Envasos segurs, menjar més sa

Maria Dolors Villanueva

4 de novembre, 2009

Cada cop ens preocupem més per la seguretat dels aliments que mengem i anem un pas més enllà de mirar-ne la composició per prendre consciència de les propietats dels materials que els contenen i la manera com estan conservats. Quins són els riscos i les oportunitats en aquest àmbit?

Els materials que tenen contacte amb els aliments són essencials en tot procés d’elaboració, des de l’obtenció del producte fins al transport, la conservació i l’emmagatzematge. No obstant això, és necessari garantir que qualsevol matèria que entri en contacte amb els aliments no tingui substàncies residuals que puguin afectar-los, i això es refereix tant als envasos (metàl·lics, de paper, de vidre, de plàstic) com a les tintes de les etiquetes o a les coles que tanquen els productes. Cap substància no ha de poder migrar a l’aliment i alterar-lo.

Quan es produeix una migració o transferència d’una substància cap a l’aliment pot causar mala olor o un gust desagradable i, només en el cas que n’hagi passat molta quantitat, pot haver-hi perill d’intoxicació.

Els materials més utilitzats avui dia per contenir els aliments són el paper, el metall, el vidre i el plàstic. I és aquest últim el que ha estat objecte de més dubtes, polèmiques i alertes en el camp de l’alimentació.

Problemes del plàstic
Molts dels problemes amb els envasos de plàstic han radicat en un ús inadequat del producte, fins i tot agreujat per un etiquetatge deficient per part del fabricant. Alguns investigadors així ho han advertit, com els professors de tecnologia dels aliments de la Universitat Complutense de Madrid, que en un estudi sobre el PVC i els canvis bruscos de temperatura van constatar que «molts envasos no resisteixen la temperatura que assoleix el menjar quan es cuina al microones i es desestabilitzen, s’alteren o es fonen parcialment. En aquests casos es pot produir una migració dels components de l’envàs a l’aliment».

Altres estudis, com el del director del laboratori Great Plains (Kansas, Estats Units), el doctor William Shaw, han advertit de la intoxicació que pot provocar el cadmi present en els plàstics quan s’escalfen al microones.

Una altra substància present en el plàstic és el bisfenol A o BPA, un compost químic amb activitat hormonal que també conté la pintura que recobreix l’interior de les llaunes de conserva, els segelladors dentals i alguns productes farmacèutics. El BPA actua com un pertorbador que quan entra a l’organisme pot causar alteracions en el funcionament del sistema endocrí. El Center for Diseade Control d’Atlanta (Estats Units) les ha estudiat i ha conclòs que el 95 % de les mostres analitzades tenien nivells detectables de química a l’orina. I tot i que aquests nivells representaven un mínim de l’exposició real no es podia assumir que tot el BPA s’havia absorbit i excretat en lloc de bioacumular-se o metabolitzar-se en l’organisme.

A més, l’estudi també alerta que els humans estem exposats de manera permanent als efectes químics, en situacions tan quotidianes com escalfar un envàs de plàstic o un biberó de llet al microones o quan rebem un tractament odontològic. I afegeix que aquests efectes poden ser més perjudicials en dones embarassades i en la formació del fetus.

Els plàstics del futur
Ja s’estan estudiant i implantant els plàstics procedents de fonts renovables i biodegradables que generaran molts menys problemes mediambientals que els actuals. A més, quan es desenvolupi tot el potencial de la biotecnologia aplicada a la producció de bioplàstics estarem en condicions d’obtenir materials més sofisticats que els que obtenim amb la tecnologia química i el petroli com a matèria primera.

Això suposarà un nou avanç que obrirà moltes possibilitats en molts sectors, alguns tan transcendents socialment com la medicina regenerativa. L’envàs de plàstic complirà les funcions de contenir, conservar i, fins i tot, millorar la qualitat i la seguretat del contingut.

Una altra línia d’experimentació són els envasos vegetals, que s’elaboren a partir del midó de blat, que té una plasticitat important. Perquè pugui tenir una acció nutritiva necessita mel·lificar-se, i això s’aconsegueix barrejant el producte amb aigua i escalfant-lo a certa temperatura. Quan el midó comença a contenir aigua, s’infla i es transforma en una estructura plàstica que es pot modelar i adaptar a la forma que es vulgui.

Si, posteriorment, s’asseca, es poden aconseguir diferents nivells de compacitat i duresa. Aquestes característiques el fan molt semblant als envasos de plàstic encara que, ara per ara, són més fràgils i donen una protecció escassa. També tenen com a inconvenient la sensibilitat a l’aigua, la qual cosa implica que els aliments líquids o que desprenen certa quantitat de líquid poden afectar i ablanir-ne l’estructura.

Caldrà esperar, doncs, que evolucioni més la tecnologia. Davant d’aquesta nova revolució en el sector dels materials per als aliments és primordial que se n’avaluï l’eficàcia, el nivell d’impermeabilitat i els riscos associats.

APUNT

També les ampolles de plàstic han d’emmagatzemar-se de manera adient, ja que la migració de substàncies es més alta si s’exposa el producte a una temperatura elevada i a molta llum. Per això, les ampolles s’han de guardar en indrets frescos i protegits de la llum i cal evitar la reutilització de l’envàs.

l'autor

Maria Dolors Villanueva

Dietista i nutricionista

Diplomada en Infermeria (UAB). Postgrau en Dietètica i Nutrició (Escoles Universitàries Gimbernat)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate