"Somio que soc campiona del mon"

Yuri Fernández

7 de novembre, 2005

Parlar amb el Pol i la Rosa és un plaer. Al contrari que molts esportistes d’elit, aquesta parella resident a Badalona, diu les coses pel seu nom i no té cap problema a parlar dels seus somnis i les seves pors. Els dos corren pel Barça. Ella és campiona d’Espanya de cros curt i dels 3.000 obstacles i ell, que surt d’una lesió, no fa ni dues setmanes va arrasar a la cursa d’el corte inglés.

No diuen que la parella i la feina no...
Rosa: Home, a nosaltres ens va bé perquè l’atletisme és un esport al qual t’has de dedicar molt. I, si estàs amb una persona que no hi està ficada, per força li costa. Imagina’t: digues-li a la teva parella, si no és també atleta, d’anar a córrer un diumenge a la tarda. És quasi segur que t’engegarà.
Pol: En el nostre cas és beneficiós, sobretot quan hi ha una dedicació professional. És el que diu ella. Com que hi ha molt sacrifici, si ho pots compartir amb algú proper, es porta molt millor.

I tu, Pol, ara que la carrera de la Rosa sembla que agafa volada, perquè no et fas el seu mànager?
P: Ui, no! Això és coto privado. Hi ha un grup de mànagers que són els que posa la Federació espanyola. Són cinc o sis i per entrar-hi t’has de treure una llicència. A més, per a un sol atleta no val la pena, només et guanyes la vida si portes un grup de corredors.
Hi ha competència entre vosaltres?
P: No, jo em poso més nerviós quan corre ella que quan corro jo. Em poso negre. Sobretot aquesta temporada, que he estat lesionat i he pogut anar a tot arreu amb ella. I ho he passat fatal. A veure, he disfrutat molt perquè les coses li han anat molt bé. Però els nervis que he passat....
El Pol té tota la raó. Les coses li van molt bé a la Rosa. De fet, és la campiona d’Espanya de cros i de 3.000 obstacles. Et veurem a Pequín 2008?
R: Home, estaria molt bé, però encara poden passar mil coses. De fet, la prova en què corro, a Pequín, serà la primera vegada que se celebrarà. Fins ara només hi era en categoria masculina. Aquest agost són els campionats del món i és la primera vegada que hi haurà 3.000 obstacles femení.
O sigui, que d’aquí a quatre dies campiona del món...
R: Ja ho veurem. Estic molt nerviosa!
Com es combaten els nervis de la prova?
R: Estar una mica nerviosa és bo, perquè tens molta adrenalina i moltes ganes de competir. Però passar-se també és dolent, perquè estàs tan fet un flam que no pots ni córrer. A mi em costa dormir la nit abans d’una prova...

Mai no heu pensat a dimitir?
P: És un esport que és molt sacrificat i a vegades la recompensa no arriba. Però el dia que arriba val per totes les altres. T’emportes molts pals, però el dia que ho aconsegueixes és la cosa més gratificant que hi pugui haver.
Deu requerir un treball psicològic molt important el vèncer la frustració...
P: Moltes vegades t’estàs jugant la feina de tot un any en un dia. Si surt bé, collonut; si no, el teu esforç d’un any sembla que no serveixi de res.
Suposo que perseguir un somni t’ajuda a seguir.
R: Sí, però moltes vegades també somies el contrari. A vegades m’ha passat somiar que sóc en una gran competició i que floto, que no puc córrer i que tothom m’avança. És horrible, i t’aixeques tot suat....
P: A mi també m’ha passat, i no pots. Només pots veure com et passen. És horrible...

Tranquils, això ho somia tothom, potser no en una pista d’atletisme, però és un dels somnis més recorrents...
R:. També hi ha dies que somies que ho guanyes tot i que et proclames campiona del món o del que faci falta.
Recordes alguna d’aquestes victòries oníriques?
R: No, no. Però ell sí! Vas ser campió del món de 5.000 metres en pujada. Oi, Pol?
P: Era una pista en espiral que anava fent pujada. I, sí, sí, em vaig proclamar campió del món de l’especialitat. Va ser una paranoia increïble.

Deixem els somnis i parlem del futur. Fins quan us veieu corrent? Fins Madrid 2012?
R: Home, jo en tindré trenta-tres i puc estar corrent perfectament. De fet, en distàncies llargues la vida d’un atleta és molt més llarga. Mira, els grans com el Gebreselaise i el El Guerrouj, que amb més de trenta encara són a primera línia.
Parlant d’atletes negres. És possible guanyar-los? Són realment superiors?
R: Genèticament. Jo estic convençuda que sí. I la mentalitat, la manera d’entrenar-se..P: Se n’han fet molts estudis. Primer de tot, ells neixen i creixen a 3.000 metres, amb la qual cosa aconsegueixen una economia d’aportació d’oxigen al cos molt superior. Hi havia un campió del món de 10.000 metres, Gebreselaise, que deia que anava corrent a l’escola i que feia 20 quilòmetres al dia. Són nanos que no s’estan entrenant, però que ja són atletes abans de saber-ho.
P: Gebreselaise té dues filles i, com que ha guanyat molts diners corrent, ja les porta a l’escola amb cotxe. I ell ho deia: “Les meves filles estan perdent la possibilitat de ser campiones del món”.
I, ja que hi som. El tema dels fills com l’encareu?
P: De moment, de manera diferent a qualsevol altra parella, perquè és un cas diferent. A veure, per part meva no hi hauria cap problema (sona el telèfon i el Pol s’aixeca per contestar).
R: Jo sempre deia que faria atletisme fins als trenta anys. Que després plegava i tindria fills. El Pol sempre em diu: “Apa, calla, que segur que aguantaràs molt més!”. I segurament és cert, però jo no vull estar aquí fins als trenta-set o els trenta-vuit corrent sense tenir un nen.
Hi ha noies que es prenen un any sabàtic per tenir un nen i després continuen.
Es pot rendir al màxim després de ser mare? (torna el Pol)
R: Sí, i moltes estan molt millor. Perquè es produeix un regeneració del cos i tens moltes pujades d’hormones. Diuen que et tornes més forta i, en definitiva, millor. Moltes han estat campiones del món després de tenir un nen. Però això ho poden fer les atletes d’elit, que saben que estaran un any i que quan comencin a competir algú els cuidarà el nen.
Quin és el vostre somni?
P: El meu, precisament, és tenir un fill. I, com a atleta, sóc bastant realista, un somni seria participar en un campionat important, com un campionat del món o un campionat d’Europa.
R. El meu somni seria ser olímpica. I en l’àmbit personal tenir una família, potser tres fills.
Com està Espanya a nivell atlètic?
P: Aquí hi ha hagut molt de nivell en proves de mig fons i fons. Quant a altres proves, no són especialitat nostra. Pot sortir un Yago Lamela, un Manolo Martínez, però és un fet puntual. Aquí, a la gent, el que se li dóna bé és la llarga distància.
R: En dones la cosa està fluixeta. Ara hi ha hagut uns anys bastant dolents, però sembla que en categories menors tornen a pujar bastant fort.
P: A Espanya ha funcionat bastant bé l’atletisme des que hi van haver els Jocs Olímpics de Barcelona. L’atletisme espanyol està vivint, ara per ara, de la quinta que vam viure aquests Jocs quan érem petits. Realment va crear molts adeptes el fet de tenir el Fermín Cacho allà a l’estadi, en aquella final dels 1.500... Però ara aquell planter s’està esgotant.
Per què?
P: En general no hi ha tant esport escolar com fa cinc o deu anys.
R: Home, ahir ho deien per televisió, que Espanya som el país europeu amb més obesitat infantil. Sempre som els pitjors en tot!
P: Jo crec que en el fons és culpa de la societat que tenim. No s’incentiva la pràctica d’un esport i, el que és més important, la continuïtat fent esport.
R: Aquí la societat s’ha tornat molt sedentària. I, a més, ha arribat un moment que tu no fas res si no has de rebre alguna cosa a canvi.
P: I després hi ha una altra cosa. Molts pares fan inversions amb els seus fills. Jo poso el meu fill en un club de tennis i que em surti un Nadal.
R: Després, quan els mestres reclamen tres hores d’educació física, la gent se’ls tira a sobre. Es considera una pèrdua de temps.
P: I no és un problema menor. Jo he estat de monitor d’atletisme. I veus que la cosa va a pitjor. Perquè si nens que es troben en l’època de no parar quant a activitat física no poden fer dues voltes perquè s’ofeguen...
R: I el pitjor és que després et ve el pare amb la noteta: “El nen no pot fer educació física perquè s’ofega”. S’ha de dir: “No, senyor! El seu fill s’ofega perquè no fa res.”.

Preguntes molt personals

Una ciutat per viure?
Rosa: Navarcles Pol: Badalona
Un lloc per anar de viatge?
R: Japó P: Austràlia
Un plat?
R: M’agrada tot P: Pasta
Un llibre per llegir?
R: El Codigo da Vinci
P: Mi vuelta a la vida
Una pel·lícula de cinema?
R: La vida es bella
P: Snatch, cerdos i diamantes
Un mitjà per estar informat?
R: Televisió
P: Diari
Mar o muntanya?
Tots dos: Muntanya
Un cantant o grup musical?
Tots dos: Ismael Serrano
Quin personatge històric t’hauria agradat conèixer?
R: Gaudí P: Edward Munch
Un esportista a qui admiris?
R: Paula Radclife P: El Guerrouj
Què valores més de les persones?
R: Tracte humà
P: Que siguin bones persones
Si un dia fossis president del Govern o de l’ONU, quina primera decisió prendries?
R: Equilibrar la repartició de bens
P: Acabar amb les guerres
Dretes o esquerres?
Tots dos: Esquerres
Què t’enduries a una illa deserta?
R: Un coixí
P: A ella
Un desig confessable?
R: Ser olímpica
P: Tenir un fill amb ella

La parella de la Milla

El Pol Guillén té vint-i-sis anys, és natural de Badalona i compagina la carrera atlètica amb la seva feina com a delegat de vendes d’una marca esportiva. Ha estat campió de Catalunya de 1.500 entre 1999 i 2003 i, l’any passat, va ser el tercer classificat del Gran Premi Gaudí, per darrere de dos atletes de la talla de Juan Carlos Higuero i Chema Martínez. Actualment corre amb l’equip atlètic del Barça i confessa que, això de córrer, és la seva passió: “Jo necessito córrer, el dia que no corro em poso negre; ara amb la lesió ha estat un calvari...”
La Rosa Morató és de Terrassa, té vint-i-cinc anys i es perfila com una de les atletes amb més projecció del panorama nacional. Aquest any s’ha proclamat campiona d’Espanya de cros llarg i durant dos anys seguits (2003 i 2004) s’ha proclamat campiona d’Espanya dels 3.000 obstacles, a més de posseir la plusmarca nacional de l’especialitat. Diu que ha somiat com guanyava el títol del món en un estadi ple. I a mi, que l’he vista córrer en directe, no m’estranyaria que aquest agost, que se celebren els campionats del món, es fes realitat el somni.
Tots dos han corregut el Gran Premi Gaudí des de la primera edició. L’any passat, el Pol en va quedar tercer i, aquest any, la Rosa va guanyar la prova en un esprint final increïble, en què, en menys de 200 metres explosius, va deixar enrere les especialistes dels 1.500 com Núria Fernández o Jaqueline Martin.

l'autor

Yuri Fernández

Partner a Global Market Business Advisers

Llicenciat en Periodisme (UAB)

més informació

afegir la revista a les RSS

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate