Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

Córrer una marató i superar-se a un mateix

Borja Vilaseca

23 de maig, 2018

Borja Vilaseca és escriptor, filòsof, conferenciant, professor i emprenedor de projectes orientats a la transformació i el despertar de la consciència de la societat. En aquest article ens explica la seva experiència superant el repte de córrer una marató.

Diumenge, 25 de març de 2012. Vuit del matí. 19.507 corredors ens amunteguem a la plaça d’Espanya, a Barcelona. Per davant queden 42,195 quilòmetres. Tres. Dos. U... Comença la marató! El que primer que veig són dos corredors russos disfressats de conillets de Playboy i un anglès, de torero. Al meu costat, un italià que corre descalç em mira amb complicitat, fent un gest de sorpresa. Davant nostre passa corrent una japonesa embolicada amb paper de cel·lofana...

Quan corres entre tanta gent, és essencial seguir el teu propi ritme. Així, recorro els primers 21 quilòmetres en dues hores, onze minuts i nou segons. Cinc segons més tard anuncien per megàfon que el kenià Julius Chepkowony acaba de proclamar-se vencedor. La diferència és que, mentre que ell està fresc com una rosa, jo sento que em començo a marcir. He arribat al límit del meu entrenament. A partir d’aquí només em queda confiar en la resistència del meu cos i la força del meu cap. «Ho puc fer… Ho puc fer… Ho puc fer…», em repeteixo a mi mateix. «És clar que puc!»

Quilòmetre 30. Fa tres hores que corro. Em sento com si m’haguessin clavat una pallissa, m’hagués atropellat un autobús i m’obliguessin a carregar cent quilos de plom a l’esquena. No puc més. Sento un desig irrefrenable de parar. És el que s’anomena «mur del corredor»: el que pateixen els corredors amateurs els cossos dels quals no estan prou entrenats per metabolitzar el que estan experimentant.

La veritat és que em vull estirar a terra i començar a plorar com un nen petit. Vull posar punt final al dolor insuportable que sento als genolls. Cada vegada que els flexiono sento uns cruixits esfereïdors. Em passa el mateix amb la columna vertebral. No puc mantenir el coll recte ni mirar endavant. Aviat descobreixo que la vamba esquerra comença a supurar sang i no tinc ni idea de per què.

Just en aquell moment un aficionat crida el meu nom –el posa al dorsal– i hi afegeix: «Va, home, somriu una mica!» No el conec, però em dona la xutada d’adrenalina que necessitava. Com s’agraeix la presència del públic! I què puc dir dels ànims que es reben! Són la benzina que m’impulsa a continuar endavant. Per més que corris sol, en una marató és impossible sentir-te sol. Tot i les martellades de dolor, començo a experimentar una sensació meravellosa d’unitat. I a la cara se’m dibuixa un somriure, una mica esgavellat. «Ho puc fer… Ho puc fer… Ho puc fer…»

Quilòmetre 40. Per fi! Fa més de quatre hores que corro. Ja fa estona que he perdut el contacte amb la realitat… Podria estar perseguint el conill blanc d’Alícia al país de les meravelles. M’he convertit en un còctel de gels, endorfines, rèflex i vaselina. Mentre soc testimoni de com tot el meu cos s’està descomponent, al meu voltant el panorama comença a agafar tints dantescos: molts corredors segueixen la carrera caminant, completament exhaustos.

Soc a cinquanta metres del meu destí, d’Ítaca... Alguna cosa se’m desperta a dins. La gent m’anima. Els altres corredors. El dolor. Tots som un. És impossible explicar amb paraules el que s’experimenta quan, finalment, s’entreveu la línia de meta. Cal haver corregut abans més de 42 quilòmetres per saber el que significa. Reconec la veu de la meva mare, del meu pare i de la meva dona. Estan cridant com bojos. Les llàgrimes em comencen a rodolar galtes avall. Aixeco els braços i miro al cel. El sol em cega la vista. Però continuo corrent, guiat pel meu cor. Sento per última vegada el soroll del meu xip. Quatre hores, 27 minuts i tres segons. Ho he aconseguit. He acabat la meva primera marató.

Per què corro? O, més ben dit, per a què? Doncs per compartir amb els lectors d’aquest article que tots els éssers humans tenim moltíssima més força a l’interior de la que som capaços d’imaginar. I per recordar-nos que cadascun de nosaltres pot fer front al seu destí, tot superant qualsevol adversitat que sorgeixi pel camí. Ningú no ha dit mai que viure sigui un repte fàcil. Per superar qualsevol obstacle primer ens hem de superar a nosaltres mateixos. No n’hi ha cap altra manera. I el primer pas acostuma a ser el més difícil: consisteix a creure que podem fer-ho. I tant, que podem!
 

l'autor

Borja Vilaseca

Comunicador, emprenedor i creador de sistemes pedagògics

Borja Vilaseca és escriptor, filòsof, conferenciant, professor i emprenedor de projectes orientats a la transformació i el despertar de la consciència de la societat. La seva gran passió és democratitzar la saviesa per inspirar un canvi d'actitud i de mentalitat, de manera que les persones aprenguin a ser veritablement felices i sàpiguen com desplegar tot el seu talent i potencial al servei d'una funció professional útil, creativa i amb sentit.

més informació

afegir la revista a les RSS

GTranslate