"Per rendir s'ha de saber patir"

Cristian González

11 de novembre, 2011

Kilian Jornet s’ha convertit en una de les icones de l’esport català i també en un model a seguir per part de molts joves. La seva figura ha transcendit el modest àmbit dels esports de muntanya per entrar per la porta gran de l’actualitat dels mitjans de comunicació. Una mostra de la seva popularitat és l’èxit inesperat del seu primer llibre, Córrer o morir (Ara Llibres, 2010), que ha tingut molta difusió.

Kilian Jornet i Burgada va néixer a Sabadell el 1987 però es va criar a la Cerdanya, i ja de ben petit els seus pares li van inculcar l’afició pels esports de muntanya. La seva capacitat d’esforç i sacrifici l’han portat en pocs anys a proclamar-se campió del món en diverses ocasions en la modalitat trail running (2007, 2008, 2009 i 2010) i també en esquí de muntanya (2010 i 2011).

Com et vas iniciar en el trail running i l’esquí de muntanya?
El fet que faci aquests esports de muntanya no és casualitat ja que, de nen, vivíem amb els meus pares i la meva germana al refugi de muntanya de Cap del Rec, situat a l’estació d’esquí de fons de Lles de Cerdanya, al Pirineu català. Va ser allà on vam començar a anar a la muntanya i a esquiar. Abans de fer els primers passos a peu, ja havíem fet els primers quilòmetres amb esquís. A part, els nostres pares eren i encara són uns entusiastes de la muntanya, i quan teníem alguns dies de vacances, sempre anàvem a fer alguna travessa o pujar algun cim.

A l’hivern, a part de l’esquí (hi anàvem cada dia amb l’escola i el club), fèiem un dia per setmana classes d’esquí i participàvem en competicions d’esquí de fons, no tan sols als Pirineus, sinó també als Alps en curses clàssiques com la Foulée Blanche, i als cros escolars.

Així va ser com, sense adonar-nos-en, ens van inculcar ja des de molt petits l’amor per la muntanya i el fet de gaudir fent esport.

Quan vas decidir competir?
Va ser als 13 anys, quan anava a l’institut, que, gairebé per casualitat, ens vam assabentar que hi havia un Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya (CTEMC). Em vaig presentar a les proves de selecció i va ser aleshores quan vaig conèixer l’esquí de muntanya de competició i vaig començar a entrenar de forma seriosa i planificada.

També va ser gràcies a la gent del món de l’esquí de travessa que vaig descobrir les curses de muntanya. Van ser ells mateixos que les feien a l’estiu per mantenir la forma i treure el cuc de la competició que em van animar i, a poc a poc, també m’hi vaig anar enganxant fins ara, que combino les dues temporades.

Quins són els teus reptes esportius més immediats?
En aquesta temporada hi ha dos grans projectes: el Kilian’s Quest, que està en la seva tercera edició i que aquest any ens porta a Grècia i al Perú, i el projecte de cinc carreres en cinc continents, on correré la cursa més important de cada continent. Hem començat a Austràlia amb la TNF 100, ara estem als EUA amb la WS100, i després Europa amb UTMB, Àfrica amb la Table Mountains i Àsia amb la Kinabalu. A part d’aquestes, també correré Zegama, Giir di Mont i Sierre Zinal, tres carreres que m’encanten.

Què cal per ser el més fort?
Tot és important: alimentació, forma física, material, factor psicològic, etc. L’estratègia només serveix si vas primer, ja que si vas segon l’única estratègia que et planteges és atrapar el de davant. També crec que és important conèixer-te. Per exemple, si baixes bé pots deixar que algú se’n vagi una mica perquè en el descens el podràs atrapar.

Conceps únicament l’esport des del vessant competitiu?
No, sobretot entenc l’esport com una forma de passar-ho bé, mai no concebo els entrenaments com un treball o obligació per millorar les competicions, sinó que surto cada dia a la muntanya a gaudir. Les competicions són les excuses per poder viatjar, conèixer gent, descobrir cultures i també per poder donar-ho tot i forçar-me a buscar els meus límits.

Què et passa pel cap quan competeixes en proves tan dures?
En les proves de llarga distància, quan fa més de vint o trenta hores que corres, et passen pel cap moltes coses. Comences amb l’excitació de la cursa, després et fixes en el paisatge, et distreus amb la música, penses en les coses que has de fer, com si estiguessis a casa o a la feina. De fet, córrer es converteix en un automatisme més, com respirar. Quan comences a patir intentes enganyar la ment per amagar el dolor. Primer et poses petits objectius com ara «arribo a aquell coll o control i després abandono» i sempre vols continuar. T’imagines que ets un soldat o un indi a qui persegueixen i quan la fatiga és molt gran, simplement entres en una bombolla on no tens forces ni per pensar.

Com et prepares físicament?
Normalment una setmana tipus es basa en de dues a quatre hores d’entrenament als matins, i una hora i mitja a la tarda, sigui amb esquís a l’hivern o corrent a l’estiu. Això els set dies de la setmana.

I mentalment?
No la preparo específicament, tot i que m’encanta la psicologia i treballar-la, crec que és una feina de visualització de la cursa (recorregut, altres corredors, avituallaments). Cal tenir-ho tot a dins del cap i imaginar-te la cursa abans de córrer. També s’ha de ser molt racional i positiu. Quan arriben problemes o imprevistos durant la cursa, i sempre arriben, és important ser molt reactiu per trobar-hi de pressa la millor solució.

Per rendir s’ha de saber patir?
A l’entrenament i durant la cursa, si no saps patir mai no arribaràs a donar-ho tot.

Quina ha estat la cursa més dura?
Recordo el Tahoe Rim Trail, una carrera de 280 quilòmetres i 17.000 metres de desnivell, en la qual vaig patir molt durant les últimes deu hores. La cursa va durar 38 hores i mitja. Vaig tenir problemes al bessó, m’adormia... i vaig haver de superar estats físics i mentals difícils. Però en aquests moments el poder de la ment és fonamental. La voluntat de culminar un objectiu em va portar a córrer els trenta últims quilòmetres a un ritme de tres quilòmetres per hora més ràpid que els seixanta anteriors. Sempre m’ha agradat jugar amb la ment, i enganyar-la resulta clau en el trail running.

Quin és el teu somni esportiu?
No tinc cap somni esportiu, sinó un somni de vida, que és ser feliç amb el que faig i intentar que les persones que m’envolten també ho siguin.

T'esperaves l'èxit del teu llibre?
No, ningú no se l’esperava. Ni jo ni des de l’editorial esperàvem aquesta acollida dels lectors. És molt gratificador veure que el que fas pot motivar la gent.

Per què els esports de muntanya queden relegats en els mitjans de comunicació?
Em consola veure que, a poc a poc, tant l’esquí de muntanya com les carreres per muntanya van adquirint protagonisme. Cada vegada hi ha més practicants i més coneixement d’aquestes modalitats. És cert que potser no estan prou valorades i crec que aquestes disciplines mereixen més. I no em refereixo als atletes, sinó a les disciplines mateix.

Quin és el teu secret per haver-te convertit en un esportista mediàtic?
No penso a ser mediàtic ni en la fama. No m’agrada ser reconegut, però és un pas important per poder viure del que m’agrada i per transmetre els valors d’aquest esport i donar-lo a conèixer. És un orgull veure que la gent el comença a conèixer i a practicar més.

Així mateix, penso que se sobrevaloren els esportistes, ja que al cap i a la fi fem el que ens agrada, i amb el treball i les condicions genètiques ho fem bé, però res més. No hauríem de ser més coneguts que un bon professor o un científic.

El dia que deixis de guanyar et plantejaràs retirar-te?
Els límits són lluny i la motivació és important. El dia que m’aixequi i no tingui ganes d’entrenar, aquest serà el dia que ho deixi. Per mi no és un sacrifici perquè encara que les condicions no sempre siguin bones, sempre surto a gaudir del que m’agrada.

Preguntes molt personals

Una ciutat per viure? Chamonix i Font Romeu
Un lloc per anar de viatge? Als Estats Units amb furgoneta
Un plat? La pizza vegetariana
Un llibre per llegir? Molts, ara llegeixo Anatomía de un instante de Javier Cercas
Una pel·lícula de cinema? Derzu Uzala d'Akira Kurosawa
Un mitjà per estar informat? Internet
Mar o muntanya? Muntanya
Un cantant o grup musical? Els Amics de les Arts i J. S. Bach
Quin personatge històric li hauria agradat conèixer? Mahatma Gandhi
Un personatge actual? Crec que podem aprendre de cada persona
Un esportista que admiri? Lance Armstrong i Kenissa Bekele
Què valora més de les persones? La humilitat i la capacitat de lluita
Si un dia fossis president del govern o de l'ONU quina primera decisió prendries? Restaurar el sistema. Els humans ens hem apropiat d'un planeta que no és nostre
Dretes o esquerres? Esquerres
Què t'enduries a una illa deserta? Somnis
Un desig confessable? Que serveixi d'alguna cosa el que està dient el poble a les ciutats

l'autor

Cristian González

Llicenciat en Periodisme (UPF), Llicenciat en Història Contemporània (UB), Màster en Comunicació Empresarial Especialitat en Tecnologies Digitals (UPF).

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate