Amb quina mà escrius?

Carme Giménez

5 de novembre, 2003

Escriure amb la mà dreta o amb l'esquerra és un factor genètic hereditari que, en principi, no ha de suposar cap diferència important entre les persones. Però no sempre s'ha vist així, i vivim en una societat no del tot preparada per a esquerrans. Parteixen amb desavantatge? Quins problemes es poden originar si un nen canvia de mà? Això pot afectar el seu aprenentatge?

La pregunta "per què utilitzem preferentment la mà dreta o l'esquerra?" ha rebut respostes diferents al llarg de la història. Entre totes, la més estesa actualment és que es tracta d'un factor genètic hereditari. El que sí sabem del cert és que l'home primitiu ja era dretà, com ho confirma l'estudi de les impressions manuals que decoren l'interior de les cavernes prehistòriques.

Escriure amb la dreta o l'esquerra no és fruit de l'atzar o de l'elecció personal, sinó conseqüència d'un procés d'evolució del nostre sistema nerviós per optimitzar les seves funcions.

Aproximadament un 13% de la població mundial és naturalment esquerrana, i encara en alguns països se la "corregeix". Fins no fa gaires anys, escriure amb l'esquerra era un fet mal vist que es considerava perjudicial per a l'educació de l'infant, i se li lligava la mà esquerra a l'esquena fins que s'acostumava a utilitzar l'altra. D'aquí l'expressió "esquerrà contrariat", que tants problemes havia ocasionat a les persones afectades.

Actualment, però, en la nostra societat ser esquerrà s'accepta sense cap dificultat, tot i que hem de tenir en compte que representa un esforç d'adaptació suplementari, ja que tots els utensilis estan concebuts per a dretans i estan orientats a satisfer les necessitats d'aquesta majoria: els poms de les portes, les tisores, els obrellaunes i altres estris de cuina, etc. Avui dia, però, ja es poden trobar al mercat utensilis dissenyats especialment per als esquerrans.

Contràriament del que es creia antigament, el fet de ser esquerrà no comporta en si mateix cap problema afegit: nombrosos esquerrans han arribat a assolir èxits, tant en l'àmbit esportiu com en l'intel·lectual (per exemple, músics com Paul Mc Cartney o Jimmy Hendrix, esportistes com Rivaldo o McEnroe, pintors com Michelangelo, Leonardo Da Vinci o Paul Klee, empresaris com Henry Ford o científics com Einstein).

La lateralitat del cos

El que sí que cal destacar és que, bé s'escrigui amb la dreta o amb l'esquerra, la dominança de la mà, la cama, l'ull i l'orella han de recaure en el mateix costat del cos. Si no és així, la lateralitat presenta creuaments, i és molt probable que això ocasioni problemes d'aprenentatge per immaduresa funcional del sistema neuromotriu.

Durant els primers mesos de vida l'infant necessita desenvolupar totes les funcions neurològiques. El cervell està dividit en dos hemisferis units per una estructura que fa de pont; si, per alguna causa (emocional, ambiental, hereditària, etc.), la interelació entre aquests dos hemisferis no es realitza correctament, l'evolució neurosenso-motriu no prospera de forma satisfactòria.

Ens trobem, així, amb infants que presenten problemes de lateralització i, malgrat tenir un bon nivell intel·lectual, tenen dificultats per canalitzar tota la informació cap a l'hemisferi dominant del cervell, la qual cosa produeix creuaments laterals amb l'hemisferi subdominant. Per exemple, tenen l'esquerra com a mà dominant, mentre que en l'ull i la cama domina la dreta.

També podem trobar el cas de persones que són ambidextres, és a dir, que escriuen amb una de les mans però que també utilitzen l'altra per manejar objectes. Aquests casos són rars, ja que sempre una de les mans acostuma a dominar sobre l'altra.

Com afecten els problemes de lateralitat

És important que l'establiment de l'organització psicomotriu estigui clarament definida al voltant dels cinc anys, abans de començar el primer curs de Primària.

Si es detecta que el nen no es defineix i que canvia constantment els coberts, els llapis i les tisores de mà, és símptoma que el seu desenvolupament motriu no és l'adequat. Això afecta l'orientació en l'espai i en el temps i té conseqüències, per exemple, en l'aprenentatge de l'escriptura i la lectura, ja que és a través d'aquestes coordenades que situem la nostra identitat i la nostra conducta, i que adquirim de forma ordenada coneixements. Per aquest motiu, és important que l'infant practiqui uns exercicis concebuts especialment per ajudar-lo a construir una bona dominança lateral, sobretot de la mà i de l'ull.

Si la lateralitat, dretana o esquerrana, no s'organitza correctament no és possible processar bé la informació a nivell cerebral; per això aquests nens cometen errors en l'automatització i en l'atenció, necessiten fixar-se molt més en el que fan i es cansen més fàcilment. Tampoc no poden assolir un to muscular adequat, tant sigui per excés (hipertònia) o per falta de to (hipotònia), la qual cosa els afecta a l'hora d'adquirir una eficaç pinça escribana per agafar el llapis correctament, de forma que puguin fer-lo lliscar amb un moviment ampli, coordinat i fluït. A més, si la pressió sobre el paper és excessiva, la musculatura es carrega exageradament i fa que es desmotivin quan han d'escriure textos llargs.

Els símptomes a primera vista

En l'evolució psicomotriu, és fonamental detectar qualsevol problema al més aviat possible a fi d'assegurar una adequada correcció i per evitar que les dificultats fomentin en l'afectat una baixa autoestima.

Alguns dels símptomes que ens poden posar sobre avís són: escriure el nom al revés, torçar el cap mentre escriu, dificultats per agafar el llapis i altres estris correctament, una grafia immadura amb dibuixos poc detallats i desorganitzats, atenció dispersa, inquietud davant de les activitats sobre el paper, problemes en el llenguatge o escriure amb una mà diferent de la que usa en totes les altres activitats.

Un exercici per reeducar l'excessiva pressió quan s'escriu

Tot i que el tema és molt extens i que cada cas requereix una atenció personalitzada, hi ha exercicis molt senzills que els pares poden fer amb els fills per tal de reeducar l'excessiva pressió en escriure, que també es pot corregir en els adults.

Aquest és un dels exercicis: demanem que el nen escrigui una frase prement el llapis sobre el paper tant fort com pugui i, després, que escrigui la mateixa frase procurant que la pressió gairebé sigui inexistent, la mínima per marcar el paper. Repetim aquests dos passos tres vegades i, seguidament, fem notar a l'infant la diferència d'intensitat en el color, i li fem passar els dits per sota del paper perquè noti com queda marcat si escriu prement amb força. Com a últim pas, li indiquem que provi d'escriure la frase amb una pressió intermèdia (respecte de les anteriors), fent notar, seguidament, com el color resultant no és ni tan fort ni tan clar com abans. Si repetim l'exercici unes quantes vegades a la setmana aconseguirem els resultats desitjats.

l'autor

Carme Giménez

Directora del Centre de Psicologia i Grafologia

Doctora en Psicologia per la URL. Professora de psicoestètica, terapeuta psicomotriu i diplomada en Logopèdia, Grafologia i Gestió Empresarial. Professora de la URL i de la UOC. Membre d’honor de l’Associació de Grafoanalistes Consultius (AGC).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate