"De discapacitats en som tots "

Cristian González

11 de novembre, 2008

Ara fa setze mesos, en la disputa d'una etapa al Ral·li d'Almeria, un tràgic accident va deixar en cadira de rodes el motorista Isidre Esteve, un autèntic classic del Dakar. El pilot ens parla del seu llarg procés de recuperació i dels reptes professionals que haurà d’encarar en un futur.

El procés de recuperació ha estat lent, però Isidre Esteve ja es mou amb autonomia tot i que encara li espera un llarg camí per recórrer.

Fa uns mesos parlava que es trobava en una etapa d’adaptació a un nou medi. Ja s’hi ha adaptat?
Encara no hi estic completament adaptat, però haig de reconèixer que en aquest any i mig he après moltíssimes coses, tot i que encara me’n queden moltes altres. La veritat és que he assimilat moltes coses importants que em permeten moure’m amb autonomia. Estic molt satisfet del meu treball i cada dia progresso.

Cada dia està marcat pel positivisme o enyora el passat?
Ningú no viu sempre en un estat de gràcia optimista, i en aquest sentit crec que els mitjans de comunicació m’han enlairat massa. Hi ha moments difícils però també vull deixar clar que al llarg dels meus anys de carrera esportiva vaig viure situacions molt dures que van anar fent pòsit a l’hora d’encarar amb valentia i optimisme el fet tràgic que després m’ha passat. Ja quan vaig tenir l’accident sabia què m’esperava, però també sabia que només em quedava un camí possible i era el de no donar-me per vençut. Sóc una persona positiva i per això em vaig dir a mi mateix: «vaig a intentar fer el màxim amb el que tinc»..

Es considera encara en procés de recuperació?

En l’apartat anímic crec que els moments dolents els puc tenir com els pot tenir qualsevol altra persona. El que passa és que físicament crec que amb el temps aprendré a fer coses amb molta més agilitat que ara, com per exemple pujar al meu 4 x 4 o vestir-me i desvestir-me.

Ha canviat de residència?
No, perquè vaig fer-me la casa d’una sola planta pensant que, algun dia, si em feia alguna lesió lleu sempre seria més còmode. Vaig fer bé. En canvi aquí a Sant Just Desvern sí que hem hagut de fer reformes.

La seva dona li fa de fisioterapeuta particular. Quantes hores entrenen?
Al principi fèiem unes tres o quatre hores. Ara en són menys perquè ja tenim més activitat social i, a més, també haig d’entrenar amb el cotxe. Per això els dos dies que fem peses i mobilitat hi estem tres hores, i el dia de piscina estem una hora dins de l’aigua. Però al marge d’això fem altres entrenaments, com per exemple tres cops per setmana intento posar-me de peu mitjançant un aparell a casa que és un bipedestador. Es tracta d’una cadira on m’assec i em posa completament vertical. Això ho fem perquè els ossos rebin la pressió que han de rebre per evitar que a la llarga puguin acabar patint descalcificació i per tant osteoporosi. També treballem l’electroestimulació. Fem moltes coses. Per tant, al cap de la setmana surten unes tres o quatre hores d’entrenament diari.

En una conferència de premsa que va fer va mostrar-se esperançat que un dia hi haurà cura per a la seva lesió. Encara ho creu?
M’agradaria que s’entengués bé que jo no visc pensant que ha d’arribar una solució al meu problema, perquè si fes això possiblement m’oblidaria de viure. No vull pensar constantment en la cura perquè em perdria molts moments de la meva vida. El que passa és que sóc conscient que hi ha molta gent treballant-hi i que es destinen molts recursos a trobar-hi una solució. Sempre s’ha de tenir una mica d’esperança però sense obsessionar-se. Crec que en la meva situació es pot fer una vida quasi normal i per tant cal gaudir-ne. Crec que, de discapacitats, en som tots, el que passa és que uns en som d’unes coses i els altres, d’unes d’altres.

No està cansat de parlar sempre del seu passat immediat?
De fet, des que va acabar l’any vaig prendre la decisió que ja no parlaria més de l’accident. Vull passar pàgina. Com a molt podem parlar del que estic fent ara, com el meu retorn a la competició o de les traves que encara em trobo en la meva vida quotidiana. No acostumo a parlar de l’accident, el que passa és que entenc que si es fa una entrevista hi hagi algun moment que es parli de l’accident, perquè hi ha coses del meu present que hi estan relacionades.

Com valora el fet de ser un dels tres finalistes a català de l’any?
Sincerament penso que Pasqual Maragall, que al final va ser-ne el guanyador, es mereixia el guardó. Era qui més arguments tenia per rebre el premi per tot el que ha fet per Catalunya i Barcelona en els últims 25 anys. La veritat és que la seva figura i aportació no té res a veure amb el que havia fet jo. Potser el meu cas va tocar la fibra sensible de molta gent perquè vaig poder explicar públicament com em sentia, però el meu cas és el de moltes persones que lluiten cada dia per tirar endavant. Jo no he fet res extraordinari.

Com l’ha ajudat la seva dona a recuperar-se?
M’ha ajudat moltíssim. Per mi ha estat la persona més important per aconseguir tirar endavant en tots els aspectes, ja que no tan sols vivim junts sinó que treballem junts els exercicis de recuperació. Ella és la meva fisioterapeuta particular.

Parlem de futur. Correrà el Dakar en la modalitat de cotxes...
Bé, primer de tot vull destacar que és un projecte que m’agrada molt. Tindrà una durada de tres anys i em permet continuar en un món on ja estava involucrat abans. D’acord que ara correré amb cotxe i abans ho feia amb moto, però seguiré en el món dels ral·lis. Es tracta d’un projecte que té com a finalitat córrer el Dakar, però també implica participar en altres proves dels campionats d’Espanya o curses internacionals d’arreu del món. Ja veurem quines curses farem cada any, tot i que l’objectiu principal és el Dakar.

Quina és la preparació física que està fent per afrontar la cursa?
Evidentment implicarà fer una preparació física més exigent amb l’objectiu de treballar més la resistència de determinades parts del cos.

Què li sembla el canvi d’ubicació?
L’organització del Dakar no ha tingut cap altre remei que canviar d’ubicació la prova, perquè no tenia prou suport per mantenir-la a l’Àfrica i a més per garantir que es desenvolupés amb seguretat després de l’amenaça terrorista. De fet, crec que han fet molt bé d’anunciar una nova ubicació a Amèrica només un mes i mig després de la suspensió, perquè això permet als equips i les marques preparar la cursa com cal. El Dakar a Sud-amèrica no tindrà la màgia que tenia quan es corria en terres africanes però serà igual de competitiu.

El Dakar tornarà a l’Àfrica?
Estaria molt bé, però de moment crec que no passarà. Es podran fer altres carreres a l’Àfrica, però una cursa com el Dakar amb el poder mediàtic que té no es pot fer encara pel terrorisme.

Els països africans de la zona en sortiran perjudicats...
Per descomptat que sí, però més enllà d’això també en sortirà tocada la imatge del continent, perquè l’Àfrica sempre ha estat un territori on les guerres i la fam han estat els dos aspectes més destacats, i el Dakar en canvi oferia una Àfrica en què es parlava d’una prova esportiva i d’aventura. El Dakar reactivava el turisme a la zona i l’organització deixava diners per allí on passava.

Correrà amb un cotxe adaptat. Quines diferències hi ha notat?
Corro amb un cotxe que té el canvi automàtic, tot i que també pot ser seqüencial i electrònic. Els comandaments de l’accelerador i el fre són al volant. L’any passat vaig haver de fer un examen per validar el carnet de conduir per poder portar un vehicle adaptat.

Com es planteja el Dakar?
En els últims anys, quan corria en motos competia per guanyar perquè gaudia d’una infraestructura feta per ser el campió. Però ara l’objectiu és acabar les curses. Res més.

UNA VIDA EN MOTO DES DELS 10 ANYS

Isidre Esteve Pujol va néixer a la Seu d’Urgell un 15 de maig de 1972, tot i que va viure durant tota la seva infància a la localitat d’Oliana. Quan va fer deu anys els seus pares li van regalar un ciclomotor, amb el qual anava a l’escola, i ja no es va deixar anar del manillar d’una moto durant tota l’adolescència. Poc després començava una carrera esportiva centrada en el món de l’enduro, en el qual es va proclamar subcampió d’Europa el 1995 i campió d’Espanya el 1999.

El 1997 va participar per primera vegada al Ral·li París Dakar. En una dècada corrent la mítica prova africana Isidre Esteve va aconseguir una quarta posició, si bé en l’edició del 2006 va estar en primera posició durant moltes etapes, però a quatre dies del final va patir un accident i es va haver de retirar. Va ser un avís del que vindria el 2007, quan el 24 de març va patir una lesió d’extrema gravetat al Ral·li d’Almeria.

Preguntes molt personals

Una ciutat per viure-hi? Barcelona
Un lloc per anar de viatge? Un lloc tranquil
Un plat? La truita de patates de ma mare
Un llibre per llegir? Me'n vaig, de Pepe Rubianes.
Una pel·lícula de cinema? Braveheart
Un mitjà per estar informat? Premsa
Mar o muntanya? Muntanya
Un cantant o grup musical? Dire Straits .
Quin personatge històric li hauria agradat conèixer? Cap
Un personatge actual? Cap
Un esportista que admiri? Cap.
Què valora més de les persones? La sinceritat
Si un dia fos president del Govern o de l’ONU, quina primera decisió prendria? No m'hi veig.
Dretes o esquerres? Em faig un embolic amb això. Quan em diuen dreta sempre vaig a l'esquerra. És una cosa que haig de millorar
Què s’enduria a una illa deserta? La Lídia.
Un desig confessable? Lluitar cada dia per ser feliç

l'autor

Cristian González

Llicenciat en Periodisme (UPF), Llicenciat en Història Contemporània (UB), Màster en Comunicació Empresarial Especialitat en Tecnologies Digitals (UPF).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate