La jubilació

Carme Giménez

4 de novembre, 2011

La vida està formada per diverses etapes que són com els capítols d’un llibre: quan en comencem una de nova ens hem de fer plantejaments diferents i tenir en compte aspectes que abans donàvem per fets. La jubilació és una d’aquestes etapes, que ben aprofitada ens pot permetre dedicar-nos a activitats i a viure moments dels quals no havíem pogut gaudir fins ara.

L’estat natural de l’ésser humà és treballar, i no el podem separar d’aquest aspecte laboral i creatiu. Ho veiem en l’infant que, en el moment que obté l’autosuficiència, comença a treballar dominant la matèria, fent sots al fang i castells de sorra. Feinejar amb qualsevol estri és la seva activitat preferida. La persona, encara que no s’hagués de guanyar la vida, continuaria treballant com un fet lúdic, és una tendència vital i un dels punts bàsics del desenvolupament del seu caràcter.

D’aquí que la jubilació esdevingui un fet traumàtic: qui es vol sentir «retirat» com una ferralla inservible? Si la vellesa, per ella mateixa, ja té moltes incomoditats, l’anul·lació moral que comporta tenir un dret passiu pot acabar fent perdre l’equilibri emocional a la persona més coratjosa. Saber replantejar positivament aquesta etapa d’obligada exempció laboral és un fet essencial.

Vist des del prisma positiu, la jubilació és l’etapa de la collita, en la qual hauríem de gaudir de tots els coneixements i les experiències que hem anat sumant durant els anys anteriors. De fet, trobem exemples a la història que demostren que precisament en edats avançades es pot tenir un rendiment excel·lent. Ticià va pintar les seves obres més commovedores al voltant dels noranta-vuit anys. Goethe va acabar Faust més enllà dels vuitanta i Pau Casals no va deixar de tocar el violoncel fins al final de la seva vida, als noranta-set anys. De fet, el concert que va donar a la seu de les Nacions Unides va merèixer que l’endemà el New York Herald Tribune escrivís: «Des de les primeres notes hem pogut comprovar que Casals, als vuitanta-dos anys, continua sent el que sempre ha estat: un supreme artist.»

Aquesta etapa pot ser una època fèrtil si ens mantenim actius i emprenedors i aconseguim una vida social satisfactòria. Si bé la jubilació pot ser vista com un alleujament de les obligacions laborals, també pot ser una època difícil, ja que els canvis sobtats en la nostra vida personal i social poden afectar el nostre estat anímic. És per això que cal preparar-se per gaudir d’aquest trasbals de manera que no ens comporti desorientació i que sapiguem com afrontar-ho adequadament.

En aquest moment determinat de la vida la depressió és el trastorn emocional més freqüent. Per combatre’l és important tenir en compte alguns aspectes com ara ampliar horitzons assistint a classes de qualsevol tema que ens pugui interessar, dedicar-se a les aficions que sempre ens han agradat, fer una feina de voluntariat o practicar una activitat física que ens ajudi a exercitar la musculatura i la resistència per sentir-nos flexibles i actius. Per evitar la vida sedentària, que tant pot deteriorar la salut, és necessari caminar de trenta a quaranta minuts al dia a bon ritme i sense interrupció, preferiblement a l’aire lliure.

D’altra banda, és important no canviar de lloc de residència si no és estrictament necessari, ja que fer amics pot resultar més difícil quan s’és gran i no es duu una vida laboral activa. El contacte social és un dels factors que més s’ha de mantenir, perquè l’aïllament i la solitud porten indefectiblement a la depressió i potencien les activitats de caire passiu que no ajuden a mantenir la ment activa, com ara veure la televisió.

Exercitar la ment es fa essencial en uns moments en què no ens ho requereix la feina. En aquest sentit és útil aprendre idiomes, llegir o interessar-se per qualsevol matèria que ens pugui aportar nous coneixements i ens faci treballar una funció tan important com la memòria.

Tanmateix, pel fet que ningú no és hereu d’ell mateix, s’obre una faceta en la qual la persona pot sentir-se satisfeta d’ella mateixa pel fet d’ensenyar els coneixements que ha assolit durant la seva vida professional i poder assessorar i formar els que comencen el seu camí laboral.

A l’edat de noranta-quatre anys, Pau Casals va definir la millor manera de viure aquesta etapa de senectut: «Crec que el més important és estar constantment ocupat i tenir pau d’esperit. Em sembla, amb tot, que hauríem de tractar d’esforçar-nos una mica a ser útils als nostres semblants. No vull perdre les esperances ni els entusiasmes. Naturalment continuo tocant i estudiant. Faria el mateix si encara hagués de viure cent anys més.»
.

Llibre recomanat

Pau Casals, de Josep M. Corredor.
Col·lecció Pere Vergés de Biografies
Edicions 62

l'autor

Carme Giménez

Directora del Centre de Psicologia i Grafologia

Doctora en Psicologia per la URL. Professora de psicoestètica, terapeuta psicomotriu i diplomada en Logopèdia, Grafologia i Gestió Empresarial. Professora de la URL i de la UOC. Membre d’honor de l’Associació de Grafoanalistes Consultius (AGC).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate