"El Tità"

Ester Benach

10 de novembre, 1998

David Meca posseeix des del 19 de setembre el títol de campió de la Copa del Món de natació de llarga distància. Des de la plata del Mundial de Perth, l'acumulació de victòries en travesses en mar obert li han comportat el just reconeixement per dinou anys d'intens treball. Però per a molts Meca és encara un desconegut, ja que la natació de llarga distància és un esport amb poca base al nostre país. La revista Tot Claror ha volgut conèixer les seves experiències en aigües de tot el món i la seva vocació, quan toca , literalment, de peus a terra, la d'actor.

David Meca va començar a nedar gairebé per necessitat. Tenia els peus plans, dèbil constitució i altes febres quan es posava malalt. El metge va aconsellar-li que fes natació per fer madurar la constitució. Tenia cinc anys i ningú hauria pensat que vint anys després es convertiria en el millor fondista del món.

Ja t'agradava la piscina, amb cinc anys?
Sí. De fet participava en campionats escolars i vaig rebre una petita beca. D'aquell temps recordo una entrenadora que em lligava les cames amb cordes perquè millorés la tècnica i quan feia les competicions era l'únic nen que anava amb les cames lligades. Això se'm va quedar clavat.

Una experiència que podria fer abandonar la natació a molts nens.
Sí, però vaig seguir nedant. A sisè d'EGB vaig entrar a l'escola Santa Clara, que és només per nedadors. És quan vaig fer el primer salt guanyant campionats de Catalunya i d'Espanya per edats. L'estiu del 1992, justament per les Olimpíades, vaig guanyar el primer títol de campió d'Espanya en categoria absoluta.

Però aquest títol el vas aconseguir quan ja estaves al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR).
Sí. Durant el BUP i el COU vaig estar al CAR. Aquest va ser el segon salt perquè et converteixes en un nedador professional. Ja em jugava el sou, entrenava amb medallistes... El Club Natació Sabadell va fer-me campió d'Espanya d'edats i el CAR em va proclamar campió d'Espanya absolut. Aleshores és quan vaig decidir dedicar-me seriosament a la natació.

I quan vas decicir passar a la llarga distància?
Des del 1992 fins el 1996 vaig guanyar, com a mínim, una prova cada any dels campionats d'Espanya absoluts. El 1996 l'entrenador ja em va recomanar que, per les meves condicions físiques, el millor seria que em dediqués a la natació de llarga distància.

Ja feia dos anys que estaves als Estats Units. Què et va fer marxar?
Quan el COU es va acabar vaig fer un curs d'Art Dramàtic a Barcelona. Tenia una beca de la Federació Espanyola, volia participar en el meu primer Campionat d'Europa... Però aquí era molt difícil compaginar entrenaments, estudis, feines que sorgien de publicitat, fins i tot em van oferir participar en una pel·lícula. Vaig renunciar-hi perquè l'entrenador volia que em concentrés en la natació.

I te'n vas anar.
Sí, d'un dia per l'altre vaig fer les maletes i vaig anar a l'aventura sense saber on acabaria. Només vaig trucar un entrenador de Santa Bàrbara i em va buscar una família. Vaig estar-hi tres mesos, vaig participar a l'USA Open i vaig aconseguir el bronze. Aleshores és quan em van oferir beques i vaig triar anar a la universitat de Califòrnia.

Perquè quan vas arribar no t'avalava ningú.
No. Quan vaig arribar als Estats Units no tenia cap beca ni cap universitat. Ni l'anglès sabia! Havia parlat amb alguns entrenadors americans però quan ets estranger i arribes de nou no se'n refien prou per donar-te una beca o agafar-te per l'equip. Primer volen veure't nedar.

I és tanta la diferència en el tracte que reben els esportistes que, a més, volen estudiar?
Sí. Pel que fa als entrenaments ja és diferent, és com una competició cada dia. Entreno amb campions del món, olímpics..., hi ha un nivell molt alt, i això et fa millorar. Depèn també de les universitats però en general és alt.Pel que fa a les ajudes per seguir estudiant també és molt diferent. Tenim tutors, et faciliten els exàmens perquè els facis a l'avió sota el control de l'entrenador o t'envien un tutor a l'hotel.

La decisió va ser encertada, perquè des d'aleshores fins avui has acumulat moltíssimes victòries. Aquest any ha estat importantíssim per a tu, sobretot des del Campionat del Món celebrat a Perth (Austràlia).
Sí, però no m'ho vaig passar gaire bé. Just abans de començar el Mundial, al mes d'octubre, em van fer una revisió i em van trobar força anèmic. En esports de resistència no pots estar-ho perquè necessites molts glòbuls vermells. Em van comentar que aconseguir un nivell normal demanaria tres o quatre mesos i que si el volia alt podia passar més temps. Faltaven només dos mesos i mig pel Mundial, estava classificat i desitjava fer-ho bé.Tota la meva família va venir cap als Estats Units i em van ajudar amb una alimentació rica en ferro, a més de la medicació.

Però finalment les coses van sortir-te molt bé.
Sí. En la prova que no havia preparat bé vaig aconseguir una cinquena posició, molt a prop de l'or, i això em va donar ales per a la dels 25 km. Vaig començar molt endarrerit. A mitja carrera, quan faltaven dues hores i mitja, vaig començar a picar peus i a moure braços com si fos un esprint. Pensava "o petes o ho fas millor". Vaig pensar en positiu, en aquestes proves val més la mentalització, el "coco", que cap altra cosa i, finalment, vaig guanyar la plata. Va ser la primera medalla espanyola de la història en aquesta especialitat i l'única espanyola de natació al campionat del món. Un cop aconseguida, la gent s'hi va abocar i em vaig sentir molt satisfet.

Et va sortir tot l'orgull!
Home, m'havia entrenat molt fort. L'entrenador em feia fer una marató de 25 km cada dissabte perquè m'acostumés a l'esforç. Pensava que no podia conformar-me amb una catorzena posició.

I en lloc d'anar-te'n a casa a assaborir la victòria vas tornar als Estats Units.
Vaig pensar que el millor era tornar per preparar-me per les proves de l'Amèrica del Sud de la Copa del Món.

No només vas guanyar la majoria de curses sinó que et vas estrenar amb un rècord a Rio de Janeiro (25 Km). També vas guanyar les proves més llargues, com la de 60 km i la de 88 km, organitzades a l'Argentina amb només set dies de diferència entre elles.
Les vaig guanyar però per poc. Són carreres que duren entre 5 i 9 hores i guanyar-les per un minut tampoc és gaire.

I nedant entre 5 i 9 hores, en què penses?
Molts cops penses que ja no pots més i cauries en la temptació d'agafar-te a la barca. Jo encara no he abandonat cap cursa. Diuen que un cop ho proves tornar-ho a fer no costa gens.

I què et motiva per seguir?
Diuen per l'Amèrica del Sud que sóc l'únic nedador que parlo mentre estic nedant. No és que digui frasses però m'agrada passar una bona estona. Que et facin riure durant un segon no et fa perdre la cursa i, en canvi, et fa guanyar mentalment i t'ajuda a seguir mitja hora més. També em motiva l'ajuda de l'entrenador o de la persona que va al meu costat. Necessito molta informació, que em mantingui constantment informat del temps que porto, quan em falta, a quina distància vaig del primer, a quan temps va el del darrere, la tècnica, la braçada...

Però després de tres hores nedant amb prou feines deus sentir braços i cames. Encara pots vigilar la tècnica?
La tècnica no la pots perdre mai. Has de tenir sempre la sensació d'agafar l'aigua bé, de no fer bombolles, d'acabar les braçades, de fer-les el més econòmiques possible per no cansar-te, vigilar de no fer un mal gest per evitar lesions. Són moltes coses.

Les condicions que deus trobar en segons quins mars tampoc deuen ser les més adeqüades. La gent només pensa en els taurons blancs de Perth però deveu trobar de tot.
Hi ha aigües molt brutes. A Egipte, al riu Nil, un dels més contaminats del món, has de tenir la boca ben tancada perquè hi ha paràsits que poden ser perillosos. Has de vacunar-te bé i vigilar amb les piranyes i les meduses. Tot i així ja es busquen llocs més o menys controlats o zones en què no n'hi hagi gaires. La possibilitat que et passi alguna cosa és mínima, però si veus unes condicions pèssimes sempre pots triar no participar a la cursa.

Sobretot a l'Amèrica del Sud, on es fan la majoria de curses de la Copa del Món i on la natació de llarga distància és molt més coneguda, deus ser tot un heroi.
Bé, les curses allà m'han anat molt bé aquest any i l'esport és molt important, fan un gran muntatge a les proves. Quan hi ha una competició trobes gent a banda i banda del riu que t'anima i aplaudeix. Ho admiren més i per això ets com un heroi. Seria com el futbol a Espanya.

Quin àlies t'han posat?
Home, em diuen "El Titan". Aquí a Espanya algun cop he llegit que em deien "el tauró nacional", "l'home amfibi" i coses així.

Per què creus que aquí pràcticament ni es coneix la natació de llarga distància?
Crec que en part és perquè els pocs espanyols que hi ha en aquesta disciplina no han aconseguit els resultats esperats ni tampoc han rebut el suport necessari.

Quin tipus de suport?
A mi mateix em va passar. Vaig haver-me de buscar la vida sol per participar en els circuits internacionals. La Federació Espanyola no m'inscrivia als Campionats d'Europa o del Món que feia una pila d'anys que es realitzaven. Fins i tot em deien que era massa prim, massa jove i que no seria bo per a la natació de llarga distància. Suposo que això també els ha passat a altres nedadors. Tot just ara, com el Campionat d'Europa es va fer aquí l'any passat i s'han adonat que necessiten medallistes, comencen a crear-se escoles de gent jove i es comença a conèixer.

En això alguna cosa deu tenir a veure el teu èxit.
Suposo que sí -reconeix tímidament-. Per mi és una satisfacció veure que el meu treball serveix per alguna cosa. Hi ha molts esportistes que s'entrenen durament però que no reben cap tipus de reconeixement a canvi.

Esportistes com tu, que feu un gran esforç de resistència, sempre deveu estar sota la sospita d'un possible dopatge?
Sí, és veritat. Però ens tenen les 24 hores del dia controlats. Saben on vius, on t'entrenes, on estudies. Tant aquí com als Estats Units, on la Universitat ho vigila molt per cuidar la seva imatge, et persegueixen i poden demanar-te en qualsevol moment que passis un control. També quan guanyes una cursa és obligatori que al cap de mitja hora te'n facin un. Si tens una bona temporada imagina la de controls que arribes a passar.

Què en penses de la situació actual del dopatge?
Em sembla bé que es vigili però penso que de vegades els que guanyen estan molt perseguits i els que no tenen bons resultats no passen tants controls.

Quina alimentació i preparació física fas abans d'una competició?
El meu tipus d'entrenament és força diferent que el d'altres esportistes. Quan arriba una competició en comptes d'abaixar el volum i descansar el que faig és intensificar, nedar encara més que durant l'any. És com una piràmide, on dalt de tot hi hauria la competició. Aquest sistema em va bé perquè, per ara, com no tinc gaire múscul, no sofreixo gairebé lesions i, en canvi, m'ajuda molt mentalment. L'alimentació es basa en carbohidrats (pasta, espaguetis) per aportar molta energia, en begudes isotòniques ben preparades...

Quins projectes tens a curt termini?
No ho sé, hi ha tantes coses...! Creuar l'estret de Gibraltar n'és un però potser el més important és revalidar el títol de la Copa del Món. És un dels grans reptes perquè diuen que és més difícil aguantar que no pujar.

Què sents amb la Copa del Món a les teves mans?
Encara no m'ho crec. No sé explicar la sensació. Veus com l'esforç, el sacrifici, llevar-te a les cinc de la matinada i anar a dormir a les vuit del vespre, no sortir, no beure, no fumar, no fer la vida normal d'un jove de la meva edat, es veuen recompensats. No és una vida fàcil però una cosa així et compensa molt, i més encara quan veus esportistes que també s'esforcen molt i es sacrifiquen i potser no aconsegueixen els mateixos resultats.

Currículum vitae

David Meca i Medina va néixer a Sabadell l'1 de febrer de 1974.

Graduat en Art Dramàtic per la University Southern California.

MECA NEDADOR

9 cops guanyador del Descenso Internacional a la ria de Navia (Espanya), del 1990 al 1998.

Rècord de la Travessa al Port de Barcelona.

2 cops campió de la Copa d'Europa a Sardenya (1996 i 1997).

3 cops campió de la Copa del Món a Macedònia (1996, 1997 i 1998).

Campió Ciudad del Rosario (Argentina) el 1997.

2 cops campió al riu Nil (1996 i 1997).

Campió al canal de Suez el 1997.

Segon al Mundial de Perth (Austràlia) el 1998.

Guanyador a la platja de Copacabana (Brasil) el 1998.

Segon a Tapes (Brasil) el 1998.

Guanyador de la Marató Santafé-Coronda (Argentina) el 1998.

Guanyador de l'Hendarias-Paranà (Argentina) el 1998.

Guanyador de Ciudad del Rosario (Argentina) el 1998.

Medalla de plata Copa Europa a Starigrad (Croàcia) el 1998.

Campió de la Copa del Món, el 1998.

La carrera a la gran pantalla

David Meca ja ha començat a veure com la popularitat gràcies als seus èxits com a nedador repercuteix en la seva carrera d'actor. Fa poc li van oferir rodar durant tres mesos per la sèrie Los vigilantes de la playa . Va rebutjar-ho perquè, com ell diu, "de moment per a mi és més important guanyar una medalla d'or que potser només passa un cop a la vida. Ja tindré temps d'acceptar altres oportunitats".

Es va llicenciar en Art Dramàtic per la Universitat de Califòrnia i ja ha fet obres de teatre i una sèrie televisiva americana. Era l'amic de El joven Indiana Jones , dirigida per Steven Spielberg i amb George Lucas com a productor. "La sèrie no és com la pel·lícula i no va tenir gaire èxit però treballar amb ells i en una superproducció ha resultat molt positiu per a la meva carrera". Es va iniciar en el món de la petita pantalla fent anuncis de publicitat. Més endavant li van oferir de participar en una pel·lícula que es rodava a Barcelona: "No la vaig fer perquè tenia el Campionat d'Europa, però la idea em va agradar i llavors vaig decidir estudiar seriosament Art Dramàtic". Voldria dedicar-s'hi quan acabi la seva etapa com a nedador professional però admet que "m'agradaria qualsevol tipus de paper però que no tingués res a veure amb l'esport o la natació, ja que és més fàcil quedar-te encasellat".

Preguntes molt personals...

Una ciutat per viure-hi?
Barcelona.

Un lloc on anar de viatge?
San Francisco.

Un llibre per llegir?
La Tapadera, de John Grisham.

Una pel·lícula de cinema?
Titànic.

Un mitjà per estar informat?
La televisió.

Mar o muntanya?
Mar.

Un plat per dinar?
La paella.

Un cantant o grup musical?
Celine Dion.

Un esportista?
No vull dir noms, tots tenen el seu mèrit.

Quin personatge històric li hauria agradat conèixer?
Cristòfol Colom.

Què valora més de les persones?
Que sàpiguen portar l'èxit, la senzillesa.

Si un dia fos president del Govern o de l'ONU, quina primera decisió prendria?
Ajudaria més els esportistes.

Dretes o esquerres?
Centre.

Què s’enduria a una illa deserta?
La xicota.

Un desig confesable?
La migdiada.

l'autor

Ester Benach

Directora d'excel·lència i responsabilitat social

Llicenciada en Ciències de la Comunicació (UAB), Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques (UOC), Màster en Responsabilitat Social Corporativa (UOC)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate