BCN, capital de l'esport, capítol III:

Poliesportius municipals

12 de novembre, 2007

Més de 178.000 persones estan abonades als 45 centres esportius municipals d’abonament que hi ha a barcelona.

Més de 418.000 barcelonins paguen mensualment un abonament a un centre esportiu per poder practicar activitats físiques. D’aquests, un 42,6% són abonats a instal·lacions municipals (178.000 ciutadans), en front del 57,5% (240.000 persones) que s’abonen a centres privats, segons dades de l’Institut Barcelona Esport (IBE) de desembre de 2006.

Tot i que Barcelona compta amb més de 1.500 espais esportius municipals de diverses característiques, els 178.000 abonats a instal·lacions públiques pertanyen principalment a 36 centres (quadre 1) amb una oferta poliesportiva i variada, que possibiliten la pràctica tant individual com col·lectiva, i que ofereixen diverses modalitats d’abonaments permanents en funció de la franja horària d’ús. Els abonaments d’un adult per a tot el dia oscil·len entre els 30 i els 42 euros en funció dels serveis que s’ofereixi. A més d’aquests 36 centres, també n’hi ha nou (com el Centre Municipal de Vela o l’Estadi Serrahima) que, tot i donar l’opció d’abonar-se, estan orientats a la pràctica d’un esport concret, a banda de molts altres espais esportius.

L’eclosió dels Centres Esportius Municipals (CEM), en quantitat i en nombre d’abonats, és relativament recent. L’evolució del nombre de centres (quadre 2), mostra el salt experimentat amb l’arribada de la democràcia i, després, amb l’efecte dels Jocs del 92.

El Director d’Equipaments de l’Institut Barcelona Esport (IBE), Martí Niubó, explica que “el primer Ajuntament es va trobar que, d’una banda, hi havia unes instal·lacions públiques en mans de clubs sense cap mena de regulació ni control, i de l’altra, hi havia equipaments directament gestionats per l’Ajuntament, però amb molt pocs recursos”. Per això, després d’analitzar la situació, es va idear un sistema de gestió, que va arribar a ser conegut com el “Model Barcelona”.

Model de gestió externa
El nou sistema de gestió, pioner a Espanya, va ser estrenat a principi dels anys 80, i va consistir a externalitzar la gestió de les instal·lacions municipals a entitats privades, establint uns criteris comuns i uns mecanismes de control a tots els centres. “Era millor això que no pas que l’Ajuntament fes front a la inversió de millorar les instal·lacions, dotar-les de recursos humans i gestionar directament l’oferta esportiva”, diu Niubó.

Aquest model va rebre un gran impuls durant els anys 90, per la quantitat d’instal·lacions que es van construir amb motiu dels Jocs del 92, i el “boom” ciutadà que hi va haver per la pràctica esportiva.

El model consisteix en què l’Ajuntament destina sòl públic a les zones de la ciutat mancades d’instal·lacions esportives, i convoca un concurs públic al qual es pot presentar qualsevol empresa o entitat interessada en la construcció de la instal·lació i la posterior gestió per un nombre determinat d’anys. L’entitat adjudicatària ha de fer front a la inversió econòmica de construcció de l’edifici (no en tots els casos), la dotació de maquinària, el manteniment, conservació i millora del centre, i contractar el personal, que no són funcionaris municipals sinó empleats de l’entitat gestora.

El gestor ha d’acomplir una sèrie de requisits referents a l’oferta del centre: uns horaris d’obertura consensuats amb l’Ajuntament, uns serveis oberts a tots els ciutadans sense discriminacions, un programa d’activitats adreçat tant a l’esport individual com col·lectiu, i promoure la iniciació esportiva dels més joves. A més, s’ha de destinar recursos a programes de promoció esportiva.
Un cop concedida la gestió, una comissió de seguiment de l’Ajuntament vetlla perquè els gestors acompleixin els seus compromisos, i aprova les tarifes dels abonaments, activitats i serveis.

Des del punt de vista econòmic, l’entitat gestora ha de pagar un cànon a l’Ajuntament (hi ha diversos models) per desenvolupar la prestació d’un servei públic, però pot obtenir beneficis econòmics (fins a un màxim del 4%) en cas que el resultat de l’explotació anual de la instal·lació doni superàvit. “Als darrers anys -diu Martí Niubó- s’ha imposat el criteri que els beneficis que hi pugui haver a final d’any quedin en mans del gestor, a canvi de revisar a l’alça el cànon fix que es paga a l’Ajuntament, i de desenvolupar programes esportius”.
Acomplerts els requisits sol·licitats per l’Ajuntament, el gestor té llibertat per gestionar l’oferta d’activitats i serveis del centre en funció de la demanda.

Aquest model ha estat abastament elogiat des de diferents sectors de la gestió esportiva, “i fins i tot adaptat per moltes ciutats no només catalanes sinó d’arreu d’Espanya”, diu Niubó. Només cal veure el nombre de ciutadans que omplen les instal·lacions municipals per veure la seva gran acceptació.

Pere Viladot, Group Manager de l’empresa Holmes Place-Europolis, que gestiona instal·lacions tant privades com públiques a Barcelona, afirma que “si hagués de posar una nota als poliesportius municipals de Barcelona, estaria entre el 7,5 i el 8. El nivell és molt alt”.

Centres públics i privats
Algunes veus fins i tot afirmen que el nivell dels centres públics és equiparable al dels privats. El director de les Piscines Bernat Picornell, Jordi Cabanes, afima que “fa uns anys l’alt nivell de qualitat i d’oferta complerta era patrimoni exclusiu dels centres privats, però això ara ja no és així”. Cabanes diu que “hi ha més diferència de preu que no pas de servei. Les diferències estan més en el terreny de l’accessori que d’allò substancial. En el que els privats encara van per davant és en aspectes relacionats amb la presentació, la comercialització i la venda del producte, que no pas en el producte en sí”.

Montse Mas, Directora General d’Eurofitness-UBAE, que gestiona centres públics i privats, creu que “les instal·lacions municipals presten un servei d’una bona relació qualitat-preu i que sovint poden oferir aquella especialització que per un equipament privat seria difícil de mantenir. Per altra banda, podríem dir que les instal·lacions privades poden oferir un ventall més ampli, sobretot per aquell sector que requereix o desitja una atenció més personalitzada. Pel que fa als usuaris podríem trobar de tots els sectors en ambdues ofertes, tot depèn d’allò que una persona està disposada a pagar per aquest servei i l’escala de valors que li atribueix dins del seu pressupost personal” .

La comparació entre els centres públics i privats ha provocat que, des del sector privat, algunes empreses fins i tot s’hagin queixat de no competir en igualtat de condicions amb els centres públics. En Pep Viladot, de Holmes Place-Europolis, diu que “nosaltres, que gestionem també instal·lacions privades, no hi estem d’acord. Primer, perquè pensem que la comunitat necessita els dos tipus d’oferta, tant la pública com la privada, perquè hi hagi un equilibri en el sector. I segon, perquè s’ha de tenir en compte que tots els preus i tarifes de les instal·lacions municipals estan sotmeses a l’aprovació de l’Ajuntament, cosa que limita i condiciona molt la gestió de la instal·lació”. En la mateixa línia s’expressa el Director de Desenvolupament Corporatiu de la Fundació Claror, Nico Sánchez, quan diu que “les entitats que gestionem instal·lacions municipals no tenim com a primera prioritat l’afany de lucre. Els guanys són petits ja que la base són preus públics fixats per l’Ajuntament que condicionen molt el marge de maniobra dels gestors”.

Des de l’Institut Barcelona Esport, Martí Niubó opina que “la coexistència entre l’oferta pública i privada de moment es porta bé, però hi ha certes alertes que hem de tenir en compte”. A pesar de tot, Niubó ens demostra, amb un plànol de situació de totes les instal·lacions públiques i privades, que “la distribució geogràfica dels centres municipals està molt compensada, i cada cop que ens plantegem l’obertura d’un nou centre estudiem molt bé si a la zona ja està coberta la necessitat d’un equipament, i si la seva obertura pot afectar algun altre centre, sigui públic o privat”.

Actualitzar el model
Els darrers 25 anys Barcelona ha vist crèixer constantment el nombre d’instal·lacions esportives, tant públiques com privades, però “actualment hi ha una certa situació de crisi”, diu Niubó. I és que la competència és gran, i les instal·lacions tenen índexs de rotativitat molt alts, del 50% anual.

Tot i així, l’IBE té previst que es construeixin tres instal·lacions municipals més els propers quatre anys (a Sant Andreu, Ciutat Vella i a les Cotxeres de Borbó) perquè encara hi ha zones de la ciutat mancades d’equipaments. Però potser estem a les portes d’alguns canvis en el model de gestió. “El model va ser molt innovador en el seu moment, però si no anem treballant el dia a dia, aviat estarà obsolet”, opina la Directora General d’Eurofitness-UBAE, Montse Mas.

I conscients de la situació, a l’Ajuntament “ens tornem a replantejar el model perquè tot és perfeccionable. No descartem tornar a gestionar centres directament. I tampoc externalitzar la gestió, però assumint la inversió que suposa la construcció de l’edifici, conscients que això suposa una dificultat per als gestors i dificulta la viabilitat dels projectes”, afirma Niubó.

I és que, com diu Nico Sánchez, de Claror, “si un dia baixa la pràctica esportiva, un descens d’abonats pot afectar molt negativament les instal·lacions de gran volum i suposar, un greu problema per a la ciutat”.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate