QUÈ ENS COMUNICA?

Carme Giménez

2 de novembre, 2002

Per molt que avancin els mitjans de comunicació entre les persones -telèfons mòbils, Internet, etc.- el rostre serà, per sobre de tot, el nostre centre d'expressivitat més important. Per això, és molt necessari que sapiguem interpretar què diu de nosaltres mateixos, i també dels altres.

Totes les zones del rostre tenen una equivalència psíquica i ens presenten d'una determinada manera davant dels altres i de nosaltres mateixos. Aquestes són les principals:

La cella i la zona d'entrecella

Denota el grau de sensibilitat de la persona. Una cella excessivament fina fa impressió de feblesa i resta profunditat intel·lectiva a la mirada, mentre que una cella gruixuda i acurada dóna vitalitat a l'expressió i, en la dona, sensació de personalitat forta. Tanmateix, si la cella és espessa i descuidada ens fa l'efecte d'un personatge rudimentari, poc cultivat i tosc.

Les celles molt arquejades fan l'efecte de donar-se importància, així que maquillar-les amb aquesta forma pot repercutir positivament en persones anímicament decaigudes.

L'home, al llarg de la història, també ha tingut cura de les seves celles, la qual cosa podem observar en retrats de principis del segle XIX, època en què es portava una cella fina i acurada.

A la zona de l'entrecella hi trobem les marques de la concentració. A moltes persones se'ls fa un plec, a causa dels esforços físics i mentals; això indica que es tracta d'una personalitatx concentrada, enèrgica i amb propensió a irritar-se fàcilment.

El front

Històricament, per proximitat amb el cervell, el front s'ha associat amb la intel·ligència i ha esdevingut la pantalla de la intensitat de les idees. La frase "no té dos dits de front" respon a aquesta intencionalitat. Els grans pintors han reflectit en les seves obres uns fronts amples i brillants quan volien donar un cert aire d'idealitat, santedat o intel·lectualitat al personatge retratat. També és al front on es col·loquen les joies destinades a donar un aire d'excelsitud, per exemple, les corones dels monarques que indiquen la superioritat de les jerarquies com més grosses i valuoses són.

Els ulls

Són la màxima representació de l'expressivitat ja que, essent un òrgan a la vegada intern i extern, ens posa en contacte amb la nostra ànima.

A partir de la creença tan estesa que la mirada és el mirall de l'ànima, hi ha la tendència a equiparar la bellesa amb la bondat. Uns ulls grossos tradicionalment han estat sinònim d'una gran ànima, d'espiritualitat, de bons sentiments... i una mirada apagada deixa el rostre insípid i sense vida anímica.

Un ulls vius són sinònim de joventut, perquè les emocions fan augmentar les secrecions lacrimals i són les causants que els ulls brillin. A mesura que passa el temps, la mirada es pot anar apagant si a la persona li falten incentius. Per tant, el fet de conservar una mirada intensa i lluent és un dels signes que evidencien l'autèntica joventut de l'individu, que, malgrat els anys, ha conservat un esperit jove.

Fer ulleres indica falta de vigor físic, ja sigui per excés de feina, malalties o penes. Avui dia se'ns fa difícil entendre que va existir una moda que accentuava les ulleres per donar a entendre que es portava una vida dissoluta i que es dormia poc a les nits.

Les orelles

Configuren una de les zones més primitives del rostre. Són les parts que en major mesura ens recorden els altres mamífers. D'aquí que tenir les orelles grosses o separades del crani sigui motiu de burles. De fet, mentre que els animals hi tenen expressivitat i poden moure-les per expressar gran quantitat de matisos, en l'ésser humà estan buides d'expressivitat i immòbils.

Les arracades i l'enginy de cobrir-les total o parcialment amb els cabells han estat mètodes utilitzats des de l'antiguitat per disminuir-ne el primitivisme.

El nas i la boca

El nas ha estat subjecte a les més diverses mitologies. Per exemple, es considerava que les persones que tenien el nas aguilenc tenien les qualitats de l'àguila: estaven per sobre dels altres, sabien manar i tenien majestuositat. Els nassos petits, en canvi, eren mal vistos i, per remarcar que algú era poca cosa, es deia: "Si no té ni nas a la cara".

L'envà nasal ens indica la raça a la qual pertany la persona, com el nas ample en el cas de la negra. I també representa el segell de família, ja que el seu perfil marca els llaços entre pares, fills i germans.

Pel que fa a la línia de la comissura nasal, cal explicar que si està molt marcada perjudica força l'expressivitat del rostre. És el gest que fem quan arrufem el nas, que psicològicament denota incomoditat i molèstia per l'ambient social que ens envolta i és un indici d'escepticisme i de manca d'adaptació social.

Des de la infantesa, la boca és el centre dels instints més primaris i de les sensacions sensitives del gust, com a font de plaer. A més, configura un dels símbols més clarament sexuals del rostre. És per això que uns llavis massa prominents ens fan intuir que es tracta d'una persona massa instintiva, infantil o, fins i tot, que "fa morros", expressió que utilitzem quan algú està enfadat.

En l'home, uns llavis gruixuts i prominents denoten falta de caràcter i impulsos instintius; en canvi, en la dona reforcen la sensualitat, la seducció. Per contra, uns llavis prims són indicatius d'espiritualitat, de control dels instints i de dots de comandament, però molt prims i amb la comissura tensa poden significar crueltat.

La comissura labial és el punt de referència de l'emotivitat, fins i tot en els dibuixos dels infants es representa l'alegria o la tristesa amb les comissures del llavis: mig cercle cap amunt o cap avall. L'home pot utilitzar el bigoti per amagar-la en un afany de voler dissimular les emocions, per timidesa o per donar un aire de distanciament i fredor.

Coll i cabells

Fan l'efecte de pedestal o tarima on reposa el rostre. La major o menor amplada de la base donarà sensació de seguretat, fortalesa i estabilitat a tot el rostre. A més, un coll prim serà un signe femení i de fragilitat.

Per altra banda, els cabells actuen com a marc de l'oval del rostre i, amb el repartiment de volums, podem harmonitzar, equilibrar i donar relleu al contorn de la cara. Són l'enquadrament del nostre centre d'expressivitat.

Com hem vist, doncs, en un ràpid anàlisi del rostre, cada sentiment té la virtut de contraure un determinat grup dels centenars de petits músculs que es troben al rostre. Així, les expressions utilitzades amb més freqüència acaben imprimint la seva estructura en el nostre semblant, com si els estats anímics emergissin i s'instal·lessin definitivament a la superfície del rostre.

l'autor

Carme Giménez

Directora del Centre de Psicologia i Grafologia

Doctora en Psicologia per la URL. Professora de psicoestètica, terapeuta psicomotriu i diplomada en Logopèdia, Grafologia i Gestió Empresarial. Professora de la URL i de la UOC. Membre d’honor de l’Associació de Grafoanalistes Consultius (AGC).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate