L'exercici físic per a persones amb diabetis

Albert Giménez

4 de novembre, 2002

L'exercici físic aeròbic es considera un mitjà terapèutic bàsic en el tractament i prevenció de la diabetis. Tot i així, cal prendre precaucions a fi d'aconseguir els màxims beneficis i minimitzar-ne els riscos

Si bé l'exercici físic pot aportar molts beneficis a les persones diabètiques, és fonamental prendre precaucions. Sense un control mèdic que valori, aconselli i supervisi l'activitat es poden córrer molts riscos, i més encara si al diabètic se li complica la malaltia.

Per això, si la persona amb diabetis vol iniciar una activitat és imprescindible que prèviament parli amb el metge.

En aquesta anàlisi mèdica, cal valorar diversos factors com l'edat, l'estil de vida, els antecedents quant a la pràctica d'exercici físic –tipus i freqüència- i l'activitat laboral. També s'han de tenir en compte el risc cardiovascular, la medicació habitual, les complicacions generades per la malaltia i l'electrocardiograma (12 derivacions).

Amés, caldrà una prova d'esforç en cas d'antecedents o sospites de cardiopatia, de patologia respiratòria amb alteracions funcionals severes o si es prescriu exercici físic intens.

Un cop realitzat l'examen mèdic, només en determinats casos es desaconsella l'exercici. Per exemple, si es detecten glicemes superiors a 300mg/dl, si hi ha risc o existència de cetonèmia, si el tractament o el reconeixement de la hipoglucèmia és difícil o impossible i, per últim, si les condicions climatològiques són adverses (fred o calor excessius, o un índex d’humitat elevat).

Practicar exercici aeròbic i regular

Si la valoració és positiva es pot prescriure un tipus d'exercici físic que, en general, serà aeròbic i d'intensitat moderada (caminar o nedar). És recomanable evitar aquelles activitats que comportin risc o impliquin un esforç intens en poc temps (esprint o esquaix).

És molt important que l’activitat física es practiqui de manera regular, per dues raons essencials: perquè els beneficis sobre el metabolisme dels hidrats de carboni es manifesten al cap de 15 dies i perquè si es deixa de practicar exercici durant 3 o 4 dies aquests beneficis desapareixen.

I cal destacar que, si bé les fases d'escalfament i de refredament són bàsiques per a qualsevol esportista, en els casos de les persones diabètiques prenen una importància especial. Així, si l'activitat ens ocupa entre 30 i 40 minuts caldrà afegir-hi entre 5 i 10 més per a l'escalfament previ, igual que per al refredament final d'intensitat més baixa.

Tipus de diabetis i exercici: insulinodependents o tipus I

La diabetis es classifica en dos tipus: els insulinodependents (tipus I) i els no insulinodependents (tipus II).

El tipus I s'origina per una pèrdua aguda o gradual de les cèl·lules beta, que són les encarregades de produir en el pàncrees una hormona anomenada insulina.

En aquest cas, els nivells de glucosa en la sang (plasma) són elevats i comporten un increment en la pèrdua d'aigua i de sucre per l'orina. Aquesta pèrdua provoca sensació de set, pèrdua de pes i augment de la gana; en el pitjor dels casos, pot ocasionar un quadre d'extrema gravetat anomenat cetoacidosi, o el coma hiperosmolar no cetòsic.

Les complicacions de la diabetis tipus I poden ser múltiples i afectar els vasos arterials petits de l’ull, els ronyons o les artèries de les extremitats inferiors.

En aquests casos, l'exercici físic pot aconseguir reduir les necessitats d'insulina.

Diabetis del tipus II

La diabetis tipus II o dels no insulinodependents sol afectar adults majors de 40 anys amb excés de pes. Igualment es caracteritza per xifres elevades de glucosa en la sang, però no acostuma a desencadenar quadres de cetoacidosi.

La causa del tipus II es relaciona amb una disminució de la sensibilitat dels receptors perifèrics d'insulina, en especial en els músculs i el fetge.

Els nivells d'insulina en el plasma acostumen a augmentar per causa de la hiperglucèmia, fins que les cèl·lules beta del pàncrees fracassen en la producció d'insulina.

Habitualment, les complicacions de les persones diabètiques del tipus II són cardiovasculars: malalties coronàries, hiperlipidèmia o hipertensió.

A grans trets, podem concloure que la incidència de l'exercici sobre els nivells de glucosa en la sang és més important en aquest tipus de diabetis.

Si l'activitat física s'acompanya d'una pèrdua de pes i d'una dieta adequada es pot, a la llarga, restaurar una tolerància a la glucosa gairebé normal.

MÉS INFORMACIÓ...

Característiques Diabetis tipus I Diabetis tipus II
Edat de l'inici Menor de 20 anys Major de 40 anys
% de la població 0,5% 4-5%
Història familiar Probable Freqüent
Obesitat No necessàriment És habitual
Nivell sèric d'insulina Baix o zero Alt (en l'inici)
  Baix (tardà)
Teràpia amb insulina Sempre del 20 al 30%
Complicacions Freqüents Freqüents

BENEFICIS DE L'EXERCICI FÍSIC

1. Sobre el metabolisme dels hidrats de carboni

Augmenta la sensibilitat a la insulina; Disminueix la glicèmia (abans i després de l'exercici);Disminueix la glicèmia basal i postprandial

2. Millora la resistència física i augmenta el benestar físic i psicològic

3. Sobre altres factors de risc cardiovascular:

Afavoreix la pèrdua de pes; Disminueix la tensió arterial; Augmenta les lipoproteïnes d'alta intensitat; Disminueix les lipoproteïnes de baixa intensitat i els triglicèrids; Millora la funció cardiovascular.

l'autor

Albert Giménez

Metge esportiu i osteòpata del Claror Sardenya

Llicenciat en Medicina (UAB). Osteòpata.

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate