"Hem deixat de ser les sirenetes"

Ester Benach

12 de novembre, 2008

Després de les dues medalles de plata als Jocs Olímpics de Pequín 2008 (en equip i duet), ningú no dubta que l’equip espanyol de natació sincronitzada s’ha situat a un nivell molt alt i és capaç de desbancar dels podis els països que tradicionalment han dominat la disciplina (Rússia, Estats Units, Canadà, Xina...). I això no és fruït d’una casualitat. El camí ha estat llarg i molt treballat. Anna, què ha fet falta per situar la sincronitzada espanyola a escala internacional?

Què ha fet falta? Doncs... un, determinació; dos, ambició; tres, molta capacitat de treball; quatre, saber el que volíem; cinc, confiar amb el que tenia al meu abast per poder maximitzar els resultats, innovar al màxim, ser capaç de trobar allò que ens pot diferenciar de les altres, un tret identitari. Jo penso que també forma part d’un caràcter.

Ha calgut una Anna Tarrés?
Jo penso que sí, no? Jo o una Pepita de los palotes, perquè el que crec que he aportat és que sóc una persona amb molta energia.

I amb fama de dura...
Sí. El que tinc és molt caràcter, i això també es pot convertir en el fet de ser dura i demanar molta disciplina. Però sóc una persona molt positiva, que penso que puc aprendre de tothom. També sóc bastant resolutiva, vaig per feina, no m’espanta absolutament res, tinc clars els objectius i la capacitat de fer d’excavadora perquè si em posen una roca al davant, sempre penso que no passa res i que ja trobarem el camí per travessar-la. He tingut aquesta capacitat i això, juntament amb tota la gent que em precedeix, com el César Villegas, la Maria José Bilbao, l’Anna Romagosa... que, en un moment donat, quan jo podia caure, han estat al darrere ajudant, i també la propera generació (la Beth Fernández, la Laura Amorós...) fa que tot allò pel qual havies lluitat es vegi materialitzat en una estructura important.

Has anomenat moltes persones i totes són del Club Natació Kallipolis. Què li deu la sincronitzada al Club?

Tot. Li deu el fet d’existir i el fet de ser el que és. Encara ara les entrenadores i moltes nedadores de la selecció són del Kallipolis. A més, per qualsevol cosa que es necessita, sempre recorrem al club. Li devem, sobretot, el fet que estiguem treballant amb aquest nivell de qualitat, responsabilitat i excel·lència. La generació actual estem retornant, en la mesura que podem, tot allò que en el seu dia el Kallipolis ens va donar de manera totalment voluntària.

Comentaves que un dels secrets de l’èxit és que s’ha aconseguit crear un estil. Com el definiries?
Innovador, arriscat, diferent...

Tan arriscat que aposta per incorporar llums al banyador!
Sí! De la mateixa manera que quan tu crees una coreografia utilitzes diferents peces de música per explicar la història... per què no fer que el banyador també ajudi a explicar-la? Jo sempre dic el mateix: hem de modernitzar l’esport a mesura que evoluciona la societat, i la societat demana espectacle, per tant, intentem fer-lo. Finalment, a les Olimpíades no ens el van deixar utilitzar, però ho farem aquest desembre.

L’estil propi també es veu en la forma de treballar.
Sí. D’una manera molt autodidacta sempre he pensat que ens podíem beneficiar de tot i de tothom. I des del 1992 hem estat convidant gent de fora que ens aporti, perquè ens ensenyi la seva experiència fins que hem creat aquest estil propi.

L’Europeu de Hèlsinki, l’any 2000, va ser el punt d’inflexió?
Sí, sens dubte. Aquelles primeres medalles, tot i que no van tenir ressò mediàtic, sí que en van tenir des del punt de vista polític. En el moment que comences a tenir medalles vol dir que tots els plans que has presentat al Consell General d’Esports o al Comitè Olímpic estan donant resultats, i això fa que les noies rebin una quantitat de beca més important, la qual cosa les anima a seguir treballant... És un peix que es mossega la cua. També cal dir que l’any 2003 va significar la gran evolució amb les medalles mundials. A més, hi havia un grup de gent que pensava que els resultats podien ser fruit de la casualitat, sobretot perquè es va fer a Barcelona… També l’any 2001, el cinquè lloc al Mundial va sorprendre molts perquè no el tenien gens previst.

Però arriben els Jocs del 2008 i l’equip no defrauda...
El que ha passat és que, per sort o per desgràcia, el calendari ha estat perfecte i aquestes medalles (quatre ors del Campionat d’Europa i dues plates olímpiques) ens arriben en un punt de maduresa personal important que fa que siguis molt més conscient del que guanyes, del valor que té i de com disfrutar-ho.

La sincro ha deixat de ser la germana pobra dels esports aquàtics?
Jo penso que fins fa cinc anys seguíem sent l’últim esport a tenir en compte. De totes maneres, seguim sent un esport de dones i un esport minoritari. En un món com l’esportiu, on la majoria de dirigents són homes, de vegades tinc la sensació que som «L’Anna y sus mujeres», i sembla que estem barallant-nos per un tros de pa! No és fàcil com a dona, com a mare de família… Quantes dones han anat a Pequín de seleccionadores?

A què has renunciat?
Crec que jo no he renunciat tant com els que estan al meu voltant, perquè a mi em compensa una cosa amb l’altra però, per exemple, durant molts anys el meu marit ha anat sol a tots els actes familiars perquè jo sempre estava de competició. Costa, perquè estic molts caps de setmana fora i els altres pateixen la meva absència, però no em penedeixo de res.

Reconeixements com la Creu de Sant Jordi (2008) o la Medalla de plata del Reial Ordre del Mèrit Esportiu (2006) deuen compensar.
Per mi és un honor! Que el president del país estigui dient que donen la medalla per primera vegada a la persona més jove... Que en un moment donat hi hagi hagut gent que hagi pensat que jo em mereixo un reconeixement així… és un honor! Segurament perquè s’ha fet una feina molt exhaustiva en un món molt petit, hem fet brillar una pedra, hem passat de ser les nenes que aixequen les cames a ser les sirenetes, a ser les superatletes i la gran esperança espanyola en uns Jocs Olímpics. I en tot aquest procés han passat vint anys!

Vint anys, setze dels quals amb la Gemma Mengual.
La Gemma ha donat a conèixer la plasticitat d’un esport estètic amb la força d’un esport físic. Ha estat capaç de conjuntar-ho i de crear aquest personatge tan captivador. És una estrella, una persona amb un talent natural, superdotada físicament per fer aquest esport i que, sobretot, ha sabut evolucionar amb les demandes de l’esport i del moment. El seu paper ha estat brutal, és el gran estendard, però el que s’ha fet amb la sincro és una feina d’equip i totes les nedadores hi posen la mateixa dedicació i saben quin és el seu rol.

I no us canseu d’entrenar tants anys juntes?
Jo porto la part més creativa i comptem amb preparadors específics per a cada parcel·la: preparador físic, preparador d’acrobàcies, de flexibilitat... I això, les noies, sobretot quan porten tants anys entrenant, ho agraeixen molt i se senten més motivades.

Algunes s’estan fent grans, entre elles la Gemma... Hi ha bon relleu?
Sí. Hem volgut crear una estructura des de la base que sigui suficientment potent perquè això no sigui un bluf d’una generació i que darrere d’aquesta es perdi tot. Hi ha relleu. I és possible que després del campionat de Roma el 2009 hi hagi un canvi generacional important, però s’està fent molt bona feina i jo crec que podrem aguantar la pressió d’intentar estar a l’altura.

I hi ha Anna Tarrés per molts anys?
Jo espero que sí. En aquests moments encara em diverteix molt estar pensant tota l’estona quin tema crear, parlar amb el músic, materialitzar les idees… Per a mi, això ja no és una capacitat sinó una necessitat, perquè si no m’avorreixo.

UNA VIDA LLIGADA A LA SINCRO

Anna Tarrés (Barcelona, 1967) és la seleccionadora nacional de l’equip de natació sincronitzada des del 1997 i la seva vida ha estat sempre lligada a aquest esport. Va començar a competir en natació sincronitzada als onze anys: «vaig començar fent natació de competició, però als onze anys vaig provar la sincro i com que era bona nedadora i a l’escola fèiem molta gimnàstica, als pocs mesos ja vaig començar a competir». De la seva etapa com a nedadora recorda haver-s’ho passat molt bé: «vaig viure els darrers anys de la sincronitzada totalment amateur i, per tant, anàvem molt a divertir-nos, a ballar». I, a més, els resultats acompanyaven. El 1981, amb catorze anys, va aconseguir la primera medalla d’or per equips en un campionat d’Espanya. Des d’aleshores, fins al 1988, quan va deixar la competició, va anar sumant podis en campionats d’Espanya (sis ors i una plata en equips, sis ors en duet i tres plates en modalitat solo).

De la seva etapa com a nedadora, destaca la participació en un mundial l’any 1986 i, sobretot, el fet d’haver estat una de les tres representants espanyoles als Jocs Olímpics de Los Angeles 84, els primers jocs en què competia aquesta disciplina: «la ciutat era molt gran i ens miràvem les americanes com si fossin extraterrestres. Va ser una gran experiència», recorda l’Anna.

Preguntes molt personals

Una ciutat per viure-hi? Esplugues de Llobregat
Un lloc per anar de viatge? L'Amèrica Llatina
Un plat? Cargols
Un llibre per llegir? Qualsevol que m'entretingui.
Una pel·lícula de cinema? Tomàquets verds fregits
Un mitjà per estar informat? Ràdio
Mar o muntanya? Totes dues
Un cantant o grup musical? No tinc preferències però em deacnto per la música clàssica.
Quin personatge històric li hauria agradat conèixer? Algun descobridor del segle XV
Un personatge actual? Barak Obama
Un esportista que admiri? N'hi ha tants
Què valora més de les persones? La sinceritat
Si un dia fos president del Govern o de l’ONU, quina primera decisió prendria? Assabentar-me molt bé dels problemes que cal resoldre
Dretes o esquerres? Centre
Què s’enduria a una illa deserta? La família .
Un desig confessable? Ser feliç

l'autor

Ester Benach

Directora d'excel·lència i responsabilitat social

Llicenciada en Ciències de la Comunicació (UAB), Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UOC), Màster en Responsabilitat Social Corporativa (UOC)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate