El perill de voler aprimar sigui com sigui

Albert Giménez

4 de novembre, 1997

Podem definir l'anorèxia com "l'irrefrenable desig d'aprimar-se, amb resistència a menjar o a retenir allò ingerit". És un trastorn que afecta fonamentalment, però no exclusivament, a dones d'entre 10 i 30 anys. La incidència de l'anorèxia nerviosa ha experimentat un increment notable les dues darreres dècades.

Les causes de l'anorèxia nerviosa són desconegudes, tot i que la majoria dels autors creuen que es deu al resultat d'una interacció de factors individuals, familiars i socio-culturals. Podem diagnosticar-la quan hi ha una història important de pèrdua de pes (més del 25 per cent sobre el pes corporal original), hi ha absència de malaltia orgànica o psiquiàtrica que justifiqui la pèrdua de pes, quan existeix una restricció important en la ingestió d'aliments (amb o sense inducció al vòmit), i quan el/la pacient nega, de manera reiterada, la fam i té conductes estranyes davant dels aliments.

El quadres clínics presenten, normalment, descripcions similars. El prototip d'adolescent acostuma a tenir un cert sobrepès -que no vol dir obesitat-, i a mostrar-se insatisfet/a amb, tot o part, del seu cos. A nivell familiar i acadèmic tothom el/la qualifica com a no problemàtic/a, fins i tot com a model.

L'enfermetat comença, amb o sense causa, quan varia la conducta alimentària amb la reducció autoimposada i selectiva de la ingestió d'aliments que "engreixen": hidrats de carboni i greixos. En alguns casos, el motiu que addueixen és el desig d'aprimar-se, però és més normal que l'excusa sigui simplement que no tenen gana, ja que és més tolerat per la família.

De fet , en principi, no existeix una autèntica anorèxia i la conducta de rebuig alimentari va acompanyada de gana controlada de manera cada cop més rígida. En alguns casos aquest control cedeix i és quan apareixen els episodis bulímics. Però, després d'una etapa bulímica, la culpabilitat és tan gran que l'única opció és autoinduir-se el vòmit.

A mida que la quantitat de menjar es va reduint i les excuses segueixen sent la manca de gana, que l'estómac se li omple molt ràpid i li fa mal etc., la persona que pateix anorèxia desplega una hiperactivitat sorprenent augmentant el seu horari acadèmic, laboral o l'activitat física.

La reacció familiar davant la pèrdua ponderal de pes-de vegades ràpida i d'altres vegades lenta i amb períodes d'estabilització- no aconsegueix variar la línia de conducta, és més, davant la insistència dels familiars apareixen reaccions d'irritabilitat, dissimulació i engany. Paradoxalment, acostumen a interessar-se per la cuina, les dietes dels altres i per si els seus familiars no mengen el suficient. En aquesta etapa del procés l'ús de laxants i diurètics és freqüent. Pel que fa a les noies les irregularitats menstruals es presenten precoçment, normalment amb la manca de fluix menstrual (amenorrea) que la pacient tolera sense cap angoixa.

Cal destacar una característica important de la malaltia: la pèrdua de pes no fa variar la convicció d'estar grassa.

En alguns casos, a partir del 30-40% del pes inicial la hiperactivitat pot cedir, donant pas a una certa apatia i un humor depressiu. No obstant, en d'altres, segueix la hiperactivitat que no deixa de sorprendre per l'evident aspecte amaciat, d'aflaquiment.

En aquesta etapa del procés la pèrdua de la sensació de gana és habitual, tot i que en alguns casos i sobre tot en pacients de més edat, pot haver-hi alternança d'episodis de dejuni i de bulímia.

La negació de la malatia, el desig irrefrenable d'estar prim, la intensa por a engreixar-se i la resistència a qualsevol intent familiar que li faci variar les seves pautes alimentàries cada cop més estravagants, són característiques d'aquesta fase de la malaltia.

Quan no s'ha fet un diagnòstic de la situació clínica ni s'ha instaurat un tractament adequat, la/el pacient -excepte alguns casos de remissió espontània- pateix caquèxia -estat patològic que comporta una alteració profunda de l'organisme- amb pèrdua ponderal de més del 60% respecte el seu pes idoni, la qual cosa comporta risc de mort (10% dels casos), inclús, tractant els pacients en unitats mèdiques especialitzades.

Una història com la que he descrit pot ser el prototip d'un cas d'anorèxia mental. No obstant no tots els casos són com aquest. Hi ha anorèxies amb quadres més lleus.

Per resumir, podem dir que l'anorèxia és un trastorn de la conducta alimentària que acompanya a altres malalties psíquiques com la depressió o la hipocondria i que ens ha de preocupar per l'augment de freqüència entre la població femenina adolescent.

Augmenta el nombre de casos

Una de les causes que molts experts apunten per justificar l'augment dels casos d'anorèxia és l'actual patró estètic de la nostra societat. La moda o la publicitat acostumen a associar l'estar prim amb la joventut, i l'èxit social i sexual.

L'etapa de l'adolescència és delicada. Els joves es troben, amb molta freqüència, sota situacions d'estrés i d'alteracions emocionals. És l'etapa on els joves comencen a prendre consciència de qui són, comencen a socialitzar-se i a observar la manera com es presenten davant dels altres.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar fa poc un estudi on es van fer enquestes a estudiants de 72 països. El resultat reflecteix que la proporció de noies que feien règim per perdre pes era força més elevada que la dels nois.

Una dada rellevant és que la preocupació pel pes creix a mesura que les noies es fan grans: un 22-44% de les noies d'11 anys; un 30-40% de les noies de 13 anys i als 15 el percentatge creix del 37 al 61%.

A Espanya, alguns estudis constaten que l'anorèxia ja afecta a un 3-5% de la població jove, amb un índex de mortalitat a l'alça que se situa entre el 5 i el 8%. El més important és que aquest últim percentatge pot arribar al 20% quan l'edat oscil·la entre els 20 i els 30 anys.

La hipòtesi que afirma que la cultura i la societat són causes importants de la malaltia troba un bon argument en el fet que es dóna sobretot en els països occidentals. Al contrari que nosaltres, països com l'Àsia i l'Àfrica consideren l'obesitat com a sinònim de bona salut i de riquesa, potser sigui perquè en països menys desenvolupats l'estar prim no és una qüestió que depengui de la seva voluntat.

MÉS INFORMACIÓ...
     

Criteris diagnòstics d'anorèxia nerviosa

Començament abans dels 25 anys.

Pèrdua d'almenys el 25% del pes original.

Distorsió en l'actitud cap al menjar, els aliments o el pes, que sobrepassa la gana, les advertències, les promeses tranquil·litza-dores i les amenaces.

Absència d'enfermetat clínica coneguda que pugui justificar la pèrdua de pes.

Absència de qualsevol altre transtorn psiquiàtric conegut.

Almenys dues de les manifestacions següents:

Amenorrea (Manca de fluix menstrual)

Pèl lanuginós (Pél cobert de borrisol o molt fi)

Bradicardia (Pols en repòs persistent de 60 batecs per minut o menys)

Períodes d'hiperactivitat

Vòmits, que poden ser autoinduïts

l'autor

Albert Giménez

Metge esportiu i osteòpata del Claror Sardenya

Llicenciat en Medicina (UAB). Osteòpata.

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate