Psicologia col·lectiva

Carme Giménez

1 de novembre, 2005

A qualsevol poble o societat existeix un inconscient col·lectiu fruit de l’experiència i vivències que ha acumulat al llarg de la història. tot fet viscut, bo o dolent, queda gravat en l’imaginari col·lectiu, així com en cada individu que en forma part, i condiciona la personalitat dels pobles

Des de la seva aparició sobre la terra, l’ésser humà ha experimentat les mateixes experiències vitals, ha vist la llum del dia i la foscor de la nit, ha domesticat el foc i els animals ferotges, ha conviscut amb les forces de la natura, ha conegut les relacions amb la comunitat, el poder i la submissió. L’ànima col·lectiva conté tot aquest cúmul d’experiències, aplegades generació rere generació, que ocupen un espai fonamental dintre de la nostra ànima individual.

Aquest patrimoni col·lectiu configura l’herència espiritual de l’evolució de la humanitat i, en la seva forma més propera, projecta les peculiaritats de cada poble, ja que les vivències de cada comunitat humana contenen fets històrics diferents que queden acumulats en la memòria col·lectiva de cada nació.

El psiquiatra i psicòleg Carl Gustav Jung va ser el primer en descobrir la necessitat que tenim de conèixer en profunditat l’ànima comuna del poble on ens arrelem i va escriure:”La llibertat arriba només fins als límits de la nostra consciència. Més enllà d’ella interpretem influències inconscients de l’ambient”. Les implicacions, doncs, són importants i cal aprofundir-hi si volem tenir una personalitat aplomada i gaudir d’autodomini i seguretat personal.

Quan viatgem és fàcil experimentar el tarannà col·lectiu dels pobles que visitem. Una mena de sensació que sembla surar en l’aire ens envaeix i ens adonem que, fins i tot en els colors que hi predominen, la roba, la forma de parlar i de gesticular, la mirada... es crea un ambient psíquic i unes conductes peculiars. En aquest sentit, el psicòleg Carles M. Espinalt ens ha deixat estudis que constaten que una anàlisi minuciosa sobre la gamma de cartells i anuncis que s’exhibeixen a les façanes d’una ciutat, o també del redactat de les frases publicitàries, pot donar-nos una idea encertada de les actituds, mentalitats i reaccions dels seus ciutadans. De manera que l’ànima col·lectiva també té la seva grafologia.

Captem amb rapidesa el clima vivencial en els països visitats, però se’ns fa molt més dificultós, pel fet d’estar-hi immersos, comprendre’ns i poder analitzar les pròpies reaccions col·lectives. No seríem capaços, per exemple, d’explicar, sense conèixer les lleis de l’inconscient col·lectiu, per quin motiu el poble català té l’índex més elevat de tímids d’Europa.

Una ferida profunda en la memòria col·lectiva genera traumes, de la mateixa forma que succeeix en la psique individual. Rebre continuats episodis degradants i de submissió en la història fa que els pobles pateixin complexos col·lectius, com ara la timidesa o la manca de caràcter per afrontar les situacions compromeses. El fet, per exemple, que a les escoles es rentés la boca amb sabó als infants que s’expressaven en català; que també se’ls castigués amb la burla i el menyspreu del seu accent quan ho feien en castellà, o també el fet que s’empresonés els adults per fets similars, són traumes públics que han quedat en l’imaginari col·lectiu i continuen creant ambivalències de caràcter a les actuals generacions.

Els americans no van pas subestimar els efectes residuals que aquests fets generen i, després de la desfeta nazi a Alemanya, van enviar un equip de psicòlegs per analitzar i posar solucions als efectes col·lectius que havia causat en la població el fet d’haver viscut sota una dictadura anorreadora. Tanmateix, un dels grans encerts del poble alemany va ser reconèixer públicament els seus errors fent una mena de “teràpia col·lectiva” amb els processos de Nuremberg, indemnitzant i demanant perdó a tots aquells pobles o persones que havien causat danys, ja que el primer pas per posar remei als complexos col·lectius és tenir consciència pública que hi són, perquè la por condicionada no s’oblida mai i amb el pas del temps no n’hi ha prou per desfer-se’n.

Complexos col·lectius

"Si tenim en compte que el mirall és la identificació, hi hauria qui es miraria a l'espill amb màscara". Amb aquesta frase, el psicòleg Carles M. Espinalt ens dóna una visió exacta de com n'és de transcendent no sols comunicar amb autenticitat, sinó formar-se una veritable identificació per no esdevenir una paròdia d'un mateix. Seguidament ens concreta quines són les 3 reaccions més freqüents que, davant la suggestió que provoca una màscara, poden presentar-se en les persones quan els n'apropem una:
Reacció supersticiosa: el subjecte no sap què dir, queda com mut, vol espantar els altres, però només s'expressa amb onomatopeies místiques del tipus Uhh! Auuu!...
Reacció del "galtes": tan bon punt se la posa es troba en el seu ambient, com peix a l'aigua, ja que li reforça encara més la de ciment armat que ja portava.
Reacció de la persona esforçada: queda com desorientada. L'esforçat se sent incòmode, li té com una al·lèrgia estranya. Aquesta reacció no té res a veure, per exemple, amb la compenetració que en determinades circumstàncies pot existir amb ella. És coneguda per tothom la manera com es transforma un cirurgià tan aviat com es cobreix el rostre poc abans d'iniciar una operació.

l'autor

Carme Giménez

Directora del Centre de Psicologia i Grafologia

Doctora en Psicologia per la URL. Professora de psicoestètica, terapeuta psicomotriu i diplomada en Logopèdia, Grafologia i Gestió Empresarial. Professora de la URL i de la UOC. Membre d’honor de l’Associació de Grafoanalistes Consultius (AGC).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate