"Això no s'ha acabat"

Yuri Fernández

3 de novembre, 2005

La vida d'Ivan Tibau ha canviat molt en els últims mesos. Jugador d'hoquei patins des dels set anys, ja ho havia guanyat tot amb l'Igualada daurat dels noranta i amb la selecció espanyola. Ara es troba al centre de la polèmica que ha generat la reivindicació de les seleccions catalanes. Curiosament, la final més important de la seva vida l'ha jugada, sense ser-hi, en un despatx de Fresno, a Califòrnia.

Aquesta no ha estat una entrevista fàcil. I més que una entrevista, això és la crònica d'una història que ha acabat malament. He parlat diverses vegades amb l'Ivan i, igual que ha passat amb la polèmica de les seleccions, els ànims han anat canviant a mesura que avançaven els esdeveniments. Després de la decepció de Fresno, l'amargor es barreja amb l'esperança. Perquè com diu l'Ivan "Això no s'ha acabat".


Com us sentiu ara Ivan?
Ens sentim una mica enganyats. Anàvem allà amb els deures fets i per temes extraesportius no ens han deixat ni entrar. De fet no ens han deixat ni parlar. Et sents una mica maltractat, una mica desil·lusionat. Però com deia en Niubó (Secretari General de l'Esport de la Generalitat) no hi ha res perdut, i tenim moltes ganes de seguir treballant.

I què es farà ara?
En tot el procés hi ha hagut coses molt irregulars que ens donen peu a anar al Tribunal de Lausanne i lluitar per aconseguir el reconeixement a partir de ja.

Estàs ressentit?
Una mica decebut, més aviat per la manera que s'ha fet. I esperançat perquè això no s'ha acabat.

Qui és el culpable?
El govern central, clarament. Han coaccionat a tothom qui han pogut.
Amb aquesta decisió podries tornar a la selecció espanyola...
No, no. Jo ja tenia molt clar que allà no hi torno més. I ara, amb el que ha passat, encara menys.

Queda esperança entre els companys?
Nosaltres en això opinem el que ens diuen els polítics. Ens recolzem en les esperances que ens han donat en Niubó i en Dupont (l'advocat que defensa la Federació Catalana). Si ells creuen que encara hi ha vies per esgotar, nosaltres mantenim l'esperança.

La polèmica ha anat més enllà. El dia després de la resolució de Fresno, el líder d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, demanava el boicot a la candidatura olímpica de Madrid 2012. L'Ivan, evidentment, té una opinió al respecte.

Tu estàs a favor del boicot a la candidatura de Madrid 2012?
Per què no? I a més ara s'ajunten moltes coses. Ja no només el fet de que ens han maltractat, sinó coses com les de l'altre dia al camp del Getafe em fan dubtar de la candidatura de Madrid. S'estan ajuntant moltes coses. I cada cop veig més clar que ells ens tenen més odi a nosaltres que nosaltres a ells. Si que estaria en contra perquè no s'estan portant bé amb el nostre país. I, evidentment, que a qui no es porta bé amb el nostre país no els hem de recolzar per res.

Va ser l'Ivan qui em va avisar que el dia 26 al vespre s'havia convocat una manifestació davant la delegació del Govern. Hi vaig anar. A la manifestació no hi havia més de 500 persones. Però la veritat és que feien molt soroll. Entre crits contra Maragall i per la independència, l'Ivan atenia als periodistes. Llavors encara pensava que les arts de l'advocat Dupont (que es va fer famós amb el cas Bosman) farien posible la victòria. Poques hores més tard va arribar la notícia: De seleccions catalanes, ni parlar-ne. Tot i que encara queden molts tribunals per visitar.

Ivan, creus que les manifestacions populars serveixen per alguna cosa?
Home tot ajuda. A part d'això, tots els equips de hoquei han tret pancartes de suport a la selecció catalana. I penso que és important que la veu del poble surti al carrer.

Tens constància que hi ha hagi hagut pressions per evitar el reconeixement de Catalunya?
Hi ha hagut pressions segur. Per exemple, mesos enrere Catalunya havia d'anar al mundial d'hoquei en línia de Canadà. Espanya mai hi havia anat a competir i, de cop, es va treure una selecció. I van coaccionar els altres equips dient que si deixaven participar a Catalunya, ells, Portugal i els altres equips que estaven compinxats es retirarien de la competició per la qual cosa el mundial no es podria celebrar. O sigui que Catalunya va haver de renunciar-hi.

Si es juguès un partit Catalunya contra Espanya, guanyaria Catalunya, oi?
Sí, però pensa que segurament la selecció catalana triarà deu jugadors. I de ben segur que n'hi haurà deu més que estan jugant per aquí, que són catalans, i que no se senten tan catalans com jo i que estan disposats a jugar amb la selecció espanyola. Així que jo crec que n'hi haurà una de catalana i una d'espanyola dures.

Per què vas plegar de la selecció espanyola?
L'any 2002 vaig anar a la preselecció i quan portàvem 5 dies a la concentració em van fotre al carrer. Van venir i em van dir que ja me'n podia tornar cap a casa. Jo no vull pensar malament, però, després de set anys allà, sortir d'aquesta manera no és gaire normal.

Com s'explica que Catalunya sigui una potència tan important en hoquei?
Perquè ja des dels inicis Catalunya sempre ha sigut una potència. Sobretot a pobles petits i a partir d'aquí ha anat creixent. Està clar que l'hoquei és català i que a la resta d'Espanya va ser com imposat. Pobles com Sant Hipòlit de Voltregà no els coneixeria ningú si no fos per l'hoquei.

Tu per què creus que el govern central no us està donant suport?
Home des dels socialistes catalans se'ns està donant molt de suport, però, si el senyor Zapatero es posés a favor nostre, li tirarien la cavalleria per sobre i per això ho intenta delegar aquí a Catalunya. Quan es va votar el tema, votació provocada per CIU, van votar en contra. Però jo a aquestes votacions, els dono una importància relativa.

Et consideres independentista?
Independentista no. Em considero català. Catalunya és el meu país. No em considero independentista perquè no sóc un radical d'aquests. Però estic segur que som un país que ens podríem valer per nosaltres mateixos. Seríem una potència econòmica i esportiva.

Què vas sentir el dia de la celebració del campionat a la plaça Sant Jaume?
Va ser un dia molt especial perquè mentre veníem cap aquí no ens esperàvem tot això. Nosaltres ens imaginàvem que hi hauria quatre gats a l'aeroport. Pensa que veníem de Macao i no sabíem el ressò que això havia tingut aquí. Va ser el fet d'arribar aquí, a l'aeroport, veure molta gent animadíssima, la premsa.... I quan acabàvem de dinar vam veure que això se'ns anava de les mans. I després l'autocar descobert, la plaça plena.... Va ser impressionant.

I la ressaca de l'endemà?
Va ser molt dur tornar a la vida normal. Véns de quinze dies de viure la competició i les celebracions. I de cop tocar de peus a terra va ser molt difícil. Sort que tinc uns companys que m'han facilitat molt la tornada.


Parlant dels companys. Com compagines la competició amb la feina?
Treballo des que vaig fitxar pel Blanes. Nosaltres som conscients que l'hoquei no és un esport professional i que et dóna per viure ara però que el dia de demà has de pensar en altres coses. El banc m'ha ajudat molt perquè sempre que he demanat permisos per jugar me'ls han concedit. Com per exemple per anar a Macao. No és que faci més vacances que la resta però em deixen molta llibertat per escollir quan les vull fer.

Creus que encara et queden molts anys per jugar?
Sí. Jo em trobo bé i l'hoquei és un esport en què, si un es cuida, pot jugar molts anys. Hi ha jugadors de primer nivell que en tenen trenta cinc o trenta sis.

Fins ara els mitjans no us prestaven molta atenció i ara TV3 ha corregut a patrocinar la selecció...
Això és com tot. El que ven és el que surt. I arrel d'aquest campionat del món i de la resposta de la gent sembla que han vist que l'hoquei és important i que han de tenir la gent informada. Almenys alguna cosa hem guanyat.

I no fa ràbia que sigui així?
Bé, això sempre passa. Quan el tema és notícia tothom s'hi apunta. El que està clar és que, com a televisió del nostre país, serà la primera que intentarà donar aquesta informació.

I els que més s'hi apunten són els polítics. Perquè sembla que s'ha intentat treure rèdits electorals d'aquest tema...
Està clar que la foto de Macao era important per a tots. El president va anar-hi el primer i, d'alguna manera, va obligar els altres a acostar-s'hi. El que sí es va veure és que els tres partits que varen venir són els que més decididament aposten per nosaltres.

La Generalitat us prima?
No. Ens van donar dietes. Però com que encara no som oficials, de moment hi vam anar sentint els colors, diguem-ho així. Un cop estiguem reconeguts ja en parlarem. Però de moment el que volem és aconseguir el reconeixement al preu que sigui.

Preguntes molt personals

Una ciutat per viure-hi? Girona
Un lloc per anar de viatge? Londres
Un plat? La pasta
Un llibre per llegir? El Código da Vinci
Una pel·lícula de cinema? Jaque al asesino
Un mitjà per estar informat? Catalunya Ràdio
Mar o muntanya? El mar
Un cantant o grup musical? Joaquin Sabina
Quin personatge històric li hauria agradat conèixer? Dalí
Un esportista a qui admiri? Miguel Indurain
Què valora més de les persones? El positivisme
Si un dia fos president del Govern o de l'ONU, quina primera decisió prendria? Reconèixer les seleccions autonòmiques
Dretes o esquerres? Centre-esquerra
Què s'enduria a una illa deserta? Una tele per saber què passa al món
l Un desig confessable? Que siguem internacionals

Un heroi quer porta corbata

Ivan Tibau va néixer el 27 de gener de 1973. Fa 1,69 cm i pesa 69 quilos. És solter. Va néixer a Lloret. Ha passat per diversos equips però va obtenir els seus èxits més importants a l’Igualada daurat dels 90, on va guanyar 3 copes d’Europa i una Lliga. Amb la selecció espanyola ha guanyat un campionat del món i dos campionats d'Europa.
El passat 24 d'octubre, l’Ivan Tibau aixecava la copa de campions del mundial B d'hoquei patins a la plaça Sant Jaume, al balcó del herois. Allà on Stoichkov va fer botar el president Pujol o on Companys va proclamar la Segona República. Un lloc reservat per a la història. Poc s’ho podia imaginar l’Ivan que algun dia acabaria allà, aclamat per més de dues mil persones i franquejat per la primera línia de la política catalana.
Però hi ha un altre Ivan Tibau que porta corbata i concedeix crèdits al consum. Es tracta d'un treballador de la Caixa Girona de Blanes, que treballa vuit hores al dia com qualsevol altre mortal. Aquell dia, a més de la reivindicaió d'un poble, va succeir un altre fet històric. I és que al balcó de la història no s’hi pujava un president de la Generalitat, ni un futbolista milionari. S’hi va pujar l’Ivan, un heroi que durant el dia porta corbata.

l'autor

Yuri Fernández

Partner a Global Market Business Advisers

Llicenciat en Periodisme (UAB)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate