Les curses d'orientació

4 de novembre, 2011

Fa uns anys, quan un orientador havia d’explicar quin era el seu esport havia de donar una pila d’explicacions per fer-se entendre. Avui les coses han canviat i les curses d’orientació tenen una acceptació notable, amb un calendari atapeït, amb curses de diferents modalitats que es fan per tota la geografia del país. Tot i això, us oferim una petita explicació sobre aquest esport i la nova modalitat d’aquestes curses: els rogaines.

La definició clàssica ens diu que són curses contrarellotge, camp a través i sense un itinerari prefixat però amb l’obligació de passar per una sèrie de controls. Aquests controls, dibuixats en un mapa que el corredor no coneix fins que l’hi donen a la sortida, varien segons la categoria en què es competeix. Al mapa estan representats per un cercle i en la realitat el participant troba una tela de tres costats de 30 x 30 centímetres. Un cop hi arriba, introdueix la targeta electrònica en una capseta que grava les dades del corredor. Evidentment, guanya el que fa el recorregut en menys temps però, com que la sortida no és massiva, quan el corredor arriba a meta mai no sap en quina posició ha quedat fins que no mira el temps dels altres.

El quid de les curses d’orientació no tan sols és córrer, sinó llegir bé el mapa i fer una bona elecció de ruta, que no sempre és la més curta. Per escollir bé el camí per on es passarà és bàsic que la interpretació del mapa sigui bona, i que el mapa tingui qualitat. Per això tots els mapes estan fets ad hoc, i s’hi representa el més mínim detall: pedres, marges, depressions, tipus de vegetació (més o menys penetrable), llocs perillosos o prohibits...

De curses d’orientació se’n fan a peu, amb bicicleta de muntanya, esquís (esquí nòrdic) i raquetes de neu. I la modalitat de la competició pot ser lineal (els controls s’han de fer en l’ordre que diu l’organització) o score (en què l’ordre és lliure i els controls tenen una puntuació determinada, segons la dificultat).

Els rogaines
Fa tres anys van arribar a Catalunya, de la mà de Felip Gili i Dani Rodríguez, una nova especialitat en l’orientació: els rogaines (o rogainings). Aquesta especialitat té els orígens a Austràlia, a la dècada dels setanta (quan aquí encara no es coneixia ni l’orientació!) i des que va arribar a Catalunya ha tingut un gran èxit. Una de les raons d’aquesta bona acollida és que, a diferència de les curses d’orientació, aquí s’ha de competir en equip (de dos, tres, quatre o cinc persones). Els rogaines poden ser de sis, dotze o vint-i-quatre hores, tot i que els més habituals al nostre país són els de sis hores, i es fan en modalitat score. A partir de l’hora límit, es penalitza els corredors que arriben tard. Els que arriben més de mitja hora tard queden desqualificats. L’organització sol exigir una sèrie de material obligatori per protegir el corredor en cas d’accident, com ara un xiulet, una manta tèrmica o una farmaciola.

L'origen de l'esport
La cursa d’orientació, esport escandinau sorgit a finals del segle XIX, va néixer per la necessitat de desplaçar-se en terrenys desconeguts (o simplement amb neu), sobretot per part dels militars. A partir de la primera cursa, el 1987 a Noruega, l’esport ha anat evolucionant. En aquella primera competició hi havia tan sols tres controls per a un recorregut de dinou quilòmetres, res a veure amb les curses que es fan ara, de menys distància i molts més controls. Els suecs, i després els finlandesos, de seguida es van afegir al nou esport, de manera que es pot considerar que a Escandinàvia és un dels esports amb més difusió i practicants. Hi ajuda molt el fet que els boscos nòrdics són ideals per a la pràctica d’aquest esport: grans extensions amb poc desnivell i sense sotabosc.

En canvi, a Catalunya l’esport no va arribar fins al 1988 de la mà de Carles Lladó, que intentava trobar un esport que permetés tenir una selecció competint a escala internacional. Malauradament, no va aconseguir el reconeixement de la Federació Internacional, però en canvi sí que va introduir un esport desconegut en aquells moments (tret dels militars, que el feien servir en els exercicis per muntanya). En aquella època, posar-se a córrer per dins dels boscos amb un mapa era una cosa ben estranya.

Amb els anys, més lentament al principi i molt més ràpid ara, aquest esport ha anat creixent i podem dir que les coses han canviat: un calendari amb curses tot l’any, competicions amb més de 500 participants, esportistes catalans liderant la selecció espanyola, competicions escolars…

L'equip bàsic

Roba adequada
Malles o pantalons (llargs o pirates) que ens protegeixin de la vegetació.
Samarreta transpirable.
Mitjons llargs amb reforç a la part del davant o un tipus de polaines especials per protegir la part anterior de les cames, que és la zona del cos més exposada al contacte amb la vegetació baixa quan correm camp a través.

Calçat
Si fem la cursa corrent és necessari fer servir unes sabatilles de córrer per muntanya, resistents, amb reforços i amb una sola amb relleu que ens evitarà relliscar en terreny sorrenc, al mateix temps que també tindrà una millor adherència per córrer per roques.

Brúixola

De brúixoles n’hi ha de molts tipus i preus, però hauria de ser amb base transparent i limbe mòbil, perquè ens permeti fer rumbs. Si ens iniciem en aquest esport en tindrem prou amb una brúixola de base rectangular, i n’hi ha de molt econòmiques. Per als ja iniciats ens pot anar molt bé la de dit, que va lligada al dit gros de la mà, cosa que afavoreix la rapidesa d’ús.

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate