i d’aigua en un 68 %. Els tendons són estructures amb una vascularització molt escassa, de fet fins a començaments del segle XX el tendó va ser considerat un element avascular i metabòlicament inactiu, i no va ser fins al 1916 que es va demostrar la seva aportació vascular. Va ser a partir del 1965, gràcies als treballs de Smith, en què s’atribueix al tendó una activitat metabòlica propiciada pel seu flux continu de sang.
 
Tot i aquest descobriment, sabem que la seva aportació sanguínia és precària, i que només augmenta durant l’exercici i davant els processos de curació. D’altra banda, es veu disminuïda quan se sotmet el tendó a tensió o en determinades zones de fricció, torsió o compressió, de manera que hi trobem zones molt poc irrigades (normalment a la zona mitjana del tendó) i que es coneixen com a zona crítica. La irrigació dels tendons és més deficitària en els homes que en les dones i va disminuint progressivament amb l’edat i sobretot amb la sobrecàrrega mecànica.
 
Tot plegat fa que, davant d’una agressió traumàtica, els tendons cicatritzin amb gran lentitud. La innervació és sensitiva i abundant i compleix una funció indispensable en la regulació de la contracció muscular.
 
Per què es lesionen els tendons? 
Els tendons es lesionen per dues causes: 
 
1. Per problemes externs o extrínsecs. En les lesions tendinoses de causa externa o extrínseca, és molt important si es vol no només una millora temporal sinó una millora definitiva identificar la causa lesional i corregir-la. Si no és així, la simptomatologia, encara que pugui desaparèixer en un primer moment, posteriorment reapareixerà.
 
2. Per problemes interns o intrínsecs. Com a principals causes extrínseques o mecàniques tenim:
Sobreús: l’excés de tracció produeix lesions amb inflamació, edema i dolor. Si la lesió progressa pot aparèixer tendinosi, és a dir, degeneració que pot produir estrips parcials i trencaments complets.
Fatiga o debilitat muscular: el múscul és incapaç d’allargar-se per protegir el tendó de la lesió.
Alteració de l’equilibri muscular: especialment en el món esportiu, són molt freqüents els desequilibris entre músculs agonistes i antagonistes quan fem gestos esportius molt repetitius i portats al límit, ja que en alguns casos sobrepassen els límits mecànics i fisiològics tolerats pels músculs.
 
En l’entrenament esportiu modern s’ha demostrat la importància del paper de la càrrega excèntrica en l’avenir i el tractament de les tendinopaties. L’entrenament de treball excèntric permet un augment de la tensió a la qual pot ser sotmesa durant el seu allargament la unitat musculotendinosa, cosa que implica una millor tolerància a les sol·licitacions excèntriques a nivell dels tendons en la recepció de salts o en la preparació del xut. Si el tendó no ha estat preparat, aquestes sol·licitacions poden donar lloc a forces de cisallament, traccions i lesions tendinoses amb origen en la disfunció articular.
 
Així doncs, pel que fa al treball excèntric, l’elasticitat tendinosa és un dels paràmetres necessaris juntament amb un altre anomenat «força crítica». Aquesta és l’aplicació d’una força muscular sobre el tendó que pot provocar-li estrès, el patró del qual determina les zones on amb més freqüència s’allotgen les lesions.
 
Com a causes intrínseques o metabòliques tenim:
Envelliment tendinós: s’associa a inflamació i microtraumatismes repetitius. També hi ha una posterior degradació, dificultat de cicatrització i reparació del teixit.
Enfonsament metabòlic: amb prou temps de descans després de l’estrès, el tendó pot recuperar-se, però una nova sol·licitació abans que el seu procés de recuperació s’hagi completat pot provocar una lesió permanent que desembocarà en una tendinitis (degeneració del tendó).
 
Les lesions agudes del tendó poden ser produïdes per molts motius, però en qualsevol cas es caracteritzen per conèixer el moment exacte en què la lesió passa. Amb el tractament adequat, el procés reparador i el resultat final són predictibles pel que fa a temps i compliment dels objectius marcats en la rehabilitació.
 
En qualsevol cas la cronificació de les lesions és un resultat molt freqüent en les de caràcter tendinós. Acostuma a haver-hi una llarga evolució, fins i tot d’anys, en què es van alternant etapes de reagudització del problema amb altres en què aquest pot no donar símptomes.
 
L’element més característic de les lesions agudes és la inflamació, mentre que en la lesió crònica o tendinitis és la degeneració tissular. Aquesta tendeix a evolucionar a patir de lesions totals o parcials en el tendó quan se’l sol·licita de forma repetitiva o se’l sobrecarrega de manera brusca.
 
De què depèn que fracassi el procés reparador en les lesions tendinoses?
Factors que poden fer fallar poden ser intrínsecs i depenen del pacient o factors extrínsecs a ell. 
 
Factors intrínsecs
Edat: especialment augmenta el risc amb l’edat, i sembla que el risc és més baix entre els 15 i els 35 anys.
Insuficiència vascular: en la insuficiència venosa perifèrica de l’extremitat inferior, en la diabetis o en la hipertensió, ja que aquestes situacions comparteixen un denominador comú: la disminució del reg sanguini dels teixits. La hipercolesterolèmia, el hiperparatiroïdisme, la insuficiència renal crònica i la gota també es troben en aquest grup.
Persistència dels símptomes: la presència de dolor durant més de sis mesos és un mal auguri.
Persistència de dèficits funcionals: com ara l’elasticitat, la força, la resistència o l’amplitud del moviment limitada, entre altres. També quadres que cursen amb hiperlaxitud tendinoligamentària i que afecten preferentment les articulacions, davant el dèficit es produeixen lesions tendinoses.
 
Factors extrínsecs 
Sobreús repetitiu: és fonamental mantenir l’equilibri entre activitat i repòs.
Administració de certs medicaments: com els glucocorticoides, quimioteràpics o estar el pacient sotmès a radiació per un altre problema.
Tractament deficient o insuficient.
Factors ambientals: com la calor, el fred intens, la humitat o fins i tot l’altitud poden influir sobre la possibilitat de lesions al tendó.
 
Els tendons requereixen que es respecti el seu temps de reparació però sobretot en l’àmbit esportiu. A través de l’exercici, el tendó és capaç d’adaptar-se a grans càrregues. Per a això, s’hipertrofia o canvia les seves propietats mecàniques per incrementar la seva força per secció, tal com ho demostren diversos treballs científics.
 
Per tot això, cal un diagnòstic precís que ens ajudi a evitar el motiu de la lesió tendinosa i establir un programa de tractament i de readaptació a l’entrenament. Cada lesió requereix una atenció individual i establir un tractament fisioterapèutic adequat mitjançant fred, repòs, electroteràpia, ultrasons, làser, massatge... i també aplicar estiraments inicialment suaus, seguits d’estiraments més forts i d’exercici actiu.
 

l'autor

Albert Giménez

Metge esportiu i osteòpata del Claror Sardenya

Llicenciat en Medicina (UAB). Osteòpata.

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate