L'única espanyola que ha trepitjat el cim del mont Everest

Sergi Larripa

2 de novembre, 1997

Definir una persona en quatre línies és una de les coses més injustes que hi ha. L'Araceli Segarra, no només és l'única dona espanyola que ha fet el cim a l'Everest. Perquè com a alpinista hauriem de destacar també els seus èxits a tants altres cims del nostre planeta. Però és que l'Araceli no és nomès una alpinista. És una esportista integral...i encantadora. Una dona d'altura. "Passin i vegin".

Saps qui va escriure «Així va parlar Zaratrustra»?
Kafka?

No, va ser Niezschte.
Veus, què et deia...per què m'ho preguntes?

Tracta d'un home que puja al cim d'una muntanya per retrobar-se a si mateix i que, quan baixa, pregona la seva experiència intentant canviar el món. A tu què t'impulsa a pujar al cim d'una muntanya?
Uf! què m'impulsa?...no t'ho sabria dir. No és res en concret sinó un conjunt de coses. D'alguna manera ho portes a la sang. A mi m'agrada anar a la muntanya perquè hi ha tranquil·litat; no m'agraden les ciutats, hi ha molta gent. En el meu cas, la muntanya és, sobretot, el lloc on comparteixo experiències, on m'ho passo bé amb els amics...I és que, sense el grup de gent amb qui vaig, segurament no faria muntanya.

I per què l'Everest?
Hi ha molts tipus d'alpinistes i cadascun té les seves motivacions. En el nostre cas, quan vam plantejar-nos anar a l'Everest a la tardor del 95, el que ens atreia era fer la ruta nord. El cim només era la conseqüència: el que volíem era gaudir fent aquella ruta, aquells corredors, aquella inclinació, volíem un repte difícil...anar a l'Everest per anar no ens atreia. Buscàvem alguna cosa més.

En aquella ocasió no vau fer el cim, però tu vas fer-lo l'any passat. Has trobat ja tot el que buscabes a les muntanyes?
Home, no. Si deixés de cercar , la vida perdria bastant sentit. A mi m'agrada fer i buscar coses noves. Potser d'aquí a un temps deixo de fer muntanya perquè penso que ja ho he trobat tot, i me'n vaig a fer una altra cosa. Però de moment seguiré fent muntanya. Seguiré buscant no sé què, perquè, de fet, el dia que sàpiga què busco serà el dia que, probablement, ja ho hauré trobat.

Vaja que, tot i tocar el cim del món, no has tocat encara el cim de la teva vida?
Què dius home! (riu...)

La senyora Segarra no ha aconseguit el que la nena Araceli somniava?
No, no. Com que no sóc una senyora, sinó que encara sóc una nena...la resposta és «no».

Quins són els teus reptes de futur?
A mi realment m'agradaria trobar una feina on m'ho passés bé treballant. És difícil passar-s'ho bé treballant. Jo, per exemple, veig a artistes que s'ho passen pipa treballant dotze hores al dia, fan hores extres, i s'ho passen «teta»...i em fan enveja, no? El que busco bàsicament és això. No vull fer-me rica econòmicament, sinó senzillament guanyar-me la vida i passar-m'ho bé, i que la feina em permeti seguir dedicant temps a la muntanya.

Vols treballar en alguna cosa relacionada amb l'esport, o la fisioteràpia?
No, en principi no busco res relacionat amb l'esport. Respecte a la fisioteràpia, de moment em decanto per la part infantil, treballar amb nens amb discapacitats. Una feina que m'agrada però és bastant dura. I no sé si aquesta seria la feina on m'ho passés bé.

Com va néixer l'alpinista que portes dins?
Tot és una mica progressiu. Vas fican-te en aquest món a poc a poc. Després se't presenten certes oportunitats, i tu decideixes agafar-les o no, cosa que després condiciona el teu futur. I una d'elles va ser conèixer al Ferran, que és la persona que em va posar en contacte amb el grup que vam fer l'expedició del 92. Si no hagués entrat en aquest grup, probablement mai no m'hauria dedicat tant a fons a l'alpinisme. Penso que mai hauria pujat a l'Everest.

Has fet ja dos 8.000: t'agradaria fer-ne una col·lecció?
No, no, col·leccionar-los no. Passo d'anar a pels catorze «8.000» com fa altra gent. Però tampoc és una cosa que tingui planificada: com he dit abans, les oportunitats es presenten. Si em proposen fer un altre «8.000» i la idea em sedueix, ho faré. Jo continuaré fent muntanya, però puc passar-m'ho millor en cims més baixos i atractius que en un «8.000».

Va ser més satisfactori ascendir el Xixa Pangma Central l'any 92 que fer el cim a l'Everest l'any passat?
I tant! Mira, per a un alpinista, hi ha dos tipus de satisfacció. Pots estar satisfet per haver escalat amb un estil, una tècnica i una manera determinada. I l'escalada al Xixa Pangma correspondria a aquest cas. A més, erem un grup que, en aquell moment, va trencar molts esquemes: la mitjana d'edat era de 23 anys, un fet sense precedents tractant-se d'un «8.000» a l'Himalaia. Vam demostrar que, tot i la nostra joventut, erem capaços de fer el cim per una ruta molt difícil que ningú no havia repetit. Allò va ser molt satisfactori. Fer el cim a l'Everest, en canvi, va ser molt diferent. Vam fer la ruta de l'any 53, amb oxigen, amb portadors...Entre cometes podríem tenir l'excusa de dir que, si ho fèiem així, era per exigències de la filmació de la pel·lícula. I vaja, sempre és meritori fer el cim a l'Everest, i no vull ser hipòcrita, no és menyspreable haver fet el cim més alt del món però, per a mi, que m'agrada fer coses difícils, no és que sigui el motiu de la meva màxima satisfacció. Per això, encara em plantejo el dubte de si he fet el màxim...sí i no.

No et preguntaré què se sent al cim de l'Everest, però sí vull saber quina és la cançó que, en sentir-la, et fa reviure aquell moment?
Primer vull dir-te una cosa. Per a mi, «el cim de l'Everest» no és un punt físic concret; per a mi «fer el cim» és el conjunt de totes les experiències que vam viure durant els dies anteriors i posteriors al veritable «cim». Tota l'expedició, tots els dies...són el cim de l'Everest. Perquè a l'autèntic cim vam estar no més d'una hora, i només guardo quatre imatges fragmentades en la memòria. I el que em fa reviure els moments de l'expedició és la música, ben cert. I el que sí recordo perfectament és que la música em va ajudar molt a superar «La Vall del Silenci»: una conca molt llarga i dura quan, si fa sol i no bufa el vent, fa molta calor.

I quina música senties allà?
Portava sempre dues cintes de música: una era dels «Um-Pah-Pah» i l'altre dels «Waterboys». I el que sí puc dir-te és que, fa poc, vaig anar a entrenar a un «bulder» (escalada en roca) del Parc Güell amb la mateixa cinta dels «Waterboys». I la veritat és que, tot i ser físicament al Parc Güell, en realitat estava caminant per «La Vall del Silenci». Puc dir, per tant, que, el que em fa reviure allò del «cim de l'Everest» és la música dels «Waterboys».

Quan eres al cim, en algun moment vas sentir una lleugera sensació de decepció?
No, perquè ja sabia més o menys com era. Però el que sí em va decepcionar va ser no poder veure, des del cim, com era la cara nord (la cara per la qual havia intentat fer el cim a la tardor del 95). Em feia il·lusió veure-la, perquè és la cara que a mi m'agrada, però entre els núvols i un repetjó que hi havia, em vaig quedar amb les ganes.

Diuen que l'estat ecològic de l'Everest està cada cop més degradat. Quina lectura en tens d'aquest tema?
Des del punt de vista d'un alpinista està molt malament, però des del punt de vista d'una persona «normal», no està tant malament. No hem de ser exagerats en aquest sentit, perquè tampoc no hem de fer creure que la situació és catastròfica. Al camp base hi han deixalles, però ja les estan treient. També n'hi ha als campaments d'altura i, home, és trist. Que hi hagi brossa fins i tot allà on l'home gairebé no pot arribar....ho veus com a alpinista i penses que és una marraneria. Si ho veiés algu del carrer pensaria que no n'hi ha per tant, però per a nosaltres és bastant greu. El que sí és molt penós és l'estat del coll sud, on hi ha entre 1.400 i 1.600 ampolles d'oxigen. Però aquest és un problema amb solució: les ampolles són físicament tangibles, no és com el petroli al mar, i s'acabaran traient. En aquest sentit, està ajudant molt la nova llei segons la qual els alpinistes han de tornar amb les mateixes ampolles amb què han entrat. Nosaltres el que fèiem era pagar als portadors per treure les ampolles de la muntanya, fins i tot aquelles que no eren nostres.

Ets especialment ecologista?
No sóc extremista. No sóc ecologista radical. En aquest sentit sóc, bàsicament, una persona neta: detesto que la gent embruti, i m'emporto de la muntanya tot allò que porto. Penso que si he estat capaç de carregar-ho, he de ser capaç de baixar-ho, entre d'altres coses perquè tot pesa menys. En l'última expedició a l'Everest, quan vam deixar el camp base, vam dedicar un dia sencer a netejar la porqueria deixada per altres expedicions, cinc o sis sacs en total.

La setmana abans que fessis el cim van morir 17 alpinistes a l'Everest. Has viscut de prop la mort d'algun company a la muntanya. Quina relació té un alpinista amb la mort?
Jo crec que cadascú té una relació diferent. Jo tinc molta por, però penso que és la relació normal que pot tenir qualsevol persona.

Els alpinistes sou una mica com els toreros, toqueu la mort de més a prop, li feu un repte, no?
Sí, però aleshores intervé el factor cerebral. Quan era a l'Everest i vaig veure morir a tota aquella gent em va afectar perquè no m'agrada que la gent es mori a la muntanya. No m'agrada que ningú es mori en cap circumstància, però clar, si ets allà i els estas veient, encara et fa menys gràcia. Però d'altra banda penses, aquella gent per què s'ha mort? per causes incontrolables? o per causes que entren en el terreny de la lògica? I aquelles morts eren evitables: eren expedicions comercials, no eren experimentats a la muntanya, van fer cim massa tard, se'ls va fer fosc... I penso que jo, evitant totes aquestes circumstàncies, tinc un percentatge molt, molt petit de morir a la muntanya. Fent una comparació: una persona pot morir al semàfor d'una ciutat? Si el creues en vermell tens moltes més possibilitats que si el creues en verd. Ara, si el creues en verd i el semàfor et cau al cap, és un fet incontrolable; aquí està el teu petit percentatge. A la muntanya és una mica el mateix. I si la mort m'ha d'arribar per qüestions d'atzar, em pot arribar tant a la muntanya com a Barcelona.

Així, doncs, el millor alpinista és...
Qui sap prendre les millors decisions reduint al màxim el marge de l'atzar. En aquest sentit el millor alpinista, com diu la dita, no és el que més muntanyes puja, sinó quin de més muntanyes baixa: has fet tres cims, però has baixat de 15 muntanyes, formidable!

Vaja, com al món casteller, on té tant de mèrit descarregar com carregar un castell?
És clar. De fet, la part més difícil d'una ascensió és tot el descens; estàs més cansat, no estàs tant tens, tant atent...és el moment on hi ha més morts.

Què has après dels «sherpes» i la gent del Tibet en general durant el temps que has estat a l'Himalaia?
M'agrada molt el concepte que tenen de la vida, del temps, de la matèria...és completament diferent al nostre. És gent que, encara que visquin amb uns mitjans materials molt pobres, són feliços. Tenen una capacitat de creença que aquí no veus enlloc. Això els dóna capacitat de convicció per tot el que fan...viuen sense dubtes, viuen feliços. En canvi aquí no parem de fer-nos preguntes: Déu existeix o no? Què hi ha després de la mort?...aquesta gent no tenen tants dubtes i a mi em fa enveja veure algú que no perd el temps plantejant-se si és feliç o infeliç. Ells són pobres, però feliços amb les seves creences.

Per què series capaç de deixar-ho tot?
Deixar-ho tot per a mi seria deixar la muntanya i això mai, mai, penso deixar-ho perquè tot el que he fet en la meva vida està relacionat amb la muntanya. Si pogués l'únic que faria seria vitajar, anar a la muntanya...quan treballi no ho faré per a fer-me rica, sinó per a permetre'm el poder seguir anant a la muntanya. I quan dic «anar a la muntanya» no em refereixo al fet d'escalar les 24 hores; em refereixo a tot el que això suposa: conèixer altres cultures, menjar, nova gent, i compartir experiències amb els companys. I això, no ho deixaria mai. En el remot i suposat cas que algun dia em veiés obligada a fer-ho, hauria de ser per alguna persona a qui estimés molt, mai ho faria per raons econòmiques o materials.

Currículum vitae

Araceli Segarra va néixer el 26 de març de 1970 a Lleida. Actualment té 26 anys i resideix a Barcelona

Llicenciada en Fisioteràpia per la Universitat Politècnica de Catalunya

Va iniciar la seva relació amb la natura practicant espeleologia des dels 15 anys. Amb disset va baixar la sima GESM (-1.037m.)

Com a alpinista, destaquen les següents ascensions:

1990: Mont Kenya (5.215 m.), a l'Àfrica.

1991: Broad Peak (va assolir els 7.200 m.), a l'Himalaia.

1992: Xixa Pangma Central (8.008 m.), a l'Himalaia.

1993: Via «Albinoni-Gabarrou», als Alps.

1993: Via Nord de les Courtes, als Alps.

1994: Walker (Grandes Jorasses), als Alps.

1994: «Bonatti» del Dru, als Alps.

1994: Integral de Peuterey, als Alps.

1995: Mount Everest (8.546 m. -es va quedar a 300 m. del cim)

1996: Mount Everest (8.846 m.)

"La dona comença a equiparar-se a l'home en l'esport perquè també ho fa en qüestions socials"

Ha trigat molt la dona espanyola en fer el cim?
Sí. Es podia haver fet molt abans. No sé perquè no hi ha dones que facin alpinisme, no tinc "la fuente del saber", però és cert, no sé perquè cap dona espanyola havia fet el cim abans.

El que és cert és que la dona ha entrat amb força al món de l'esport les últimes dècades?
Sí, Déu n'hi do el canvi que ha fet. A nivell de marques mai podrà equiparar-se a l'esport masculí per qüestions físiques, però a nivell de participació i pràctica de l'esport la dona comença a equiparar-se a l'home perquè, socialment també comença a equiparar-se: a nivell de feina, de lleure, de qüestions domèstiques...

Segons diverses estadístiques la dona d'entre 25 i 40 anys fa més esport que l'home d'aquesta edat. Per què penses que es produeix aquest fet?
Primer, crec que la dona s'ha adonat que fent esport es troba millor, tant física com psicològica i estèticament, i ara que té més temps lliure, hi dedica una estona a fer esport. Apart, penso que el món de la publicitat hi fa molt. Als mitjans de comunicació apareixen moltes noies maques que esdevenen models a imitar. I aquests mitjans diuen a la dona "t'has de cuidar, has d'estar maca, etc.". Hi ha molta imatge, i aquesta imatge sempre ha afectat més a les dones que no pas als homes. Això, d'altra banda, provoca, en alguns casos, problemes com el d'anorèxia, que afecta més a les dones que als homes.

La pel·lícula s'estrenarà al febrer de l'any que ve


L'expedició en què l'Araceli Segarra va fer el cim a l'Everest tenia com a objectiu l'enregistrament d'una pel·lícula a la muntanya més alta del món, l'estrena de la qual es preveu per al febrer de l'any vinent.

El procés de post-producció de la pel·lícula està sent molt llarg i laboriós. I és que no es tracta d'una pel·lícula qualsevol, és una pel·lícula enregistrada per a emetre en cinemes de format IMAX. És per això que l'objectiu no va ser fàcil: no només s'havia de fer el cim, s'havia de grabar com es feia el cim, així com tots i cadascun dels moments importants de l'aventura. I la grabació, lògicament, va condicionar totalment l'expedició. Per imperatius tècnics es van haver d'optar per fer l'ascensió amb oxigen i per la ruta sud de la muntanya, la mateixa utilitzada l'any 53 per Sir Edmund Hillary.Dues solucions que l'Araceli no hauria escollit mai si l'ascensió l'hagués fet en unes altres condicions.

El director de la pel·lícula és el nord-americà David Breashers, un alpinista que ja havia fet dos cops el cim de l'Everest. Per a l'expedició de l'any passat va comptar amb un gran desplegament humà i tècnic. El pressupost total va voltar els 450 milions de pessetes.

Preguntes molt personals...

Una ciutat per viure-hi?
No m'agraden les ciutats, hi ha massa gent.

Un lloc on anar de viatge?
L'Himalaia

Mar o muntanya?
Depèn del moment, però per anar de vacances la muntanya.

Un bon llibre per llegir?
La conjura de los necios, de John Kennedy Toole

Una pel·lícula per veure?
Et diré una que s'estrenarà d'aquí a poc: Set anys al Tibet.

Un mitjà per estar informat?
Internet

Què penses quan veus imatges del que passa a Ruanda o al Zaire?
No ho entenc; l'ésser humà, que es considera civilitzat, fa coses que no s'entenen.

Penses que hi ha massa futbol a la tele?
Sí, el 75 per cent de les vegades que miro la tele fan alguna cosa relacionada amb el futbol.

Què valores més de les persones?
La sinceritat.

Pragmatisme o idealisme?
Una barreja de totes dues coses.

Quin personatge històric t'agradaria haver conegut?
Antoni Gaudí. També m'agradaria conèixer Subirachs.

Els polítics són...?
Ningú no sap què són els polítics....

Què és el que més detestes?
Que em preguntin "què se sent al cim de l'Everest", perquè no sé mai què contestar!

El teu plat preferit?
El plat gran.

Qué prefereixes, casset o Compact Disc?
CD-ROM.

Lletres o ciències?
Ciències

Matrimoni o solteria?
Convivència

Una bandera...
Una bandera vol dir tancar-te, i jo no em tanco. M'agrada anar d'un cantó a l'altre i no marcar fronteres: jo sóc de tot arreu. En tot cas, si he d'escollir una bandera, em quedo amb la que representa la llengua que parlo.

Hi ha alguna relació entre Carol Wojtyla, Pedrag Mijatovic i un cuiner?
Qui són aquests?

Un desig confesable?
Que algun dia les motxilles pesades caminessin soles.

l'autor

Sergi Larripa

Director de la Revista Claror i Director de Marketing i Comunicació de Clubs Claror

Llicenciat en Ciències de la Comunicació per la UAB, Diplomat en Història per la UB, Master en Direcció de Marketing d’Entitats Esportives UB, Postgrau en Polítiques de Marketing IQS-URL, Postgrau en Marketing Digital i Inbound Marketing a Inesdi.

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate