Esport i solidaritat - Capítol II

Esport per a la cooperació

11 de novembre, 2009

En els darrers anys cada vegada hi ha més projectes de cooperació que utilitzen l’esport com una eina molt vàlida per assolir objectius de desenvolupament en els països del Tercer Món. L’activitat física és un pretext que permet als cooperants acostar-se amb naturalitat a aquestes societats.

D’acord amb l’article 31 de la declaració de drets humans, els nens i nenes tenen dret al joc i l’esbarjo. Per aquest motiu, des de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) s’impulsen iniciatives per vetllar per aquest dret dels infants. «La iniciativa de la UNESCO pel que fa a la promoció esportiva s’emmarca en la matèria d’educació i, de fet, molts ministres d’educació també són els màxims responsables en matèria esportiva», explica Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya. En aquest sentit, cal destacar les conclusions de la Conferència Internacional d’Educació del novembre del 2008, en què un dels grups de treball va remarcar molt la importància del paper de l’esport per tal d’afavorir la inclusió social. La pràctica esportiva es concep com un espai per fomentar el treball en equip, la salut i la superació personal.

Considerant al marge que els països del Tercer Món destinen molt pocs recursos a la promoció esportiva per raons òbvies, hi ha quatre grans problemes. En primer lloc, l’esport, en aquests països, va molt vinculat als homes i les dones en són discriminades, per la qual cosa prèviament cal treballar per la paritat de gènere.

El segon obstacle són les diferències de classe, és a dir, la pràctica esportiva està molt diferenciada entre rics i pobres. Els que són rics gaudeixen de totes les instal·lacions, mentre que els pobres no disposen de les infraestructures bàsiques.

En tercer lloc, la pràctica esportiva té un paper secundari en aquests països on encara preval un currículum acadèmic tradicional. L’esport es veu com un assumpte menor en la formació d’infants i joves.

I per acabar, en quart lloc, es concep l’esport com una activitat exclusiva dels joves i no es promou l’activitat física entre adults. De fet, la majoria de països, especialment a l’Àfrica, el departament d’esports s’acostuma a dir Youth and Sports Department, i això ja indica l’orientació de l’esport cap als més joves. Segons Miquel Àngel Essomba, «aquests quatre problemes es reprodueixen en tots els països subdesenvolupats tant a l’Àfrica com a l’Amèrica Llatina».

Àmbit governamental
UNICEF, una organització de l’àmbit de les Nacions Unides, utilitza l’esport en dues línies d’actuació diferents. D’una banda, mitjançant aliances regionals, estatals i internacionals amb la finalitat de fer campanyes de comunicació, conscienciació i captació de fons. L’altra línia de treball és fer servir l’esport com una eina més per garantir el desenvolupament. En aquest àmbit es fan accions en què l’esport és el pretext per portar els nens als seus veritables propòsits. «Un exemple seria organitzar un torneig de futbol en el qual després hi ha una campanya de vacunació o es fa una actuació per prevenir el VIH o la sida», explica Maria Zapata, responsable d’Esport pel Desenvolupament d’UNICEF Catalunya.

Una altra tasca en què l’esport és utilitzat de manera ben efectiva per part d’UNICEF és en els camps de refugiats. Maria Zapata reconeix que l’esport és útil perquè «els infants recuperin una mica la normalitat», i afegeix que «és curiós perquè en tot camp de refugiats mai no hi falta el que es denomina com recreational kit, una mena de maleta que conté material per practicar diversos esports on hi ha xarxes, pilotes de futbol, petos i moltes coses més».

Actualment, UNICEF compta amb diverses aliances obertes d’abast internacional. «Tenim convenis amb el Comitè Olímpic Internacional (COI), l’NBA, la FIFA i la FIBA, la Lliga Europea de Natació, i participem en l’organització del Champions For Africa, un esdeveniment solidari en el qual cada any les estrelles del món del futbol juguen un partit benèfic la recaptació del qual es destina a finalitats humanitàries», informa Maria Zapata. Una de les entitats esportives més compromeses amb UNICEF és el COI, amb qui té un acord fins al 2012 per treballar en la defensa dels drets dels infants durant la celebració dels Jocs Olímpics, a través de la promoció del Youth Camp que UNICEF col·loca a la vila olímpica durant els dies que se celebren les olimpíades. «Als Jocs de Pequín vam fer uns tallers en què parlàvem a joves de diferents països sobre la sida, la paritat de gènere, la supervivència i molts altres temes que considerem vitals amb el propòsit de formar-los, perquè quan tornin als seus països respectius puguin explicar als seus familiars i amics tots aquests coneixements que han adquirit», explica Maria Zapata.

Al marge de les col·laboracions que UNICEF desenvolupa amb entitats esportives d’àmbit internacional, també ha vertebrat una estratègia basada en col·laboracions amb clubs de futbol tan potents com el Manchester United i amb esportistes tan populars com David Beckham, Francesco Totti, Samuel Eto’o, Pau Gasol i Frédéric Kanouté. «La seva tasca és fer d’altaveus d’UNICEF a l’hora de conscienciar la societat i demanar aportacions econòmiques per finançar els nostres projectes», aclareix Maria Zapata.

Tot i que la potencialitat de l’esport i el seu entorn és reconeguda pels responsables d’UNICEF, també reconeixen que de vegades és difícil iniciar aquestes col·laboracions perquè, en paraules de Maria Zapata, «sovint no es pot parlar directament amb els clubs sinó que aquests depenen dels patrocinadors, la massa de socis o accionistes i fins i tot de terceres empreses que ajuden al seu finançament».

Fundació Claror
LEl sector privat també ofereix nombroses ajudes per finançar projectes de cooperació i desenvolupament. Hi ha moltes fundacions que s’encarreguen d’aquesta tasca, de la qual s’aprofiten moltes ONG. Un exemple és el de la Fundació Claror, que organitza de forma bianual el Concurs Actua, que reparteix entre els projectes guanyadors un total de quaranta mil euros repartits en dos anys. Si bé hi poden optar projectes que treballen a Catalunya, també se n’hi presenten molts que es desenvolupen en països del Tercer Món. Recentment s’han finançat els projectes Casa Gonfreville, impulsat per la Fundació Akawaba, i el projecte TAFAHUM/ENTESA, impulsat per l’Associació per a la Mediació Intercultural i Social amb Immigrants.

Projecte Tafahum/Entesa
«Des de la seva fundació, a AMISI sempre hem utilitzat l’esport com una eina molt potent per promoure una sèrie de valors entre les persones amb les quals treballem, sigui en la nostra tasca en centres penitenciaris o en els camps de treball que tenim al Marroc a les ciutats de Tetuan, Larache i Martil», explica Joaquim Vergés, coordinador d’AMISI.

Els camps de treball tenen una durada limitada d’aproximadament un mes i centren la tasca en dos grups: joves i disminuïts físics. El voluntariat que fa funcionar aquests camps està format per joves universitaris catalans d’entre 23 i 27 anys amb una profunda implicació en la cooperació internacional. A canvi del servei prestat, durant la seva estada al Marroc s’impregnen de la cultura associativa del país i també aprenen l’àrab dialectal. «Aquests voluntaris s’encarreguen d’oferir activitats esportives com, per exemple, a Martil, on es van organitzar activitats com voleibol, tennis, futbol i arts marcials, i esports molt populars entre el jovent marroquí com el kick-boxing o el taekwondo», informa Vergés. En l’àmbit dels discapacitats físics també s’ha treballat específicament l’activitat física a través de la natació en piscines municipals de la ciutat de Tetuan.

Paral·lelament als camps de treball, AMISI ha desenvolupat un programa de mediació intercultural als centres penitenciaris, on també s’organitzen lligues de futbol entre les famílies dels presos. «L’objectiu d’aquesta tasca és treballar amb els joves d’allà per ensenyar-los que al Marroc no estan pas tan malament i per fer-los saber que venir a Espanya no és com s’imaginen», explica Joaquim Vergés. «També treballem amb nois de 25 o 26 anys que són repatriats a Tanger; imagina’t en quina situació arriben al Marroc: havent perdut diversos anys de la seva vida en centres penitenciaris per després arribar amb les mans buides», es lamenta Vergés, per a qui l’esport és una eina ideal per dinamitzar aquests joves i fer-los superar el xoc psicològic del que passen.

Casa Gonfreville
L’objectiu general és reinserir socialment els nois i noies víctimes del conflicte de Costa d’Ivori a través del desenvolupament esportiu. Els beneficiaris són un total de quatre-cents infants i joves, d’edats compreses entre els 7 i els 17 anys, enrolats voluntàriament o involuntàriament dins dels fronts d’actuació bèl·lica que ja han abandonat les zones de conflicte. Joves abandonats amb problemàtiques de toxicomanies, desescolaritzats i amb dificultats de subsistència, i noies desescolaritzades que han ofert assistència com a serventes als campaments militars assentats a Bouké.

«Els nostres preparadors estan titulats pel Departament d’Esports de Costa d’Ivori i ensenyen als nanos a jugar a futbol, bàsquet, handbol i voleibol», explica Arnaud Konan, director executiu i administratiu del projecte. De tots aquests esports es desenvolupen aspectes tècnics i de joc col·lectiu, però també s’aposta per treballar el benestar físic dels nens i nenes amb una sèrie d’exercicis dirigits.

Una tasca que cal destacar d’aquest projecte és la que desenvolupa Alfred Atta, president de la Casa Gonfreville. «Paral·lelament, hem desenvolupat una activitat adreçada a nens soldat en què l’esport ha resultat extraordinàriament efectiu, ja que la pràctica esportiva ha permès a molts d’aquests nois alliberar les tensions que han acumulat, perquè molts són adolescents que han deixat enrere una situació de crisi amb experiències molt dures», explica Atta, i afegeix que «és normal que aquests nanos després visquin en un estat d’excitació superior al de la resta de nens del centre, i hem observat que l’esport els permet cremar totes les energies i sentir-se més relaxats i en pau amb si mateixos i el seu entorn». Els resultats han estat del tot positius en el 97 % dels casos.

AGÈNCIA CATALANA DE COOPERACIÓ
L’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament (ACCD) és la institució assignada per la Generalitat de Catalunya que s’encarrega de donar les ajudes a projectes de cooperació i desenvolupament. Per tal de rebre aquestes ajudes, els projectes que reclamin finançament públic han de complir els requisits que es publiquen al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Segons Andreu Felip, director de l’Agència Catalana de Cooperació, «cada vegada que aprovem una convocatòria, els projectes han d’alinear-se amb els plans de desenvolupament dels països en els quals es volen desenvolupar, han de ser viables i sostenibles, econòmicament, socialment i mediambientalment, i han d’incorporar estratègies per al foment de la igualtat entre homes i dones, de respecte als drets humans i al medi natural».

 

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate