Caràcter i temperament

Carme Giménez

10 de novembre, 2002

Temperament i caràcter són dos factors clau de la nostra personalitat. Per entendre l'abast de cadascun d'ells, en primer lloc haurem de conèixer el significat del concepte 'temperament', perquè així sabrem com podem incidir en ell a través del nostre caràcter

L'ésser humà, per constitució, és un mamífer que, com els altres, parteix d'uns instints. Tal com Freud va descobrir, aquestes pulsions biològiques -que mai no es poden anul·lar, però sí controlar- impulsen l'ésser humà a la conservació tant d'ell com de la seva espècie. Les pulsions també dirigeixen l'individu cap al plaer immediat que li produeix satisfer aquests estímuls bàsics.

El temperament, doncs, està format per uns estímuls innats que, amb alguns matisos d'intensitat, tots els humans posseeixen.

El professor i psicòleg Carles M. Espinalt defineix el temperament com "el conjunt de tendències psíquiques i disposicions instintives de les quals depèn la nostra manera típica de reaccionar. Les seves causes són endògenes. No sense raó, quan s'assegura d'una persona que té 'temperament' ens referim a alguna cosa consubstancial amb el seu propi existir".

En aquest sentit, no podem parlar de temperaments "bons o dolents", ja que això representa, solament, la matèria primera sobre la qual cada persona ha de treballar. Per exemple, el predomini de la impulsivitat en una persona pot ser una característica temperamental positiva, si la sap controlar i aprofitar convenientment en les ocasions en què sigui necessària. En canvi, si en els moments en què és imprescindible la reflexió el subjecte es deixa portar pel temperament, pot caure en un seguit de decisions mal calculades.

No podem menysprear la importància del material de què disposem per construir la nostra pròpia escultura; però, de què li serveix a l'escultor tenir un bon material si el treballa amb poc afany? En canvi, potser amb un material més humil, però amb més esforç i tenacitat, es pot arribar a realitzar una gran obra d'art.

De fet, si analitzem els temperaments amb què molts genis de la humanitat han conviscut observarem que, lluny de ser persones ben dotades per la natura, la majoria van conviure amb una base biològica precària: físicament eren persones malaltisses, i amb temperaments difícils de dominar (al quadre en podeu llegir alguns exemples).

Si després d'haver analitzat el temperament ens aturéssim en aquest punt, la vida psíquica dels individus no passaria de ser un pur determinisme fisiològic. La llibertat de l'ésser humà no existiria. Els nostres actes vindrien ja predeterminats, de la mateixa manera que les altres espècies no poden lliurar-se dels actes que predetermina l'instint.

Caràcter: modelar el temperament

El condicionament és una llei de la natura de la qual només s'escapa l'home, segons la seva capacitat d'esdevenir lliure. Així, tots els éssers vius són presos de la matèria, tancats en el món clos dels seus sentits i de les seves reaccions fisicoquímiques. Amb tot, com afirma Sartre, "als homes ens donen l'existència, però no l'essència".

El caràcter consisteix en el ferm propòsit de voler fer alguna cosa i en la posterior execució real. I l'espècie humana és l'única que té la possibilitat, i alhora la necessitat, de forjar-se un caràcter. Per 'caràcter' entenem aquell mecanisme psíquic que dirigeix, controla i modela el nostre temperament.

Una altra confusió que s'ha popularitzat és el fet que s'identifiqui "tenir caràcter" amb "tenir mal caràcter". Així, a una persona que reacciona violentament o de forma inflexible se li diu erròniament que "té molt de caràcter".

Contràriament a aquest fals supòsit, el caràcter es materialitza en la manera com una persona encara la vida i en com pren decisions, ja que -malgrat els hàbits personals i socials que semi-automatitzen les nostres vides- hem de prendre decisions constantment.

Amb el temperament les decisions es basaran en els rampells, els capricis i les batzegades. Amb el caràcter, tendirem a una conducta basada en metoditzacions, tenacitats i iniciatives organitzades i coherents. Com ens deia el filòsof Kant, "el caràcter consisteix en la capacitat d'actuar segons unes màximes".

Si bé és cert que la força del temperament no pot ser anul·lada (excepte per mitjans molt agressius com la farmacologia o la cirurgia), l'acció continuada del caràcter i dels seus aliats més eficaços -com per exemple la creació d'hàbits- pot arribar a "domesticar-lo". Freud ja contraposava la imatge del cavall i del genet per il·lustrar el paper del temperament i del caràcter, respectivament. Si el cavall no és dirigit per un genet expert i ben format no trobarà cap impediment que el freni. Però, d'altra banda, també hi ha temperaments que, contràriament, el que necessiten és ser activats.

En els poemes d'Homer, que representen el punt de partida de l'educació del món grec i, després, de tot el món antic, hi trobem la primera guspira que avisarà sobre la rellevància de la formació caracterial. Aquests textos seus ens proporcionen dos exemples d'educació ben importants: el d'Aquil·les i -més tard- el de Telèmac, fill d'Ulisses. Es tracta de dos nens de temperaments diferents: mentre que el jove Aquil·les posseeix una rica naturalesa tumultuosa que cal guiar i refrenar, Telèmac és tou i indolent i cal empènyer-lo i animar-lo contínuament.

D'aquesta manera, observem que l'objectiu essencial de l'educació que se'ls dóna és la formació del caràcter. I és que, com afirmava Montaigne: "Un cap ben fet, més que un cap ben ple".

Genis amb caràcter

La vida del gran escriptor Dostoievski destil·la una existència tràgica i plena de sofriment: gaudia d'un temperament ple de febrils impaciències; la prudència, el càlcul i l'estalvi no eren els seus forts; un temperament titànic el fustigava… Com afirma Stefan Sweig, escriptor i biògraf de l'autor: "Moralment la seva vida és una conquesta, sense parió, del triomf de l’home sobre el seu destí. Sobretot, és inaudit el triomf de la força vital sobre un cos malalt i xacrós. La seva obra va sortir d’uns membres defallits i d’uns nervis convulsius."

Veiem com, lluny de ser éssers privilegiats per la natura, el que sabien era com sobreposar-se i com treure partit de les seves deficiències i adversitats.

Són caràcters forjats en la lluita, per fer vèncer l’ideal creatiu per sobre de l’instint de conservació -que demana ser acontentat. Així, les imperfeccions de la ment o del cos no van impedir que personatges com Beethoven (amb sordesa), Byron (amb el peu afectat) o Rousseau (amb mal vesical) esdevinguessin grans creadors. El que per a molts suposaria un entrebanc, per a d'altres homes de caràcter esdevé una força que els anima.

l'autor

Carme Giménez

Directora del Centre de Psicologia i Grafologia

Doctora en Psicologia per la URL. Professora de psicoestètica, terapeuta psicomotriu i diplomada en Logopèdia, Grafologia i Gestió Empresarial. Professora de la URL i de la UOC. Membre d’honor de l’Associació de Grafoanalistes Consultius (AGC).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate