La importància del readaptador

1 de novembre, 2011

La readaptació a l’esforç és una etapa important en tot el procés de rehabilitació i recuperació d’una lesió. Aquesta tasca ha de permetre a l’esportista tornar a afrontar els seus reptes esportius amb les màximes garanties de no tornar a patir una nova lesió.

Alguna vegada has patit una lesió? Si practiques esport, la resposta més probable deu ser sí i també, probablement, has passat per l’experiència d’estar en mans del fisioterapeuta per rehabilitar-te, i posteriorment, del tècnic esportiu, quan tornes a entrenar.

Ara bé, la rehabilitació amb fisioterapeuta i l’entrenament posterior amb el tècnic esportiu són processos separats en què els professionals d’un àmbit i de l’altre no es relacionen? O, al contrari, hi ha un àmbit d’actuació comú, a cavall entre el moment que la recuperació conclou però encara no s’està preparat per a l’esforç màxim? La resposta és sí. La readaptació a l’esforç és una etapa important en tot aquest procés que ha de permetre a l’esportista tornar a afrontar els seus reptes esportius amb les màximes garanties.

Fins fa relativament pocs anys els tractaments destinats a guarir una lesió esportiva d’un esportista amateur se centraven exclusivament a tractar el trauma esdevingut de la lesió. Actualment, els professionals de l’esport i la salut cada cop més es fixen en el tipus de treball i les tècniques que es desenvolupen en l’alta competició, transferint-les a l’esport amateur per oferir un abordatge des d’una perspectiva biopsicosocial. L’OMS mateix defineix la salut com el complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència de malalties (siguin lleus, intenses o greus). Per tant, les estratègies en la programació esportiva i la recuperació postlesió donen importància a la prevenció i la readaptació fisicoesportiva de l’individu.

En el cas del treball postlesió, l’objectiu se centrarà en una intervenció que garanteixi una ràpida reincorporació, a més d’una reducció de la incidència lesional.

Per tant, estem parlant d’un procés que garanteix una posada a punt òptima de l’esportista, que el deixa preparat per continuar la seva activitat esportiva prèvia a la lesió. D’aquest procés s’anomena transició de la fase rehabilitativa a la fase d’entrenament, i té algunes particularitats.

Treball interdisciplinari
La gran característica de tot aquest procés és el treball interdisciplinari que es du a terme. No és possible imaginar una seqüenciació ben pautada, completa, estructurada i professional sense el treball conjunt de diversos especialistes. Quan parlem d’aquest treball en equip, no ens referim únicament a un treball multidisciplinari en què cada professional desenvolupa la seva especialitat i se sumen coneixements. Més important que aquesta interacció és conèixer i ser conscients del paper que cadascú desenvolupa en el procés. També són bàsiques la col·laboració, la unificació i la integració dels coneixements de cada professional per obtenir un treball més ric.

La col·laboració en equip, en aquest cas, no consisteix només a sumar el treball de cadascú sinó a compartir coneixements i procediments per assolir objectius comuns que vagin sempre en benefici de l’esportista.

Hi ha quatre moments importants i diferenciats en el procés de rehabilitació –readaptació d’un esportista que ha patit una lesió: preservació, adequació de l’entrenament, donada d’alta i resolució final.

Fase 1: Preservació
És fonamental preservar l’esportista de la pèrdua de funcionalitat total dels diferents segments. Es tracta d’escurçar el temps de retorn a l’esport practicat. El fisioterapeuta i el metge especialista de l’esport o el traumatòleg són els encarregats de guiar l’esportista en aquesta etapa.

Fase 2: Adequar l'entrenament
Cal adequar l’entrenament per evitar una gran pèrdua de moviment general. Aquesta etapa és important des del punt de vista funcional perquè si es treballa bé permet millorar l’estat anímic de l’esportista pel fet de no sentir-se aturat. En aquesta etapa és imprescindible un treball en equip interdisciplinari entre els professionals que intervenen en el procés: el metge, el fisioterapeuta i el preparador físic. Així es preservaran i es potenciaran al màxim les capacitats de l’esportista.

Fase 3: L'alta
Per arribar a aquesta etapa, cal aconseguir, tan aviat com sigui possible, la funcionalitat del membre lesionat. Ens trobem en un moment on no hi ha dolor, però hi ha unes carències funcionals. Serà un treball que s’ha de desenvolupar conjuntament entre el fisioterapeuta i el preparador físic.

Fase 4: Resolució final
L’última fase de la rehabilitació arriba quan l’esportista ha recuperat la funcionalitat i se li permet entrenar la seva disciplina, tot i que encara ha de recuperar el nivell òptim de forma. Caldrà pautar un entrenament específic, tenint en compte l’esport que es practica. El professional encarregat de finalitzar aquest procés és el preparador físic.

L’èxit en la rehabilitació total es troba en la progressió, tant en temps com en dificultat. A més, és important conèixer l’esport amb el qual estem tractant, ja que cada esport ofereix un patró postural diferent del dels altres esports que caldrà conèixer per dur a terme un bon reequilibri de l’esportista. Per tant, el coneixement integral de tots els professionals que formen part de l’equip permetrà una evolució global de l’individu que finalitzarà amb un retorn satisfactori a l’activitat física.

Sovint, es crea confusió en quin és el professional de la salut i l’esport que ha d’acompanyar l’esportista en l’etapa final de l’alta i la resolució final. Les competències estan ben definides per a cada professional. La millor solució continua sent el treball interdisciplinari, ja que l’individu es troba a cavall entre la fase final de rehabilitació i la fase inicial d’entrenament de rendiment. El treball conjunt i coordinat del fisioterapeuta i el preparador físic implicarà un procés enriquidor per als dos i, el que és més important, per a l’esportista.

El readaptador
La confusió dels papers i les tasques de cada professional en el procés de rehabilitació pot causar desconcert, i és per aquest motiu que, en alguns països, s’ha desenvolupat la figura exclusiva del readaptador pròpiament dit. Aquest professional ha d’estar format en aspectes de valoració del rendiment, prevenció, educació, reeducació i rehabilitació de tots els aspectes que influeixin directament en el rendiment de l’esportista. Actualment, al nostre país, hi ha estudis de segon grau que especialitzen els professionals en aquest àmbit. Hi poden accedir tant fisioterapeutes com preparadors físics. Si en el nostre equip de treball podem comptar amb una figura d’aquest tipus, el resultat sempre serà més enriquidor i integrador.

Alguns dels qui llegeixin aquest article es preguntaran si aquest tipus de treball interdisciplinari és exclusiu del procés de rehabilitació – readaptació d’una lesió esportiva. La veritat és que el treball en equip es pot aplicar a gairebé qualsevol àmbit de la vida. Cal pensar que qualsevol procés de rehabilitació busca, en última instància, poder dur a terme una readaptació a les activitats de la vida diària. Per tant, mai no estarà de més comptar amb un equip de treball que vetlli de manera conjunta pel retorn a la màxima funcionalitat de cadascun de nosaltres.

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate