"Vull que el Kite sigui olímpic"

Cristian González

5 de novembre, 2009

Amb només catorze anys, Gisela Pulido es va proclamar aquest estiu campiona del món de kitesurf o surf d’estel per cinquena vegada consecutiva, i es consolida com una de les esportistes amb més projecció de l’esport català. L’esforç de canviar Premià de Mar per les platges de Tarifa ha donat els seus fruits i actualment és la millor de la seva disciplina.

Gisela Pulido (Premià de Mar, 1994) ens explica des de la seva casa de Tarifa el que ha estat la seva vida fins ara. La Gigi, així l’anomenen els seus amics, reconeix haver fet sacrificis, però remarca els èxits obtinguts i també ens informa dels desafiaments que s’ha proposat amb vista al futur, fins i tot quan acabi la carrera esportiva.

Quan vas descobrir que t’agradava practicar el kitesurf?
Quan el meu pare va començar a practicar aquest esport, me’n vaig enamorar. Sempre el veia passant-s’ho súper bé amb els amics i gaudint al mar. Des d’aquell moment em va agradar molt aquest esport i li vaig demanar que m’ensenyés a practicar-lo. Sempre m’havien agradat els esports extrems, però ell em deia que era massa petita. Ho tenia un mica prohibit, fins que al final vaig aconseguir que em comprés un estel i me n’ensenyés una mica.

Per què vas marxar a Tarifa?
Bé, ho va decidir la meva família, jo no vaig prendre sola aquesta decisió tan important. A Barcelona no podia entrenar per dos motius. El col·legi acabava a dos quarts de sis de la tarda. Quan sortia de classe ja era pràcticament fosc i, a més, no hi havia gaire vent. Si volia ser professional havia de traslladar-me a un altre lloc i Tarifa és el lloc ideal. És a Espanya, ben a prop de la meva mare. Ella no viu amb mi, segueix a Barcelona. A més el col·legi acaba a les tres de la tarda i hi ha vent gairebé tots els dies.

Va ser dur haver de canviar de residència o t’hi vas adaptar de pressa?
M’hi vaig adaptar molt bé. Sóc molt feliç vivint a Tarifa, encara que és difícil perquè la meva mare no està amb mi, però tinc el meu pare, que té cura de mi. I tinc molts amics.

Mantens contacte amb els familiars i amics que tens a Catalunya?
Amb els familiars molt. Parlo tots els dies amb la mare i els avis. Amb els amics no gaire, només pel Messenger! Quan me’n vaig anar de Barcelona era petita i no tenia amics tan íntims com ara.

Quantes hores t’entrenes al dia?
Més o menys entreno unes dues hores cada dia. No és gaire. El meu entrenament consisteix en dues hores sense parar, molt intenses, en comptes de passar-me tres hores ficada a l’aigua i quan acabo he de fer els deures. La veritat, no tinc gaire temps per fer-ho tot.

Et resulta fàcil compaginar la carrera esportiva amb l’escola?
Sí. Vaig cada dia a classe. Faig una vida normal com un nen de la meva edat. Quan viatjo i me’n vaig a competir, demano els deures als professors i durant aquests dies que he faltat, els faig. Després els els dono i si tinc dubtes els faig preguntes. Al final de tot em fan l’examen.

T’has plantejat deixar els estudis quan acabis l’ESO o has pensat a estudiar alguna carrera universitària?
És clar que no deixaré els estudis! És el més important a la vida! A més, el meu pare és molt exigent amb les notes. Vol que tregui més de 7 i, si no, doncs no faig kite! De gran m’agradaria estudiar la carrera de periodisme.

Parles amb algú sobre el futur quan s’acabi el kitesurf?
Amb el meu pare parlo molt sobre això. Especialment del que vull fer amb la meva vida quan sigui gran i se m’acabi la carrera esportiva. Ja ho he comentat abans, m’agradaria ser periodista especialitzada en esports.

La teva carrera et permet viatjar molt i veure paisatges realment espectaculars. Quin lloc ha estat el que t’ha impressionat més?
M’han impressionat molts llocs: les onades de Nova Caledònia, Veneçuela, els llacs del Brasil... Però per anar de vacances sense el material de kite, sens dubte Nova York. Aquest any vaig estar de passada, quan anava de la competició del Canadà al Brasil, i em vaig quedar al·lucinada. Segur que tard o d’hora hi tornaré.

Què trobes a faltar quan estàs de viatge lluny de casa?
El menjar espanyol! En molts llocs del món es menja malament. Massa hamburgueses...! Excepte el Brasil, que la dieta és bastant semblant a la mediterrània, encara que, és clar, de pernil no en tenen. Per descomptat trobo a faltar molt la meva família. És dur estar molt de temps sense veure la mare, encara que tinc el meu pare, que viatja sempre amb mi.

La relació amb les altres riders del circuit és bona o és estrictament professional?
Totes dues coses. Fora de l’aigua, som tots molt amics. Sortim a sopar tots junts, a prendre un gelat a la nit, fins i tot a vegades ens n’anem de festa quan s’acaba la competició! Però dins l’aigua, professionalitat total. A l’aigua no hi ha amics.

Quins són els riders que t’agraden més del panorama actual?
M’agrada molt Tom Hebert, en les proves de la PKRA (Professional Kiteboard Riders Asociation) de vegades queda el tercer. Té un estil molt potent. I també Aaron Hadlow, el campió del món, que té un estil molt tècnic i elegant. Em fixo en ell molt a l’hora d’aprendre maniobres noves.

Es parla que la gent d’aquest món és una mica boja. És un tòpic?
Tots som uns freakies del kite! És cert, alguns estan molt bojos, però també hi ha els que se saben controlar. El problema és que aquest esport genera molta adrenalina i cada vegada en necessites més. Aquest és el motiu pel qual la gent fa tantes bogeries.

En què penses quan entrenes?
Normalment penso en el salt o el moviment que tinc la intenció de fer. Has d’estar molt pendent tota l’estona del mar, observar-lo i buscar el millor moment per saltar. De vegades vaig una miqueta despistada. Vaig molt feliç i em foto cada pinya més absurda! També has de controlar els que estan aprenent, perquè si et distreus et tiren l’estel a sobre.

Hi ha alguna cosa que et faci por?
Les onades molt grans em fan molt de respecte. Pensa que si comets un error aquella paret d’aigua et pot empassar sense adonar-te’n. Però, en general, no sóc gaire poruga.

Quins són els secrets del teu èxit?
Molt de treball i constància. No sabria com contestar a aquesta pregunta.

Algun dia pot sortir una noia més jove que sigui millor...
En qualsevol moment, sens dubte. El que passa és que el kitesurf s’ha desenvolupat molt i està a un nivell alt. Seria molt complicat que una nena guanyés les que estan al podi actualment. Quan vaig començar, el kite era un esport més jove en què el nivell en les noies no era tan alt com ara. És el que dic, ara és molt més difícil. Encara que amb el temps, tot és possible...!

Ets molt jove, però fins quan creus que tens corda per a la competició?
Espero poder guanyar molts més anys..., encara que hauré d’entrenar dur! No ho sé, potser fins als vint o vint-i-dos anys. Espero que quan tingui aquesta edat el kite sigui un esport olímpic i pugui participar en unes olimpíades. Aquest és el meu somni.

Per fer el que has aconseguit tu no només cal entrenar físicament sinó també psicològicament. Aquest esperit de voler ser sempre la millor d’on el treus?
Sóc molt competitiva, suposo que ve de família. Des de ben petita volia ser la millor en tot, ja fos el kite o qualsevol altre joc o esport. Recordo que quan era petita i jugava al parxís amb els meus pares i perdia, m’empipava molt. Quan s’acabava la partida volia la revenja. I si no, l’endemà ja estava entrenant amb el dau i el cub per aprendre a treure un sis.

I per acabar, tens algun noviet?
No, no, nòvios no! Són molt pesats! (riu). És broma, és que no tinc gaire temps. A més, tinc molts amics per tot el món.

Preguntes molt personals

Una ciutat per viure-hi? Tarifa
Un lloc per anar de viatge? Nova York
Un plat? Espaguetis a la bolonyesa
Un llibre per llegir? El alquimista, de Paulo Coelho.
Una pel·lícula de cinema? El senyor dels anells
Un mitjà per estar informat? El Mundo
Mar o muntanya? Mar
Un cantant o grup musical? Eminem
Quin personatge històric li hauria agradat conèixer? Leonardo da Vinci
Un personatge actual? Johny Depp
Un esportista que admiri? Edurne Pasaban
Què valora més de les persones? La sinceritat i el cor de la persona
Si un dia fos president del Govern o de l’ONU, quina primera decisió prendria? L'1% del PIB de tots els països del món per combatre la fam.
Dretes o esquerres? Esquerres
Què s’enduria a una illa deserta? El meu kite i la meva taula .
Un desig confessable? Que el kite sigui esport ol
impic

l'autor

Cristian González

Llicenciat en Periodisme (UPF), Llicenciat en Història Contemporània (UB), Màster en Comunicació Empresarial Especialitat en Tecnologies Digitals (UPF).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate