Transtorns psicològics de l'alimentació

Carme Giménez

12 de novembre, 2003

De quina forma el fet de menjar pot arribar a convertir-se en un suplici, i el plaer de delectar els aliments en un càlcul de calories? Quan el fet de controlar excessivament el que ingerim es converteix en una obsessió i un patiment que pot comportar-nos problemes de salut greus podem parlar de trastorns de l'alimentació

Entre els trastorns de l'alimentació hi ha l'anorèxia i la bulímia, que es donen majoritàriament en les dones i que comporten una pèrdua dels hàbits alimentaris, una baixa autoestima i una interpretació deficient de la pròpia imatge corporal.

Anorèxia i bulímia

Psicològicament, la persona que pateix anorèxia és molt perfeccionista, emocionalment inestable i amb un concepte de l'èxit social relacionat amb el fet d'estar prim. És vulnerable i creu que, canviant el seu cos, la seva vida també serà millor.

Rebutja mantenir el pes dintre del que li demana la seva constitució i els paràmetres de la normalitat, té una immensa por de guanyar pes i, malgrat perdre'n, el temor continua fins que distorsiona la percepció del seu cos i es veu grassa (tot i estar, realment, en una situació de desnutrició).

Per això, va reduint la quantitat i varietat del que menja. Al principi, elimina els aliments que suposa que porten més calories, però al final la reducció és tan estricta que sempre ingereix els mateixos aliments. També evita les situacions socials en les quals es pugui veure obligada a menjar, com sopars d'amics o celebracions festives.

En alguns casos, alterna la restricció amb episodis de voracitat, ja que el cos li demana menjar, i aleshores tracta de compensar-ho amb vòmits autoinduïts, o bé amb abús de laxants i diürètics.

Els cicles menstruals es fan irregulars i es pot perdre el 15% o més del pes.

Les persones que pateixen aquest trastorn acostumen a abusar de l'esport per cremar calories. De fet, en algunes modalitats esportives és freqüent trobar persones anorèxiques, i les taxes més elevades les trobem entre les gimnastes.

El més difícil en el tractament d'aquests trastorns és que, malgrat l'evidència de la malaltia, l'afectat nega que el seu comportament sigui anòmal i, en els casos més extrems, pot arribar a morir per desnutrició.

En la bulímia, la persona té crisis en les quals ingereix una gran quantitat de menjar, perd el control sobre el seus impulsos i té la sensació que, un cop ha començat, no pot aturar-se. Aquests afartaments es repeteixen amb una freqüència aproximada de dues vegades per setmana i suposen un sentiment agut de culpabilitat que es compensa amb vòmits, laxants, etc.

En aquests episodis ingereixen pastissos, galetes o qualsevol altre aliment de forma compulsiva i molt ràpida; la persona continua menjant tot i experimentar, fins i tot, mal d'estómac. Acostumen a fer-ho en moments d'estrès o ansietat, perquè el fet de menjar els proporciona una sensació de relaxació i un sentiment de plenitud interior. També hi ha una gran preocupació per la silueta i el pes, malgrat que els excessos els acostumen a portar a un exagerat sobrepès, amb totes les conseqüències sobre la salut que això implica: hipertensió, colesterol, malalties coronàries, etc.

La influència social

En aquests trastorns és important valorar la influència social que s'exerceix, avui dia, sobre la necessitat d'aprimar-se.

Per exemple, als mitjans de comunicació trobem constantment dietes, aliments lights, aparells i tota mena de sistemes per aconseguir un cos sense greixos. També, a través de la moda, el cos ideal ha esdevingut mancat de les corbes pròpiament femenines (sobretot malucs i pit) i s'ha marcat una estètica que masculinitza el cos femení.

Aquesta moda d'idealitzar la dona prima va començar als anys vint, mentre que, per exemple, en altres societats com a Samoa les dones només son admirades quan estan grasses i ja han entrat a la maduresa; per tant, els mites de joventut i aprimament res tenen a veure amb els nostres.

A més, durant segles, s'ha oblidat el fet que l'ésser humà està constituït per un fons (l'esperit o ment) i una forma (el cos), tots dos de cabdal importància per aconseguir un equilibri psicològic harmoniós.

Abans només es donava importància al fons, desestimant la forma. Les creences que imperaven veien el cos com una part menyspreable, la culpable dels pecats de la humanitat i que, per tant, havia de ser ignorada i menystinguda en pro de l'esperit. Ara, hem donat un tomb a aquesta concepció i, abans de trobar el punt mig, com passa en tots el progressos ideològics que fa la humanitat, hem passat a sobrevalorar el paper del cos en la pròpia vida.

Així, hem passat de l'espiritualisme victorià en què es remarcava la preeminència de l'esperit sobre la carn, a la situació actual, en la qual el culte a la imatge culmina en una imagocràcia.

Però, lluny de veure el fenomen com un signe de frivolitat de la societat actual, l'hem d'analitzar i valorar com una reacció històrica, que ens portarà a trobar el benèfic equilibri entre el fons i la forma, que fins ara se'ns havia negat.

 

Consells per prevenir els transtorns alimentaris

En aquestes malalties és important una bona prevenció. La mateixa malnutrició pot deteriorar profundament la ment de la persona afectada, per la qual cosa com més instaurada està la malaltia més costa de retrobar l'equilibri.

Per això, canviar o preservar certs hàbits evitarà que les persones més properes (fills/es, germans/es...) arribin a patir algun trastorn alimentari.

Menjar a taula i si pot ser acompanyat millor

Evitar endrapar qualsevol cosa directament des de la nevera o pel carrer

Menjar amb les persones més properes (pares, fills, amics, etc.) ens farà retrobar la vinculació social i afectiva que dóna l'aliment, i aconseguirà convertir el fet de menjar en un acte agradable

Defugir els comentaris reiteratius sobre l'aspecte físic dels fills, sobretot si són negatius

Dintre dels aliments saludables, no fer cap restricció i evitar fer consideracions sobre dietes o aliments baixos en calories, ja que els fills poden imitar els afanys per aprimar-se dels pares

Promoure un bon equilibri entre el fons i la forma de la persona, cercant una bona identificació amb la pròpia imatge corporal i amb les qualitats i capacitats personals. Tot i així, cal intentar no caure en l'error de negar la influència psicològica de la imatge i fer entendre que justament l'atractiu d'una persona consisteix que s'accepti a si mateixa, dintre dels límits del que pot ser perfeccionable. L'encant té a veure amb el fet de sentir-se bé amb el propi cos, més que en la perfecció d'aquest, i en no oblidar els factors intangibles que també configuren la imatge (com és, per exemple, l'expressivitat). No en va, la psicoestètica ens recorda que "no hi ha bellesa exterior sense una harmonia interior".

l'autor

Carme Giménez

Directora del Centre de Psicologia i Grafologia

Doctora en Psicologia per la URL. Professora de psicoestètica, terapeuta psicomotriu i diplomada en Logopèdia, Grafologia i Gestió Empresarial. Professora de la URL i de la UOC. Membre d’honor de l’Associació de Grafoanalistes Consultius (AGC).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate