"No patim igual el dol"

Cristian González

1 de novembre, 2010

La pèrdua d’un ésser estimat és un mal tràngol que tota persona pateix al llarg de la seva vida. El període de dol generat per la mort d’algú proper a nosaltres sempre afecta, tot i que es reprodueix amb una intensitat diferent segons l’individu i el seu entorn. Concepció Poch ens explica com afrontar-lo i reduir-ne les conseqüències físiques, psíquiques i emocionals.

Quins elements són característics en una situació de dol?
El primer que es produeix és la negació del que ha passat: «Això no em pot estar passant a mi!», per després submergir-se en un estat de ràbia o d’ira, en què se sent la injustícia del que està passant. Tot seguit, poden fer acte de presència la tristesa i el desconsol, abans de poder arribar a l’acceptació del que ha succeït.

Com se sent la persona afectada?
L’afectació està directament relacionada amb el grau de vinculació que es tenia amb la persona que acaba de perdre i que ja no veurà mai més físicament. La persona en dol pot arribar a creure i a sentir que ja res no té sentit, que no val la pena viure sense la presència d’aquell que tant estimava.

I des del punt de vista físic?
En l’aspecte físic i fisiològic, persones de totes les edats podem patir trastorns que van des de la pèrdua de gana o l’insomni fins a somatitzacions a vegades difícils de diagnosticar. Els infants més petits poden mostrar irritabilitat, alteració de la gana i de la son. En aquest sentit els pot ajudar que els expliquem la mort com «l’absència de funcions»: ja no es respira, ni es menja, ni es té set ni gana.

Com afecta el dol la nostra percepció del món que ens envolta?
El món es torna «globalment» trist, gris, inhòspit, sense «dret» a tenir alegria, sense «dret» a seguir com si res no hagués passat... No s’entén per què la resta del món segueix amb normalitat: «com si res no hagués passat».

Com ha d'actuar un mateix en una situació de pèrdua d'un ésser estimat?
L’actitud òptima és acceptar la pèrdua i l’absència de l’ésser estimat, tant racionalment com emocionalment, però això no és fàcil, d’entrada. Per arribar-hi, el millor és deixar-se ajudar per les persones en qui confies i estimes, i, si cal, requerir intervenció professional.

Es diu que és molt bo exterioritzar la tristesa que un sent. Al marge de plorar, què més es pot fer?
Hi ha persones que valoraran poder passejar soles, restar en silenci, sortir a la muntanya, viatjar en solitari, escoltar música, llegir un bon llibre... Altres s’estimaran més estar acompanyades, explicar els seus sentiments, sortir amb la família i els amics, verbalitzar sovint la seva pena, buscar un grup de dol per poder compartir les vivències viscudes...

Quins consells cal oferir a una persona en estat de dol?
Els consells, si no te’ls demanen, val més no donar-los. Si hi ha una demanda explícita..., acollir, compartir, consolar, ser-hi!

Després de la pèrdua quin ha de ser el paper de la família?
Ser a prop, estar disponible, resoldre qüestions pràctiques, oferir serenor, plorar al costat de la persona en dol, acaronar-la si és oportú, restar en silenci al seu costat...

Quins factors determinen el grau d'intensitat del procés de dol? Tothom pateix igual?
No tots som iguals: no tots patim igual. Les variables internes i externes (manera de ser, fortalesa interna, salut, edat, circumstàncies concretes de la mort...) són nombroses i determinen en gran mesura el grau d’intensitat del procés de dol.

Quines són les fases del dol i quant de temps es creu que dura?
No tots els autors descriuen igual les fases del dol. Les fases o etapes més conegudes són les establertes per la doctora Kübler-Ross i el psicòleg Worden. Aquest últim descriu quatre tasques: acceptar la realitat de la pèrdua, experimentar el dolor, ajustar-se a una nova realitat i recol·locar la persona absent en la pròpia vida i continuar vivint.

És difícil respondre a la pregunta de quant dura el dol. Una única resposta no és mai adequada. La tradició marcava uns períodes de dol, segons el tipus de pèrdua. Quan la pèrdua és molt propera el termini normal pot anar de sis mesos a dos o tres anys.

Perfil

Concepció Poch i Avellán és llicenciada en filosofia i té un màster en psicopedagogia. Actualment és membre del Grup d’Educació en Valors de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). També és autora de diversos llibres com Catorce cartas a la muerte (Ediciones Paidós) i De la vida i de la mort. Recursos per a la família i l’escola (Editorial Claret).

l'autor

Cristian González

Llicenciat en Periodisme (UPF), Llicenciat en Història Contemporània (UB), Màster en Comunicació Empresarial Especialitat en Tecnologies Digitals (UPF).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate